El bosc dels camaleons. La guerra de la pizza

la guerra de la pizza versió americana

Vicenç Dastrús tenia tots els requisits per escriure la seva història amb lletres d'or al llibre del bosc. Home fet a si mateix, negociant de reconegut prestigi i treballador incasable, havia forjat un imperi a base d'una recepta configurada per un 30 % de tossuderia, i un 70 % de bogeria. Ja sigui per aquesta bogeria, o per la seva manca total i absoluta de manies a l'hora de tractar amb clients i proveïdors, havia aconseguit sobreviure a dos divorcis, tres sogres, un funeral, quatre hipoteques i dues crisis del sector, amb una inversemblant manca de seqüeles físiques. Mal aconsellat per uns i estafat pels altres (segons explicava ell mateix), havia tastat el fracàs empresarial en més d'una vegada, i això donava a la seva rostisseria una consistència més pròpia dels negocis familiars de tradició centenària, que de les empreses de nova generació.

Marco Omilano venia de terres llunyanes. Després d'un fracàs amorós, que per molt poc no va acabar en tragèdia Shakespiriana, va decidir marxar de la seva Itàlia natal per traslladar-se al bosc. Flaquer de professió, es va adonar de seguida que el seu sector estava més que cobert a la zona, pel que va haver de fer servir l'enginy, del qual l'havia dotat Déu Nostre Senyor, per refer la seva vida professional. Malgrat la seva joventut, gaudia d'una força de voluntat i un poder de convicció més que notables. Aquestes virtuts li valgueren per convèncer Casilda de deixar-li fer servir el vell forn de pa del magatzem contigu al bar, i l'avi Pèlach de llogar-li una de les velles motos que jeien al porxo de casa seva. Va muntar la primera pizzeria a domicili del bosc, i amb molt poc temps, el negoci va començar a rutllar-li, ja que s'ha de reconèixer que el noi tenia mà per tractar la pasta.

Vicenç Dastrús es va posar a fer pizzes quan feia poc més d'una setmana que l'establiment regentat per l'italià s'havia traslladat a un lloc més gran i cèntric del bosc. Marco va decidir arriscar-se a comprar un vell cobert després de veure que malgrat no ser la panacea, el negoci començava a estabilitzar-se. Per aquest motiu va prendre el risc d'invertir tots els diners que tenia i alguns que li van deixar, en millorar i fer crèixer aquella petita pizzeria. Que Vicenç li tepitgés el negoci va ser un gerro d'aigua freda. El jove creia que, aquell veterà rostisser no tenia la necessitat de competir amb ell per aquella pauperrima quota de mercat, i durant uns dies es va sentir abatut i decepcionat. L'exagerat cartell escrit en lletres vermelles aque anunciava que la rostisseria Dastrús també tenia pizzes, que també les duia a domicili i que eren més barates i autóctones, va fer mal de veritat i, només la notícia que el vell Pèlach no havia volgut llogar cap moto al rostisser per poguer fer el transport a domicili, va fer que Marco no perdés del tot la confiança en l'ésser humà.
Va ser el vell Pèlach qui li va fer veure al jove que ningú li impedia vendre pollastres rostits. Això és el que va fer. A la façana del cobert hi va penjar el cartell més gros i aconseguit que es recorda al bosc. Amb lletres d'or va nèixer la rostisseria Omilano.

Els dos negocis van durar tres mesos, dues setmanes i quatre dies més. Omilano i Dastrús formen part ara de la brigada municipal i estan condemnats a suportar-se fins que el més grand e tots dos es juvili, ja que la guerra de les pizzes va arruïnar a tots dos homes.