12 de febrer 2013

El meu cosí Abelardo

És evident que qualsevol canilla de gossos té una jerarquia més que definida, i unes normes de conducta d'estricte aplicació i compliment generalitzat per part dels seus membres. A les famílies passa si fa no fa, el mateix. Per cada situació, celebració o festivitat, hi ha uns rols dels membres, definits per aquesta jerarquia, que la majoria de vegades són d'una lògica indubtable, mentre que en d'altres casos són més que absurds.
Un clar exemple de lògica familiar aplicada, és la distribució dels comensals al voltant de la taula. Difícilment podria imaginar-me veure algú diferent al meu avi assegut a cap de taula. Al seu costat esquerra l'hereu, i a la dreta el gendre de més rang. I així, per ordre, la resta de familiars; oncles, cosins, nets i besnets van configurant la rutllana que sempre tanca la meva avia.
És evident però que una família al voltant d'una taula no és una canilla de gossos. Si ho fos, tots els cadells i femelles s'esperarien a que el gos alfa menges primer o, com a mínim, esperarien que aquest els deixes començar. I a casa moltes vegades, quan el menjar és a taula tothom es converteix de cop en el gos alfa i en comptes de consumir, ataca.
D'alguna manera però, el seny acaba imperant i gairebé sempre l'avi és el primer de ser servit i aquest ordre no es perd fins la meva avia té el plat ple. Que consti però que he dit "gairebé", perquè tots tenim un cosi, tia o parent llunyà, que sense gairebé fer soroll, aconsegueix saltar-se la jerarquia d'alguna manera, i a més a més de no recriminar-li nigú res, és capaç de quedar fins i tot bé.
Acabeu de coneixer el meu cosí Abelardo.

23 de novembre 2012

El darrer dels mohicans

Bosc
Sento com les campanes toquen a morts, l'últim mohicà ens ha deixat. La muntanya ha quedat orfe de l'últim dels qui hi nasqueren, i el jove gos perdiguer se'ns enreda per entre les cames juganer, aliè a la sort que ha patit el seu amo.

Ja no vivia al bosc, per seguretat l'havien fet baixar al barri, però tenia el son lleuger, i com que anava a dormir aviat, a les tres de la matinada ja s'aixecava per devorar el minso got de llet i café, i un parell de galetes que el seu fill li deixava preparades. Només havia de pujar a l'impecable R6, que malgrat tenir més de cinquanta anys semblava nou de trinca, per enfilar el camí de la barraca, a mitja muntanya, entre el bosc i el veïnat que tants anys havia estat casa seva.
Les quatre gallines i la llar de foc l'esperaven. Ell atiava la brasa mentre agafava la bossa de mongetes per esclovellar-les. El cap li feia tentines fins que sortia el sol, però quan els primers rajos de llum s'atrevien a sortir per sobre els últims roures de la clariana, ja havia deixat de pesar figues, i amb el tràmec a la mà i, el posat estòic de sempre, sortia a cuidar aquell jardí que ell s'entestava  a anomenar hort, però que semblava més aviat extret d'una foto de Versalles que d'un quadre customista.

Qui podarà els arbres? Qui netejarà els recs que baixen del camp? Qui estassarà els arbres? Qui donarà menjar a les gallines? Qui es farà càrrec d'aquest collons de gos? 
Tot això em ve al cap mentre pujem cap a la barraca de l'últim mohicà. Quan encara falten uns doscents metres per arribar-hi m'adono de com havia aconseguit convertir la vida a bosc en tot un art. El camí és net, les branques reposen còmodament i no molesten, ni a la vista del caminant ni al seu pas, el marge del camí sembla sembrat de gespa. El camp, recent llaurat fa d'era a la petita construcció de mahons i teules. El vell no hi és, però de la xemeneia encara en surt un petit fil de fum. Mai ningú sabrà com el trobarem a faltar. Descansa en pau.

10 de juliol 2012

La tele-realitat.

