El bosc dels camaleons. Retrat d'un Amant dels Bonsais 05

Miniaturitzar els majestuosos arbres d'un ex-regidor o del president de l'Associació de veïns eren sens dubte gestes que s'havien de tenir en compte, però atrevir-se a retallar l'olivera del senyor De Cospedal Paredes y Hinojosa, es podia qualificar de proesa fruit de la inconsciència d'un heroi totalment i completa entregat a la seva missió.

Era més que evident que tocar el jardí del senyor notari, l'home més poderós del Bosc, tindria conseqüències, i aquestes no es van fer esperar. De cop el carrer va quedar ple de càmeres de vigilància, i la senyora De Cospedal va comprar un parell de “dovermans” de segona mà anomenats Apolo i Zeus, que venien de vigilar la casa d'un escriptor americà a qui agradaven els cotxes bons.

Tanta parafernàlia però, no va servir de res, ja que l'Amant dels Bonsais va canviar de “modus operandi”, i en comptes d'atacar el jardí del número cinc del carrer Regadores, va convertir els dos magraners del número sis en benjamins de la seva espècie.

Ni els gossos van lladrar de manera ostentosa, ni les càmeres van detectar cap presència estranya.

El senyor Ramon, propietari del número cinc, no sabia si esperar o estar preocupat, el que si estava però era enfadat, molt enfadat. El seu jardí havia passat, voluntària o involuntàriament, desapercebut a ulls de l'Amant dels Bonsais, i vista la sort que el pobre senyor Ramon tenia últimament això només podia voler dir que els seus veïns, es pensarien que ell mateix era qui es dedicava a tallar i retallar arbres i arbusts del carrer. En qualsevol cas, aquella tarda de febrer, el senyor Ramon va sortir al seu jardí a regar amb un paraigües a les mans. Vista la sort que tenia el pobre home, el més provable és que en qualsevol moment es poses a ploure.

Mentre tot això passava, el cap de la policia municipal, reunit amb el senyor notari i el president de l'Associació de Veïns mirava de desxifrar sense èxit el paper que havien despenjat d'un dels magraners recent podats. La inscripció deia: “Abans d'iniciar la tasca de canviar el món, dóna tres voltes per casa teva”

El bosc dels camaleons. Retrat d'un Amant dels Bonsais 04

Els torns de vigilància que s'havien organitzat en la reunió extraordinaria de la junta de l'Associació de Veïns del carrer Regadores van ser un veritable desastre. Tant la senyora Maria, com la senyora Marta, que eren les dues primeres rellevistes d'aquesta improvitzada activitat, van deixar el seu lloc de vigilància al cap de pocs minuts d'haver començat a fer guardia davant el número quatre del seu carrer. Els encarregats del segon, tercer i quart torn ni es van presentar. Les desavinençes en el sorteig que havia de designar l'ordre amb el qual es feia la vigilància, van fer que ningú estigués a l'agüait durant tota la nit, mentre el senyor De Cospedal Paredes Hinojosa, il·lustre notari del bosc, i la seva senyora eren dormint dins casa seva aliens a la vaga de zel que els seus veïns estaven realitzant.
La sobrietat no era la principal virtut del senyor notari, i quan va comprar la casa ja va quedar clar que l'opul·lència i el desmesurament serien una constant en la seva vida. Un enorme tauró dissecat, de més de tres metres de llargada, era la peça central del revedor. L'extraordinària llargada feien que cada matí la senyora de la casa, hagués de sortejar el singular escuàlid per arribar a la porta de sortida. Aquell dia va fer el mateix, però en sortir al jardí l'exclamació de sorpresa fou majúscula: algú havia capulat l'olivera centenària que presidia el jardí de la vella casa de pagès. Era evident que ningú havia estat vetllant per evitar que l'Amant dels Bonsais actués altre cop, i era més que evident, que la feina que havia fet el nostre misteriós jardiner era obra d'un professional.
D'un dels branquillons que havien quedat, hi penjava un nota: "el que sabem és una gota d'aigua, el que desconeixem és l'oceà ".

El bosc dels camaleons. Retrat d'un Amant dels Bonsais 03

Quan l'Amant dels Bonsais va actuar per tercera vegada al carrer Regadores, els veïns es van adonar que allò, que de primeres els havia semblat un fet puntual i fins i tot graciós, es podia convertir en un inconvenient periòdic. Era evident que fos qui fos l'Amant dels Bonsais havia començat per un cap de carrer, i volia arribar al final deixant darrera seu un rastre inconfusible d'arbres en miniatura i frases fetes amb més o menys gràcia.

