L'estampa era per emmarcar.
La panxa del senyor notari sobresortia
descaradament de darrera l'arbre que mirava de fer servir
d'amagatall. Tot i posar-se ben recte, i aconseguir-ho per moments en
la part de darrera del seu cos, la part del davant continuava marcant
una prominent corba, que encara que empasses panxa i aguantés la
respiració descobria la magnitud corporal de l'home encarregat de
donar i repartir fe a qui volgués algun document oficial.
La pinta del cap de la policia
municipal no era pas millor. És tan llarg, que malgrat estar estirat
sota uns boixos molt frondosos els peus li sobresortien exageradament
fora del singular matoll, fent més que evident que s'estava amagant
sota aquella plantota. El fet de que sota les enllustrades sabates de
l'uniforme, hi portés uns mitjons de color blanc, tampoc ajudava
massa a que passés desapercebut en aquell escenari de desproposits.
Més enllà, el president de la
comissió de veïns havia aconseguit elevar l'art del camuflatge a
cotes insospitades de “performance” humorística. Ell mateix
s'havia confeccionat un vestit amb restes d'un l'arbre de Nadal de
plàstic, paper d'embolicar verd i celo que havia trobat per casa. És
molt difícil descriure la seva indumentària, ja que no recordo
haver vist mai res semblant. El millor però era la seva actitud, ja
que s'estava quiet davant un dels pins del carrer Regadores intentant
imitar-ne una branca.
No cal dir que l'Amant
dels Bonsais va aconseguir tornar a actuar aquella nit sense ser
descobert. El carrer Regadores s'estava acabant, però els arbres del
jardí del número set, van aparèixer degudament podats i amb la
corresponent singular targeta de presentació del nostre misteriós
amic. En ella hi resava la
següent frase: “la saviesa humana es manté constant, mentre la
població no para de créixer”.