Dins l'avió, l'avi Pèlach no podia parar de repassar els esdeveniments ocorreguts en aquells escassos tres dies que s'havia passat al Japó. Casilda n'havia tornat a fer un gra massa.
Recordava perfectament que en sortir de l'avió alguna cosa l'havia incomodat. No sabia què passava exactament a l'aeroport de Tokio, mai hi havia estat, però ni als aeroports de Sidney o Auckland havia sentit el mateix, i mira que tant a Nova Zelanda com a Australia, li havien regirat les maletes com no ho havien fet enlloc.
Quan la noieta d'immigració va aixecar el cap per veure qui volia entrar al país, va obrir un ulls com dues taronges, i us asseguro que de normal els tenia tant oblics com qualsevol altra noia del seu país. En aquell moment no n'havia fet massa cas, i quan el va fer passar per una porta diferent a la resta del passatge, va pensar que la rigorositat dels oceànics s'havia estès als nipons, i ho va deixar estar. Bé, ho va deixar estar fins que la gent que hi havia sala on va anar a parar, va començar a saludar-lo i a demanar-li permís per tirar-se fotos. Un senyor amb uniforme, que no devia mesurar més de metre seixanta, es va palplantar davant ell i li va allargar una foto on, sorprés, l'aví Pèlach es va reconèixer jugant la botifarra a la taverna del bosc, amb l'avi Gàrlich i molt provablement el capellà i algú més. L'home, que devia ser un oficial, va demanar-li en un català més que correcte si li podia dedicar aquell curiós retrat a la seva filla que era de viatge de noces a la Ribera Maya.
En sortir d'aquella habitació l'assumpte no havia millorat massa. Darrera la porta d'arribades internacionals, una munió de fotògrafs va començar a disparar ràfegues de flaixos que van encegar el pobre avi Pèlach, que ja de normal no s'hi veia gaire. Quan va aconseguir sortejar els fotògrafs es va enfilar al primer taxi que va trobar. El taxista el va saludar tan efusivament , que el pobre Pèlach es va preguntar si el coneixia de veritat. Altre cop va haver de tirar-se fotos i signar dedicatòries, i en arribar a la destinació, el conductor, es va negar en rodó a cobrar-li res al·legant que si la seva dona s'assabentava que havia fet pagar a un personatge com ell, el faria fora de casa i no en voldria saber res mai més.
Un simple viatge de negocis s'estava convertint en una experiència més que Daliniana. La floreixent fàbrica de taps de suro estava en procés d'expansió, i l'avi Pèlach havia volgut anar a visitar en persona alguns clients que tenia repartits per tot el món. Islàndia, Canadà, Estats Units, Xile, Australia, Nova Zelanda i finalment el Japó, on la impressió d'incomoditat inicial, s'havia convertit en un desconcert considerable.
El súmmum va ser a l'hotel, ell es pensava trobar dins un rusc d'abelles en miniatura, ultramodern i petit, com li havia descrit la senyora de l'agència de viatges, i de fet, de primeres semblava que li donaven una habitació amb aquestes característiques, però quan ja havia començat a desfer la bossa dins aquell camerino de vaixell, van trucar a la porta, i el director de l'hotel es va presentar fent reverències i demanat mil i un perdons i, va obligar-lo, a canviar d'habitatge. De cop, com diuen al bosc, li van caure a terra, ja que es va trobar davant un bast i diàfan espai, d'uns tres-cents metres quadrats, amb una vidriera que més de quinze passos de llargada amb vistes als jardins de bonsai de l'Emperador.
L'endemà va voler anar a visitar els clients que tenia a Tokio, però en comptes d'això es va trobar amb dues entrevistes per a la televisió del país, on no van parar de fer-li preguntes sobre les coses que passaven a casa seva.
Fins havent dinat no va adonar-se de què coi passava. En voler entrar al restaurant, havia vist a l'edifici contigu una fotografia d'ell i mossèn Lluís que n'ocupava tota la façana. Desconcertat va devorar el peix cru que el xef li servia, mentre la gent i el personal que l'atenia no parava de tirar-se fotos al seu costat, tot demanar-li que els signés un munt i dedicatòries autògrafs. Va ser l'àpat més esgotador que recordava. La gent, les fotos i la falta de coberts havien convertit allò en una marató per la qual en Pèlach no estava preparat. De cop i volta, quan estava a punt de demanar el compte, va adonar-se que l'havien deixat sol, va cridar, però ningú li va fer cas. Es va aixecar i va anar cap a la barra, tothom es concentrava al voltant de la pantalla de plasma que hi havia sobre el cambrer. El que va veure el va deixar de pasta de moniato. Un seguit d'imatges del tot familiars, se succeïen una darrera l'altra mentre sonava una banda sonora que volia semblar una sardana. I de cop, un nou capítol de "カメレオンの森。", o el que és el mateix, "el bosc dels camaleons" en versió japonesa. Mentre el capítol 345 de la sèrie es desenvolupava ell va lligar caps. Que si en Garlich i en Rabasseda fent el “carajillo”, que si ell mateix amagant la cartera al capellà, que si en Mia Casagran i en Narcís de Can Muntanya robant licor del prestatge de la taverna de Casilda.
Llavors ho va veure clar. L'angle d'enfocament de les càmeres, els contrapicats sota la taula de botifarra, els plànols zenitals mostrant la barra o el billar. Casilda havia posat càmeres a tota la taverna, i n'havia fet una sèrie de tele-realitat, que semblava tenir força èxit al Japò.
Li va costar trobar l'empresa que havia vingut a visitar, però finalment va poder veure de què coi en feien els japonesos dels seus taps de suro. Va haver de continuar fent-se fotos i, durant aquells tres dies al Japó, va poder constatar que no només feien la sèrie del bosc havent dinat, si no que reposaven capítols vells havent sopat i, que pel cap de setmana, tenien previst un programa especial parlant del fenomen televisiu del moment, amb entrevistes al gran avi Pèlach, actor principal i ànima dels millors diàlegs del programa.
Pòsters gegants en parades de bus, pòsters immensos en comerços i supermercats, pòsters desproporcionats en façanes d'edificis. Fotografies amb mil i una persones. Dedicatòries de tot tipus. Fins i tot quan era al bar, una noia li havia allargat un paperet amb un número, que el pobre Pèlach no va desxifrar fins que era massa tard per fer cas a aquella erotica invitació. Els habitants del bosc eren més famosos a Tokyo que els lluitadors de sumo. 
En aquell moment van demanar als viatgers que es lliguessin els cinturons, mentre que una hostessa de molt bon veure li demanava que li signés la portada de la revista que donaven a l'avió. Quan arrivés al bosc només Casilda s'ho creuria.