O sigui que, quan el president de l'Associació de Veïns va ser damnificat pel misteriós botànic, convocà una reunió extraordinària, on per primera vegada van assistir tots els propietaris i veïns, el regidor responsable del barri i el cap de la policia municipal.
Els tres fruiters que havia trobat plantats al jardí del número tres del carrer Regadores, li havien semblat una més que bona premonició quan va comprar la casa, i per aquest motiu, quan van aparèixer mutilats d'aquella nipona manera, va decidir prendre part en l'assumpte i agafar el “toro” per les banyes.

Mentre la reunió començava, a la taula presidencial, el cap de la policia municipal sostenia entre les seves mans una petita nota dins un sobre de plàstic transparent que, el regidor provava de llegir sense massa èxit. Finalment forçant una mica la vista, va poder desxifrar l'escrit: “la pluja és només un problema si no et vols mullar”

DePedro

Vacazul, 3000 hombres, Amparonoia, Calexico... continuo preguntant-me si això és un currículm musical o un palmarés, i també em pregunto com pot ser que la britanitzada i exageradament melosa Russian Red omplís la sala gran de l'Auditori de Girona i DePedro només comptés amb la presència de poc menys de 200 persones a la sala petita.

Va ser un concert memorable i us el vau perdre. Aquest músic nascut a Barcelona i que respon al nom de Jairo Zavala és bo, molt bo, i a més a més afina quan canta (cosa extranya com diria la Laia)

El bosc dels camaleons. Retrat d'un Amant dels Bonsais 02

L'exregidor feia més de vint anys que vivia a la caseta número dos, i durant tot aquell temps, la magnífica magnòlia que creixia al seu petit jardí havia tingut temps de fer-se més alta, més gran i més formosa, que qualsevol dels arbres que adornaven els jardins del carrer Regadores.

Més d'un badoc s'havia quedat garratibat davant aquell magnífic exemplar de la família de les magnoliàcies, que es caracteritzava per fer aquelles enormes flors que li donaven el seu nom més culte. L'arbre, podat a l'estil francès, era l'embeja dels veïns. Aquesta dada afegida a l'exagerada ostentació que el seu propietari feia del cormòfit, van ser determinants a l'hora d'entendre la reacció dels veïns a la segona incursió de l'Amant dels Bonsais. Era evident que convertir els més de vuit metres d'arbre en un escàs centenar de centímetres devia costar Déu i ajuda, però també es va fer evident que l'anònim podador, no va estalviar esforços a l'hora de tallar, enferrar, cicatritzar i pinçar aquell pobre arbre que ara semblava un escuradents tort i esquifit, i que era la riota de tots els habitants d'aquell peculiar carrer. 

Una petita nota penjava d'aquell tronquet, amb la següent inscripció:  La primera vegada que m'enganyis serà culpa teva; la segona vegada, la culpa serà meva. L'exregidor la va despenjar i sense inmutar-se va entrar a casa seva per buscar unes tisores.

El bosc dels camaleons. En Loquillo

El bosc dels camaleons. Retrat d'un Amant dels Bonsais

Retrat d'en Jordi en plena actuació

La primera actuació de l'Amant dels Bonsais, no va passar desapercebuda als ulls de la gent que vivia al carrer Regadores. El frondós magraner que presidia l'entrada de la casa amb el número 1, va anar perdent paulatinament les branques sense que la propietària se n'adonés. La dona arribava tan tard de treballar, que la foscor li impedia apreciar com aquell arbre, que havia plantat feia més de trenta anys el seu ex-marit, havia anat perdent les branques una a una durant aquella setmana. El vegetal, que dilluns tenia una considerable alçada, era ara un branquillò escanyolit que no media més d'un metre i que amb prou feines, conservava un parell de fulles. 

Aquell cap de setmana no es va parlar gaire de l'incident. Els veïns, que en general feien un horari més normal, havien anat veien com evolucinava la poda de l'arbre durant  la setmana, i ara no se sorprenien tant com la pobre propietària davant aquell esquifit projecte de cormòfit.

Algú havia penjat un petit cartell a l'arbre, i aquest deia: "la paciència és amarga, però els seus fruits són els més dolços".

Una defensa del Nadal. Rafael Nadal

Algunes persones només amb la seva presència ja encomanen les ànsies de viure, i altres s'entesten a amargar les festes.

