Dins l'avió, l'avi Pèlach no podia
parar de repassar els esdeveniments ocorreguts en aquells escassos
tres dies que s'havia passat al Japó. Casilda n'havia tornat a fer
un gra massa.
Recordava perfectament que en sortir de
l'avió alguna cosa l'havia incomodat. No sabia què passava
exactament a l'aeroport de Tokio, mai hi havia estat, però ni als
aeroports de Sidney o Auckland havia sentit el mateix, i mira que
tant a Nova Zelanda com a Australia, li havien regirat les maletes
com no ho havien fet enlloc.
Quan la noieta d'immigració va aixecar
el cap per veure qui volia entrar al país, va obrir un ulls com dues
taronges, i us asseguro que de normal els tenia tant oblics com
qualsevol altra noia del seu país. En aquell moment no n'havia fet
massa cas, i quan el va fer passar per una porta diferent a la resta
del passatge, va pensar que la rigorositat dels oceànics s'havia
estès als nipons, i ho va deixar estar. Bé, ho va deixar estar fins
que la gent que hi havia sala on va anar a parar, va començar a
saludar-lo i a demanar-li permís per tirar-se fotos. Un senyor amb
uniforme, que no devia mesurar més de metre seixanta, es va
palplantar davant ell i li va allargar una foto on, sorprés, l'aví
Pèlach es va reconèixer jugant la botifarra a la taverna del bosc,
amb l'avi Gàrlich i molt provablement el capellà i algú més.
L'home, que devia ser un oficial, va demanar-li en un català més
que correcte si li podia dedicar aquell curiós retrat a la seva
filla que era de viatge de noces a la Ribera Maya.
En sortir d'aquella habitació
l'assumpte no havia millorat massa. Darrera la porta d'arribades
internacionals, una munió de fotògrafs va començar a disparar
ràfegues de flaixos que van encegar el pobre avi Pèlach, que ja de
normal no s'hi veia gaire. Quan va aconseguir sortejar els fotògrafs
es va enfilar al primer taxi que va trobar. El taxista el va saludar
tan efusivament , que el pobre Pèlach es va preguntar si el coneixia
de veritat. Altre cop va haver de tirar-se fotos i signar
dedicatòries, i en arribar a la destinació, el conductor, es va
negar en rodó a cobrar-li res al·legant que si la seva dona
s'assabentava que havia fet pagar a un personatge com ell, el faria
fora de casa i no en voldria saber res mai més.
Un simple viatge de negocis s'estava
convertint en una experiència més que Daliniana. La floreixent
fàbrica de taps de suro estava en procés d'expansió, i l'avi
Pèlach havia volgut anar a visitar en persona alguns clients que
tenia repartits per tot el món. Islàndia, Canadà, Estats Units,
Xile, Australia, Nova Zelanda i finalment el Japó, on la impressió
d'incomoditat inicial, s'havia convertit en un desconcert
considerable.
El súmmum va ser a l'hotel, ell es
pensava trobar dins un rusc d'abelles en miniatura, ultramodern i
petit, com li havia descrit la senyora de l'agència de viatges, i de
fet, de primeres semblava que li donaven una habitació amb aquestes
característiques, però quan ja havia començat a desfer la bossa
dins aquell camerino de vaixell, van trucar a la porta, i el director
de l'hotel es va presentar fent reverències i demanat mil i un
perdons i, va obligar-lo, a canviar d'habitatge. De cop, com diuen al
bosc, li van caure a terra, ja que es va trobar davant un bast i
diàfan espai, d'uns tres-cents metres quadrats, amb una vidriera que
més de quinze passos de llargada amb vistes als jardins de bonsai de
l'Emperador.
L'endemà va voler anar a visitar els
clients que tenia a Tokio, però en comptes d'això es va trobar amb
dues entrevistes per a la televisió del país, on no van parar de
fer-li preguntes sobre les coses que passaven a casa seva.
Fins havent
dinat no va adonar-se de què coi passava. En voler entrar al
restaurant, havia vist a l'edifici contigu una fotografia d'ell i
mossèn Lluís que n'ocupava tota la façana. Desconcertat va devorar
el peix cru que el xef li servia, mentre la gent i el personal que
l'atenia no parava de tirar-se fotos al seu costat, tot demanar-li
que els signés un munt i dedicatòries autògrafs. Va ser l'àpat
més esgotador que recordava. La gent, les fotos i la falta de
coberts havien convertit allò en una marató per la qual en Pèlach
no estava preparat. De cop i volta, quan estava a punt de demanar el
compte, va adonar-se que l'havien deixat sol, va cridar, però ningú
li va fer cas. Es va aixecar i va anar cap a la barra, tothom es
concentrava al voltant de la pantalla de plasma que hi havia sobre el
cambrer. El que va veure el va deixar de pasta de moniato. Un seguit
d'imatges del tot familiars, se succeïen una darrera l'altra mentre
sonava una banda sonora que volia semblar una sardana. I de cop, un
nou capítol de "
カメレオンの森。",
o el que és el mateix, "el bosc dels camaleons" en versió
japonesa. Mentre el capítol 345 de la sèrie es desenvolupava ell va
lligar caps. Que si en Garlich i en Rabasseda fent el “carajillo”,
que si ell mateix amagant la cartera al capellà, que si en Mia
Casagran i en Narcís de Can Muntanya robant licor del prestatge de
la taverna de Casilda.
Llavors ho va veure clar. L'angle
d'enfocament de les càmeres, els contrapicats sota la taula de
botifarra, els plànols zenitals mostrant la barra o el billar.
Casilda havia posat càmeres a tota la taverna, i n'havia fet una
sèrie de tele-realitat, que semblava tenir força èxit al Japò.
Li va costar trobar l'empresa que havia
vingut a visitar, però finalment va poder veure de què coi en feien
els japonesos dels seus taps de suro. Va haver de continuar fent-se
fotos i, durant aquells tres dies al Japó, va poder constatar que no
només feien la sèrie del bosc havent dinat, si no que reposaven
capítols vells havent sopat i, que pel cap de setmana, tenien
previst un programa especial parlant del fenomen televisiu del
moment, amb entrevistes al gran avi Pèlach, actor principal i ànima
dels millors diàlegs del programa.
Pòsters gegants en parades de bus,
pòsters immensos en comerços i supermercats, pòsters
desproporcionats en façanes d'edificis. Fotografies amb mil i una persones. Dedicatòries de tot tipus. Fins i tot quan era al bar, una noia li havia allargat un paperet amb un número, que el pobre Pèlach no va desxifrar fins que era massa tard per fer cas a aquella erotica invitació. Els habitants del bosc eren
més famosos a Tokyo que els lluitadors de sumo.
En aquell moment van demanar als viatgers que es lliguessin els cinturons, mentre que una hostessa de molt bon veure li demanava que li signés la portada de la revista que donaven a l'avió. Quan arrivés al bosc només Casilda s'ho creuria.