06 de juliol 2012

El bosc dels camaleons. Retrat d'un Amant dels Bonsais 09 i últim.

Els arbres vermells - Maurice Vlamink
De sobte, aquell aburrit dinar de diumenge a cals avis, va prendre el caire divertit i inesperat de les pel·lícules dels germans Marx que tan agraden a l'Àlex.
El meu germà gran, ho va deixar anar entre conversa i conversa, quan encara no ens haviem acabat el primer plat. Un dels meus cunyats, el notari, assegut amb aquell llamp de panxa a cap de taula, va quedar tant paralitzat que la cullera li va relliscar dels dits per caure estrepitosament dins el plat de sopa calenta.
L'altre que badava una boca de pam era el meu germà petit. Per culpa de tot l'afer havia estat a punt de dimitir del seu càrrec de president de l'Associació de Veïns, i ara veia com tots els mals li venien de qui menys et podies esperar.
El que més bé va semblar prendre's l'assumpte, va ser l'home de la meva germana petita; com a Cap de la Policia Local no podia permetre barrejar els sentiments en aquell assumpte, però era evident que si hagués pogut, s'hauria cagat en tot, i segurament hauria escanyat el meu germà gran.

Quan va acabar d'explicar-se,va quedar clar que havia escollit el carrer Regadores per proximitat, que les raons per les quals els arbres havien estat tallats no tenien origen en els personatges que ocupaven les cases, i que les frases les havia extret d'un llibrot vell de refranys i dites populars d'arreu del món. També va quedar clar que l'Amant dels Bonsais passaria a formar part de tots aquells secrets de família, als quals es decideix llaçar un parell o tres de palades de terra a sobre, i que en les comptades ocasions que tornen a apareixer, desenvoquen en incomodes silencis.

En qualsevol cas i per enèssima vegada, el meu germà gran ens l'havia jugada a tots,i el més bo del cas és que cap de nosaltres podia enfadar-se massa, ja que semblava que els arbres de cals avis continuaven tenint l'aspecte de sempre.

05 de juny 2012

El bosc dels camaleons. Retrat d'un amant dels bonsais 08

Malenconia - Edvard Munch
L'home assegut davant la porta del metge feia cara de cansat. Amb prou feines recolzava l'esquena al respatller de la cadira sobre la que feia la sensació que s'havia deixat caure feia una eternitat. Els ulls se li mig tancaven, i sota d'ells les bosses botides evidenciaven que feia dies que no dormia. No creuava les cames, i les seves mans grosses, desproporcionades, plenes d'esgarrinxades i de mules, li reposaven sobre els genolls.
El seu cap resava en silenci un rosari continu; com un bucle sense fi que per moments se li escapava, però que indefectiblement tornava a reprendre sense pressa, parsimoniosament. No havia d'oblidar res. De fet, no podia permetre's d'oblidar res.
La seva vida les últimes setmanes havia estat espartana; quadriculada amb meticulositat alemanya, estudiada i calculada al mil·límetre. De dia, havia fet vida normal. Per evitar que ningú sospités s'havia exigit no canviar res de la seva rutina setmanal. Si els dilluns dinava a les tres, havia dinat a les tres. Si els dimecres se'l veia per l'hort o prop el cafè del poble, s'havia deixat caure el dijous per aquests llocs. Si anava a dormir tard, també hi havia anat llavors. Se li havia fet molt feixuc el tema de la migdiada. Com que no acostumava a fer-ne, tampoc n'havia fet durant aquell període. Ningú havia de copsar cap anomalia en el seu comportament. L'èxit de tot plegat es basava sobretot, en que ni la seva dona s'adonés de res. Més d'una vegada, al llit, quan ella se li acostava per fer l'amor, havia estat temptat de deixar-li anar qualsevol estúpida excusa per no haver de gastar més energies, però com podia rebutjar el sexe si mai ho feia?
Quan el sobre de somnífer barrejat al bol de llet feia efecte a la seva estimada, començava la seva nova vida. Deixava el llit conjugal i es posava mans a la feina. Baixava al garatge i es vestia amb la roba que feia servir per anar a fangar a l'hort. La vella camisa de quadres, els pantalons de vellut negres, unes botes de goma i el barret de llana que la seva avia li havia fet feia ja més de deu anys. Llavors començava tot.

Ara però, ajagut davant la consulta del metge, intentava recordar, quan el mal de cap no li ho impedia, on coi havia deixat els guants aquella nit. Era conscient, que si algú els trobava, no tardaria a relacionar-lo amb els esdeveniments. El president de l'Associació de Veïns, el Sr. Notari o el Cap de la Policia Municipal l'estaven encalçant, però no eren prou espavilats. Sort n'havia tingut fins aquell moment.

En aquell precís moment la porta de la consulta es va obrir, i en la veu desmesuradament forta de la jove infermera que cridava el seu nom, hi va reconeixer la de qui li havia donat hora per telèfon aquell mateix matí. Ell, va mirar lentament a un costat, després a l'altre, i finalment es va aixecar pesadament tot preguntant-se per què coi havia cridat tant fort aquella mossa, si ell era l'únic pacient de la sala d'espera.

29 de maig 2012

M'han concedit un premi

M'han concedit un premi. 
Mai m'ho hagués pensat,
que algú sense estar ebri,
en aquest bosc s'hauria fixat.

En Toni que és un bon amic,
amant dels llibres i l'art.
Al seu blog engaxat estic,
tot llegint-lo se'm fa tard.

