El bosc dels camaleons. L'assassí

David Lanham

La batusta calaixera de roure era l'única cosa que li quedava de la seva vida anterior, i la suportava com qui suporta la llosa d'una cosa mal feta, però era una penitència petita en comparació als records, aquests els suportava pitjor.

Assegut a la taula nova contava els minuts abans d'aixecar-se i posar-se la vella jaqueta blanca que havia fet servir en tantes ocasions.
Li va venir al cap el dia que va creureque la seva mare era Déu Nostre Senyor. El capellà els estava parlant de que Déu és el present, el passat i el futur a l'hora, que ho sent, ho veu i ho sap tot, llavors ell es va pensar que sa mare era Déu i va començar a lligar caps. Era per aquell motiu que sempre savia quan ell estava mentint. Ara tot això ja no tenia massa importància, les víctimes d'avui ja havien estat assenyalades, i si ell sabia fer una cosa ben feta era la seva feina.
Els sicaris no tenen passat, sempre viuen en el futur. Són com endevins atrapats a les xarxes del destí. Ell actuava sabent què passaria uns segons després, això feia que els seus moviments fossin tant precisos i perfectes, que es permetia el luxe de pensar en altres coses mentre feia la feina. Ell decidia sobre la vida i la mort, i de fet, s'havia convertit en una versió molt més millorada de la seva mare.
Era exterminador de plagues, i com qualsevol altre exterminador es va posar la careta,  es va carregar la motxila de verí a l'esquena i va entrar a la casa