La Maria era asseguda a l'escaló de l'entrada de la casa pairal clovant mongetes, i l'avi Fogars seia prop la taula amb la pipa encesa entre els llavis i un vell acordió entre les mans.
No vaig poder-me estar d'apropar-me al vell, que amigablement em va convidar a seure mentre ordenava a la seva neta que portés una cadira per mi.
Al cap d'una estona va arribar el senyor Josep amb el seu violí i, en Tinet petit de cal Baster acompanyant el seu avi, que tocaba com ningú, un flaviol corcat fet a les muntanyes quan era jove i vigilava els ramats del Marqués de l'Obac. L'últim d'afegir-se al grup va ser l'avi Rossich amb el seu gran guitarró.
Havent esmorzat entre cafés i cigars, els vells es van posar a tocar una vella melodia que només es tocaba un cop l'any. La Maria que cantava com els àngels començava a entonar la cançó quan el capellà i Casilda van arribar a l'era. Llavors tots junts ens hi vam posar i fins l'hora de dinar la música i els cants van omplir d'un ritme suau i intens aquell matí de primavera.
A la tarda va ploure abundantment. Els horts es van regar i la frondositat exhuberant de la vegetació va fer-nos preveure que la collita seria productiva.
Els avis van guardar els instruments i van quedar que l'any vinent, el mateix dia a la mateixa hora, quedarien un cop haguessin fet el planter per cridar de nou la tan necessaria pluja.
Jo me'n vaig tornar a casa sense entendre massa el que havia passat aquell dia. Vosaltres mateixos en podeu extreure les conclusions que vulgueu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada