05 de juny 2012

El bosc dels camaleons. Retrat d'un amant dels bonsais 08

Malenconia - Edvard Munch
L'home assegut davant la porta del metge feia cara de cansat. Amb prou feines recolzava l'esquena al respatller de la cadira sobre la que feia la sensació que s'havia deixat caure feia una eternitat. Els ulls se li mig tancaven, i sota d'ells les bosses botides evidenciaven que feia dies que no dormia. No creuava les cames, i les seves mans grosses, desproporcionades, plenes d'esgarrinxades i de mules, li reposaven sobre els genolls.
El seu cap resava en silenci un rosari continu; com un bucle sense fi que per moments se li escapava, però que indefectiblement tornava a reprendre sense pressa, parsimoniosament. No havia d'oblidar res. De fet, no podia permetre's d'oblidar res.
La seva vida les últimes setmanes havia estat espartana; quadriculada amb meticulositat alemanya, estudiada i calculada al mil·límetre. De dia, havia fet vida normal. Per evitar que ningú sospités s'havia exigit no canviar res de la seva rutina setmanal. Si els dilluns dinava a les tres, havia dinat a les tres. Si els dimecres se'l veia per l'hort o prop el cafè del poble, s'havia deixat caure el dijous per aquests llocs. Si anava a dormir tard, també hi havia anat llavors. Se li havia fet molt feixuc el tema de la migdiada. Com que no acostumava a fer-ne, tampoc n'havia fet durant aquell període. Ningú havia de copsar cap anomalia en el seu comportament. L'èxit de tot plegat es basava sobretot, en que ni la seva dona s'adonés de res. Més d'una vegada, al llit, quan ella se li acostava per fer l'amor, havia estat temptat de deixar-li anar qualsevol estúpida excusa per no haver de gastar més energies, però com podia rebutjar el sexe si mai ho feia?
Quan el sobre de somnífer barrejat al bol de llet feia efecte a la seva estimada, començava la seva nova vida. Deixava el llit conjugal i es posava mans a la feina. Baixava al garatge i es vestia amb la roba que feia servir per anar a fangar a l'hort. La vella camisa de quadres, els pantalons de vellut negres, unes botes de goma i el barret de llana que la seva avia li havia fet feia ja més de deu anys. Llavors començava tot.

Ara però, ajagut davant la consulta del metge, intentava recordar, quan el mal de cap no li ho impedia, on coi havia deixat els guants aquella nit. Era conscient, que si algú els trobava, no tardaria a relacionar-lo amb els esdeveniments. El president de l'Associació de Veïns, el Sr. Notari o el Cap de la Policia Municipal l'estaven encalçant, però no eren prou espavilats. Sort n'havia tingut fins aquell moment.

En aquell precís moment la porta de la consulta es va obrir, i en la veu desmesuradament forta de la jove infermera que cridava el seu nom, hi va reconeixer la de qui li havia donat hora per telèfon aquell mateix matí. Ell, va mirar lentament a un costat, després a l'altre, i finalment es va aixecar pesadament tot preguntant-se per què coi havia cridat tant fort aquella mossa, si ell era l'únic pacient de la sala d'espera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada