10 de juliol 2012

La tele-realitat.

Dins l'avió, l'avi Pèlach no podia parar de repassar els esdeveniments ocorreguts en aquells escassos tres dies que s'havia passat al Japó. Casilda n'havia tornat a fer un gra massa.
Recordava perfectament que en sortir de l'avió alguna cosa l'havia incomodat. No sabia què passava exactament a l'aeroport de Tokio, mai hi havia estat, però ni als aeroports de Sidney o Auckland havia sentit el mateix, i mira que tant a Nova Zelanda com a Australia, li havien regirat les maletes com no ho havien fet enlloc.
Quan la noieta d'immigració va aixecar el cap per veure qui volia entrar al país, va obrir un ulls com dues taronges, i us asseguro que de normal els tenia tant oblics com qualsevol altra noia del seu país. En aquell moment no n'havia fet massa cas, i quan el va fer passar per una porta diferent a la resta del passatge, va pensar que la rigorositat dels oceànics s'havia estès als nipons, i ho va deixar estar. Bé, ho va deixar estar fins que la gent que hi havia sala on va anar a parar, va començar a saludar-lo i a demanar-li permís per tirar-se fotos. Un senyor amb uniforme, que no devia mesurar més de metre seixanta, es va palplantar davant ell i li va allargar una foto on, sorprés, l'aví Pèlach es va reconèixer jugant la botifarra a la taverna del bosc, amb l'avi Gàrlich i molt provablement el capellà i algú més. L'home, que devia ser un oficial, va demanar-li en un català més que correcte si li podia dedicar aquell curiós retrat a la seva filla que era de viatge de noces a la Ribera Maya.
En sortir d'aquella habitació l'assumpte no havia millorat massa. Darrera la porta d'arribades internacionals, una munió de fotògrafs va començar a disparar ràfegues de flaixos que van encegar el pobre avi Pèlach, que ja de normal no s'hi veia gaire. Quan va aconseguir sortejar els fotògrafs es va enfilar al primer taxi que va trobar. El taxista el va saludar tan efusivament , que el pobre Pèlach es va preguntar si el coneixia de veritat. Altre cop va haver de tirar-se fotos i signar dedicatòries, i en arribar a la destinació, el conductor, es va negar en rodó a cobrar-li res al·legant que si la seva dona s'assabentava que havia fet pagar a un personatge com ell, el faria fora de casa i no en voldria saber res mai més.
Un simple viatge de negocis s'estava convertint en una experiència més que Daliniana. La floreixent fàbrica de taps de suro estava en procés d'expansió, i l'avi Pèlach havia volgut anar a visitar en persona alguns clients que tenia repartits per tot el món. Islàndia, Canadà, Estats Units, Xile, Australia, Nova Zelanda i finalment el Japó, on la impressió d'incomoditat inicial, s'havia convertit en un desconcert considerable.
El súmmum va ser a l'hotel, ell es pensava trobar dins un rusc d'abelles en miniatura, ultramodern i petit, com li havia descrit la senyora de l'agència de viatges, i de fet, de primeres semblava que li donaven una habitació amb aquestes característiques, però quan ja havia començat a desfer la bossa dins aquell camerino de vaixell, van trucar a la porta, i el director de l'hotel es va presentar fent reverències i demanat mil i un perdons i, va obligar-lo, a canviar d'habitatge. De cop, com diuen al bosc, li van caure a terra, ja que es va trobar davant un bast i diàfan espai, d'uns tres-cents metres quadrats, amb una vidriera que més de quinze passos de llargada amb vistes als jardins de bonsai de l'Emperador.
L'endemà va voler anar a visitar els clients que tenia a Tokio, però en comptes d'això es va trobar amb dues entrevistes per a la televisió del país, on no van parar de fer-li preguntes sobre les coses que passaven a casa seva.
Fins havent dinat no va adonar-se de què coi passava. En voler entrar al restaurant, havia vist a l'edifici contigu una fotografia d'ell i mossèn Lluís que n'ocupava tota la façana. Desconcertat va devorar el peix cru que el xef li servia, mentre la gent i el personal que l'atenia no parava de tirar-se fotos al seu costat, tot demanar-li que els signés un munt i dedicatòries autògrafs. Va ser l'àpat més esgotador que recordava. La gent, les fotos i la falta de coberts havien convertit allò en una marató per la qual en Pèlach no estava preparat. De cop i volta, quan estava a punt de demanar el compte, va adonar-se que l'havien deixat sol, va cridar, però ningú li va fer cas. Es va aixecar i va anar cap a la barra, tothom es concentrava al voltant de la pantalla de plasma que hi havia sobre el cambrer. El que va veure el va deixar de pasta de moniato. Un seguit d'imatges del tot familiars, se succeïen una darrera l'altra mentre sonava una banda sonora que volia semblar una sardana. I de cop, un nou capítol de "カメレオンの森。", o el que és el mateix, "el bosc dels camaleons" en versió japonesa. Mentre el capítol 345 de la sèrie es desenvolupava ell va lligar caps. Que si en Garlich i en Rabasseda fent el “carajillo”, que si ell mateix amagant la cartera al capellà, que si en Mia Casagran i en Narcís de Can Muntanya robant licor del prestatge de la taverna de Casilda.
Llavors ho va veure clar. L'angle d'enfocament de les càmeres, els contrapicats sota la taula de botifarra, els plànols zenitals mostrant la barra o el billar. Casilda havia posat càmeres a tota la taverna, i n'havia fet una sèrie de tele-realitat, que semblava tenir força èxit al Japò.
Li va costar trobar l'empresa que havia vingut a visitar, però finalment va poder veure de què coi en feien els japonesos dels seus taps de suro. Va haver de continuar fent-se fotos i, durant aquells tres dies al Japó, va poder constatar que no només feien la sèrie del bosc havent dinat, si no que reposaven capítols vells havent sopat i, que pel cap de setmana, tenien previst un programa especial parlant del fenomen televisiu del moment, amb entrevistes al gran avi Pèlach, actor principal i ànima dels millors diàlegs del programa.
Pòsters gegants en parades de bus, pòsters immensos en comerços i supermercats, pòsters desproporcionats en façanes d'edificis. Fotografies amb mil i una persones. Dedicatòries de tot tipus. Fins i tot quan era al bar, una noia li havia allargat un paperet amb un número, que el pobre Pèlach no va desxifrar fins que era massa tard per fer cas a aquella erotica invitació. Els habitants del bosc eren més famosos a Tokyo que els lluitadors de sumo. 
En aquell moment van demanar als viatgers que es lliguessin els cinturons, mentre que una hostessa de molt bon veure li demanava que li signés la portada de la revista que donaven a l'avió. Quan arrivés al bosc només Casilda s'ho creuria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada