 |
| Els arbres vermells - Maurice Vlamink |
El meu germà gran, ho va deixar anar entre conversa i conversa, quan encara no ens haviem acabat el primer plat. Un dels meus cunyats, el notari, assegut amb aquell llamp de panxa a cap de taula, va quedar tant paralitzat que la cullera li va relliscar dels dits per caure estrepitosament dins el plat de sopa calenta.
L'altre que badava una boca de pam era el meu germà petit. Per culpa de tot l'afer havia estat a punt de dimitir del seu càrrec de president de l'Associació de Veïns, i ara veia com tots els mals li venien de qui menys et podies esperar.
El que més bé va semblar prendre's l'assumpte, va ser l'home de la meva germana petita; com a Cap de la Policia Local no podia permetre barrejar els sentiments en aquell assumpte, però era evident que si hagués pogut, s'hauria cagat en tot, i segurament hauria escanyat el meu germà gran.
Quan va acabar d'explicar-se,va quedar clar que havia escollit el carrer Regadores per proximitat, que les raons per les quals els arbres havien estat tallats no tenien origen en els personatges que ocupaven les cases, i que les frases les havia extret d'un llibrot vell de refranys i dites populars d'arreu del món. També va quedar clar que l'Amant dels Bonsais passaria a formar part de tots aquells secrets de família, als quals es decideix llaçar un parell o tres de palades de terra a sobre, i que en les comptades ocasions que tornen a apareixer, desenvoquen en incomodes silencis.
En qualsevol cas i per enèssima vegada, el meu germà gran ens l'havia jugada a tots,i el més bo del cas és que cap de nosaltres podia enfadar-se massa, ja que semblava que els arbres de cals avis continuaven tenint l'aspecte de sempre.
Espero amb ànsia la continuació de la història. O ja s'ha acabat?
ResponElimina