El bosc dels camaleons. El miracle de la llum.

Mossèn Lluís feia 50 anys que era rector del poble, i el Senyor havia volgut que l'aniversari de la seva arribada caigués en diumenge. 

Feia més d'un any que preparava la missa, i la petita església parroquial, que feia molt de goig, era plena a vessar. Els rams de flors sota els Sants, els ciris nous i la recent restaurada imatge de la Verge, feien que se sentís especialment emocionat aquell dia, i sabia que difícilment podria contenir les emocions.
Tot semblava discorrer plàcidament quan, assegut a la seva cadira escoltant com un feligrès llegia la primera lectura, va aconseguir relaxar-se una mica. Entre records i pensaments de temps pretèrits, va notar com les sabates noves li feien mal, i va decidir que, sense que ningú ho notés, acabaria la missa descalç; la sotana ja s'encarregaria de tapar el mitjó foradat que la mijordoma mai tenia temps de sorgir.
Després de predicar l'Evangeli, algú va llegir la carta que el Senyor Bisbe havia enviat a la parroquia per felicitar la data. Mossèn Lluís no va poguer contenir alguna llàgrima, però les paraules escrites pel clergue de grau superior van acabar de donar-li forces per encarar la Consagració amb garanties d'èxit.
Va ser llavors, quan aixecava la copa i l'ostia a punt de consagrar, quan els feligresos astorats van ser testimonis d'un miracle d'allò més curiós. El capellà, amb les mans enlaire va semblar per un moment que entrés en xoc. Els pocs cabells que tenia se li van eriçar, i fins i tot va semblar que d'ell mateix s'en desprengués una tènue llum que va donar al sagrat moment, una solemnitat que no es veia des del temps dels màrtirs i les catacumbes.
Quan va acabar, el pobre mossén semblava esgotat, i el meu pare va haver d'acompanyar-lo fins la sagristia tot agafant-lo de bracet.
No va ser fins a les postres que al meu germà se li va acudir preguntar que coi li havia passat al capellà. El meu pare se'l va mirar i li va deixar anar un "aquest home cada dia està pitjor" que ens va deixar a tots intrigats. Es veu que mentre el capellà aixecava les mans al cel recitant de memòria les paraules del missal, va trepitjar el cable pelat del micròfon, i com que anava descalç, l'enrampada no es va fer esperar. Per un moment va estar a punt de caure a terra o cridar ben fort, però la vergonya va poder més que el dolor.
Llavors vaig entendre perquè el meu avi havia estat de tan bon humor durant tot el dinar.