Algunes persones transmeten sempre bones vibracions i altres sempre contagien el mal rotllo. El periodista Arturo San Agustín ho va comprovar a l'estiu, quan va assistir a la Jornada Mundial de la Joventut, que va presidir a Madrid Benet XVI. Pensava trobar-se amb un munt de fills de papà ensucrats i va acabar atrapat per la vitalitat entusiasta d'un milió de joves normals, molts d'ells treballadors arribats des de països remots. "Et sorprenien amb coses senzilles: si una persona gran havia de creuar el carrer, l'ajudaven, si pujava a un autobús, li cedien el seient. Per uns dies, la ciutat era amable i et senties segur; semblava Nova York l'endemà de l'11-S ". San Agustín, que és un anarquista conservador i un intel·lectual insubornable, l'ha escrit en un llibre sense prejudicis, que s'acaba de traduir a l'anglès: Un gos verd entre els joves del Papa, la crònica sorprenent d'aquella setmana en què els joves catòlics transmetien bones vibracions i els que protestaven contra la trobada propagaven el mal rotllo.

Per Nadal, el fenomen es radicalitza: algunes persones només amb la seva presència ja contagien les ànsies de viure, i altres s'entesten a amargar les festes repartint pessimisme i mala llet. Alguns intel·lectuals i periodistes lideren, amb indissimulada prepotència moral, la moda que sosté que les festes són embafadores, els bons desitjos són tous, la família és inaguantable, els amics són una llauna i no hi ha qui pugui digerir els àpats col·lectives. En la intimitat, la majoria segueix sent partidària de les celebracions, però al carrer guanyen terreny els que comencen a posar mala cara al pont de la Puríssima i no deixen de queixar-fins que es desmunta l'últim pessebre, passada la Candelera. Estic radicalment en desacord. Entenc que hi ha gent que no té molt a celebrar. Respecte a aquells que se senten traïts en les seves conviccions morals pels excessos materials del Nadal. Aplaudeixo els que fan una crítica àcida de les moltes hipocresies d'aquests dies. Però em cansa la burla mediocre dels que necessiten mortificar i torturar als altres perquè així queden més intel·lectuals.

I em resulta especialment estrany comprovar que els més actius contra el Nadal són els que sempre reclamen més festes i més celebracions populars. Diuen que estan en contra del consumisme, però acabaran reduint el Nadal a una sèrie de visites als grans magatzems. Fan el que poden per buidar de sentit la festa més transcendent, la més espiritual, i la més simbòlica del calendari, que també és la més arrelada, la més senzilla i la més popular. Abans, aquests personatges eren els dolents del conte i eren presentats com odiosos, avars, irritants, malcarats, violents i dèspotes. Eren el míster Scrooge de la Cançó de Nadal de Dickens, ara els hem convertit en els herois dels nostres mitjans de comunicació.
Deixo de banda la dimensió religiosa de les festes, perquè els que les viuen des de la fe no dubten del seu significat. Però em costa comprendre l'odi al Nadal, fins i tot des de la més absoluta laïcitat. Fa anys que no sóc practicant, però aquests dies no puc evitar tornar a l'església i sentir-me part d'un col · lectiu que enterra arrels poderoses en segles de repetició gestual, amb diferents graus de fe o simplement de costumisme. Generacions senceres han repetit els mateixos actes, les mateixes litúrgies, els mateixos cicles naturals. I suposo que això és important. Mai com en aquests dies em sento tan integrat en aquesta terra i en aquesta comunitat mil·lenària.

Aquest any, la nit de Nadal havíem decidit buscar una missa del gall al voltant de Girona, i les primeres trucades van resultar desconcertants: a Aiguaviva del Gironès no es celebrava, a Vilablareix, tampoc; vam trucar a Medinyà, perquè teniem bons records de quan hi predicava la poderosa veu de mossèn Modest Prats: tampoc. Vam provar a Sant Daniel, perquè algun Nadal ens havíem acostat al monestir, caminant pel camí que segueix el curs del riu Galligants, però ja fa un parell d'anys que la van anul·lar. Vam acabar a Sant Julià de Ramis i va ser una bona decisió perquè, quan entràvem a l'església, un cor local ja cantava "Les dotze van tocant" i el desconcert es va convertir en agradable sorpresa: mossèn Sebastià Aupí va celebrar una missa plena de cançons tradicionals i de quadres escènics de "Els pastorets" i, al final, al carrer, vam beure xocolata calenta al costat d'un foc esplèndid.