Liebster ve d'Alemanya.
No en trauré pas cap diner.
Trobo que és una canya,
el paio que va votar primer.

Sóc pèssim fent poesia
però escolliré 5 blocs amics.
Espero que sigui una alegria
rebre aquests dolços pessics.

Iukaidi és el recull de pensaments de la Montse. Radera cada fotografia se'n dedueix una petita història, darrera cada reflexió un bon grapat de sentiments.

Vilafestuc és l'anada d'olla un veterà dels blocs, aquest poble imaginàri o no, és com ens diu l'autor una vila no derivable. Recomanacions i crítiques de llibres, mitologia festucana, cultura i moltes rondalles al voltant d'aquest singular punt geowebgràfic.

Elefantades és el bloc de la Lurdes, i com ella mateixa diu: un bloc de manualitats creatives per a l'escola, per regalar o per al simple plaer de crear. És impressionant veure com amb una mica d'imaginació, creativitat, ganes i pocs més recursoso, es poden fer tota classe de joguines, joies, flors, pastissos... 

Zillahh és el sobrenom que dóna lloc a aquest magnífic bloc. Una veritable llàstima que la Zillahh no es prodigui més, ja que amb cada article m'ha ensenyat un munt de coses que jo desconeixia. Els temes al voltant del món de la salut, l'alimentació o la producció agrícola i ramadera són veritables joies, ben documentades, entenedores i amenes.

Balonmano a Sarrià de Ter és un bloc que també vull votar, ja que malgrat sembla que l'autor l'ha deixat aparcat, la seva arrencada va ser fulgurant. Us recomano que llegiu els tres primers articles sobre els inicis d'aquest esport al poble de Sarrià. Les anècdotes que s'hi expliquen valen molt la pena.


Si els premiats voleu seguir la cadena heu de fer el següent:
1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i fer un enllaç al blocaire que te l’ha atorgat.
2. Nomenar els teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que els atorgues el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires facin el mateix amb uns altres 5 blocs.

Nota:
Sóc conscient que se me'n ha anat la mà amb la poesia. A vegades quan vols passar-te d'original passen aquestes coses.

11 de març 2012

Ain't got no... I've got life

Potser no ho recordeu, però estic gairebé segur que tots heu vist aquest anunci. Del que si que estic segur és que la cançó us sona.
El seguit d'imatges, se succeeixen amb més a menys encert mirant de concordar amb la lletra de la cançó. Trobo una mica cutre la imatge dels dos maniquins rossos quan diu "no tinc inteligència", no sé què us sembla a vosaltres.
Si no us deixeu apassionar pels cotxes alemanys ni els maniquins rossos, i llegiu la traducció, arribareu a la conclusió que la cançó és un cant a la llibertat. De fet, si llegiu el primer comentari que hi ha al youtube de l'anunci en qüestió, fet per un tal urss2002, veureu que ell en sap alguna cosa més:
"Qué vergüenza de anuncio, una canción dirigida a la lucha de raza negra, a todos aquellos que no han tenido nada... Y se la apodera AUDI! Nada más y nada menos... El maldito sistema se lo traga todo... VIVA NINA SIMONE!! VIVA SU LUCHA!!! Y VIVA SU LEGADO!!!"
En qualsevol cas cal dir que la versió que fa servir AUDI no és exacatament la de la Simone... Si sabeu una mica d'anglès us adonareu que algunes de les estrofes han estat modificades o simplement eliminades per poder-les encavir en el minutet que dura l'anunci.

