El bosc dels camaleons. La sorpresa

Alain Robert escalant el pis 32 de les Torres Petrones

Va arribar tard i estava tan cansat, que no va parar-se ni a saludar la senyora Paquita, a qui feia més de tres anys que no veia. Com que no va aixecar els ulls per veure-li les faccions de la cara, no va poder copçar que la vella veïna del segon segona no l'havia reconegut. Llavors va picar el telèfon electrònic i ningú va contestar. Era més que evident que els pares no eren a casa, i va haver de triar entre esperar-se al bar o mirar d'empescar-se-les per entrar a casa. 

Es va lligar la jaqueta a la cintura, i es va enfilar per la canonada fins al primer pis del bloc. Ho havia fet tantes vegades quan era petit, que el recorregut li va sortir instintivament. La porta de la terrassa va cedir amb facilitat, es va deslligar la jaqueta, va agafar una cervesa de la nevera i es va ajeure pesadament al sofà, i allí va quedar adormit.

No sabia quanta estona havia passat quan va sentir que algú picava la porta. Mig adormit encara, es va aixecar i en obrir va veure sorprés com dos policies municipals eren palplantats al replà de l'escala. El més alt li va preguntar què hi feia ell en aquell pis, ell va preguntar-li el mateix al policia. Un cop aclarida la confusió, l'altre municipal li va demanar que sortís a la terrassa. Amb sorpresa va veure que tot el bosc estava al carrer esperant saber qui coi s'havia colat al pis dels seus pares. Llavors es va arrepentir de no haver saludat la senyora Paquita, i va pensar que els més de tres anys fora del bosc li havien passat factura.