Era una més de les misses que a aquella hora es repetien a tot Catalunya, com a expressió senzilla i poderosa d'una fe popular, que respecte i que voldria molt més visible. Sovint recrimino als meus amics practicants que costa identificar pel seu comportament exemplar en el treball o al carrer. Haurien de confiar més en la força de les seves conviccions, com aquella pelegrina sevillana, jove i guapa, a la qual un dia d'estiu, a Madrid, Arturo San Agustín va preguntar per Jesús.
- T'agrada el meu somriure?
-Sí, és clar.
-Doncs aquest és Jesús.
Reconec que costa de creure, però com a imatge és mil vegades més estimulant que la mala llet dels pedants que es passen el dia criticant el Nadal.

Article escrit per Rafael Nadal

Extret de la Vanguardia del dia 30 de desembre de 2011

enllaç a l'article

The defibulators

Abans no s'acabi l'any escolteu els "the defibulators". Si us agrada la música americana d'arrels hi trobareu una barreja de bluegrass, rockabilly, honky tonk, punk i un so eclèctic propi que fa que et vingui bon rotllo. 

Si després voleu anar una mica més enllà podeu buscar alguna cosa de la "driftwood company", aquests són Suecs, i més difícils de trobar.

En qualsevol cas, bon any nou, i ja em direu si us han agradat.

El bosc dels camaleons. La guerra de la pizza

la guerra de la pizza versió americana

Vicenç Dastrús tenia tots els requisits per escriure la seva història amb lletres d'or al llibre del bosc. Home fet a si mateix, negociant de reconegut prestigi i treballador incasable, havia forjat un imperi a base d'una recepta configurada per un 30 % de tossuderia, i un 70 % de bogeria. Ja sigui per aquesta bogeria, o per la seva manca total i absoluta de manies a l'hora de tractar amb clients i proveïdors, havia aconseguit sobreviure a dos divorcis, tres sogres, un funeral, quatre hipoteques i dues crisis del sector, amb una inversemblant manca de seqüeles físiques. Mal aconsellat per uns i estafat pels altres (segons explicava ell mateix), havia tastat el fracàs empresarial en més d'una vegada, i això donava a la seva rostisseria una consistència més pròpia dels negocis familiars de tradició centenària, que de les empreses de nova generació.

Marco Omilano venia de terres llunyanes. Després d'un fracàs amorós, que per molt poc no va acabar en tragèdia Shakespiriana, va decidir marxar de la seva Itàlia natal per traslladar-se al bosc. Flaquer de professió, es va adonar de seguida que el seu sector estava més que cobert a la zona, pel que va haver de fer servir l'enginy, del qual l'havia dotat Déu Nostre Senyor, per refer la seva vida professional. Malgrat la seva joventut, gaudia d'una força de voluntat i un poder de convicció més que notables. Aquestes virtuts li valgueren per convèncer Casilda de deixar-li fer servir el vell forn de pa del magatzem contigu al bar, i l'avi Pèlach de llogar-li una de les velles motos que jeien al porxo de casa seva. Va muntar la primera pizzeria a domicili del bosc, i amb molt poc temps, el negoci va començar a rutllar-li, ja que s'ha de reconèixer que el noi tenia mà per tractar la pasta.

Vicenç Dastrús es va posar a fer pizzes quan feia poc més d'una setmana que l'establiment regentat per l'italià s'havia traslladat a un lloc més gran i cèntric del bosc. Marco va decidir arriscar-se a comprar un vell cobert després de veure que malgrat no ser la panacea, el negoci començava a estabilitzar-se. Per aquest motiu va prendre el risc d'invertir tots els diners que tenia i alguns que li van deixar, en millorar i fer crèixer aquella petita pizzeria. Que Vicenç li tepitgés el negoci va ser un gerro d'aigua freda. El jove creia que, aquell veterà rostisser no tenia la necessitat de competir amb ell per aquella pauperrima quota de mercat, i durant uns dies es va sentir abatut i decepcionat. L'exagerat cartell escrit en lletres vermelles aque anunciava que la rostisseria Dastrús també tenia pizzes, que també les duia a domicili i que eren més barates i autóctones, va fer mal de veritat i, només la notícia que el vell Pèlach no havia volgut llogar cap moto al rostisser per poguer fer el transport a domicili, va fer que Marco no perdés del tot la confiança en l'ésser humà.
Va ser el vell Pèlach qui li va fer veure al jove que ningú li impedia vendre pollastres rostits. Això és el que va fer. A la façana del cobert hi va penjar el cartell més gros i aconseguit que es recorda al bosc. Amb lletres d'or va nèixer la rostisseria Omilano.

Els dos negocis van durar tres mesos, dues setmanes i quatre dies més. Omilano i Dastrús formen part ara de la brigada municipal i estan condemnats a suportar-se fins que el més grand e tots dos es juvili, ja que la guerra de les pizzes va arruïnar a tots dos homes.