Nina Simone va ser una lluitadora tota la seva vida. Va haver de marxar dels Estats Units empaitada per la hisenda pública. Es negava a pagar imposotos i culpava, del seu infortuni, al racisme de la societat americana (em sona com a semblant el que li va passar a Lola Flores, o a d'altres artistes espanyols, que marxaven a Miami per no haver de pagar).
De totes maneres la canço Ain't got no... I've got life tampoc acaba de ser seva. És una barreja de dues cançons del popular musical rock "Hair". Nina Simone les va ajuntar, i amb el seu toc, va convertir aquesta banda sonora en "hit" publicitari. Aquesta cançó forma part del disc "Nuff said! Només tres cançons del disc no van ser gravades en el recital que la cantant i pianista oferí a Martin Luther King tres dies després de ser assassinat, i una d'elles era aquesta, que si bé va passar desapercebuda als Estats Units, fou un veritable èxit a Europa.
Nina Simone fou una artista avançada al seu temps, les seves cançons són avui remasteritzades i punxades en un munt de sales de ball i sessions de DJ's.
Això només vol ser un petit homenatge a la seva figura.

04 de març 2012

El bosc dels camaleons. Retrat d'un Amant dels Bonsais 07

L'estampa era per emmarcar.

La panxa del senyor notari sobresortia descaradament de darrera l'arbre que mirava de fer servir d'amagatall. Tot i posar-se ben recte, i aconseguir-ho per moments en la part de darrera del seu cos, la part del davant continuava marcant una prominent corba, que encara que empasses panxa i aguantés la respiració descobria la magnitud corporal de l'home encarregat de donar i repartir fe a qui volgués algun document oficial.

La pinta del cap de la policia municipal no era pas millor. És tan llarg, que malgrat estar estirat sota uns boixos molt frondosos els peus li sobresortien exageradament fora del singular matoll, fent més que evident que s'estava amagant sota aquella plantota. El fet de que sota les enllustrades sabates de l'uniforme, hi portés uns mitjons de color blanc, tampoc ajudava massa a que passés desapercebut en aquell escenari de desproposits.

Més enllà, el president de la comissió de veïns havia aconseguit elevar l'art del camuflatge a cotes insospitades de “performance” humorística. Ell mateix s'havia confeccionat un vestit amb restes d'un l'arbre de Nadal de plàstic, paper d'embolicar verd i celo que havia trobat per casa. És molt difícil descriure la seva indumentària, ja que no recordo haver vist mai res semblant. El millor però era la seva actitud, ja que s'estava quiet davant un dels pins del carrer Regadores intentant imitar-ne una branca.

No cal dir que l'Amant dels Bonsais va aconseguir tornar a actuar aquella nit sense ser descobert. El carrer Regadores s'estava acabant, però els arbres del jardí del número set, van aparèixer degudament podats i amb la corresponent singular targeta de presentació del nostre misteriós amic. En ella hi resava la següent frase: “la saviesa humana es manté constant, mentre la població no para de créixer”.

21 de febrer 2012

El bosc dels camaleons. Retrat d'un Amant dels Bonsais 06

Aquella setmana va ser molt dura pel senyor Ramon. A la seva natural mala sort s'hi van afegir els rumors de que ell era l'Amant dels Bonsais. L'home podia entendre que algú se sentís ferit en veure com de magestuosos lluïen els seus arbres, però que podia fer-hi ell, si el veritable podador havia decidit no aturar-se a casa seva?
Més d'una nit es va sentir temptat d'esperar que s'apaguessin els fanals del carrer Regadores per sortir a mutilar, els dos cirerers que custiodaven l'entrada del seu jardí, però sempre acabava trobant una excusa per no fer-ho. Suposo que devia pensar que si algú l'enxampava, s'acabarien d'atiar les sospites que sobre la seva persona s'estaven generant. Per aquest motiu, quan aquell matí es va aixecar i va sortir a recollir el diari que sempre li deixaven al porxo, va respirar allegerit; l'Amant dels Bonsais havita tornat a actuar. Els dos cirerers, que la primavera anterior havien donat tants cistells de fruita, no eren més que un parell de bastonets sense cap fulla ni branca. El senyor Ramon es va afanyar a baixar les escales del porxo, volia trobar el paperet amb la frase que sempre deixava l'Amant dels Bonsais, per fer veure a tothom com d'injustos n'eren pensant-se que ell era capaç de retallar d'aquella manera els arbres dels altres.
El paperet que li havien deixat deia: "fins i tot els micos, cauen dels arbres"