Els meus amics, malgrat estar pelats com rates, són capaços de gastar-se els quartos agafant un avió per anar a fer una Guinness a O'Doneghe's.
Malgrat estar allunyat de Temple bar, no costa massa trobar aquest vell pub, meca de turistes i parroquia de dublinesos. Precisament els Dubliners, mítica formació de música tradicional, va donar-se a coneixer entre les gastades parets d'aquest establiment, que malgrat obrir cap al 1780 i pico no ha perdut el regust a "vintage" dels locals amb solera.
Només d'entrar et sorprè el que equivocadament sembla un llarg passadís que mena a la barra. A la dreta un grup d'uns dotze músics, que sumats deuen fer més d'un segle de vivències, veueun tranquilament mentre comenten la jugada i, esperen, asseguts en còmodes sofàs, que algú comenci a fer sonar alguna nota per afegir-se a les conegudes tonades celtes.
A la barra un senyor de bigotis exagerats i corbata atemporal demana la seva ració diaria de wisky, mentre un jove amb gorra se li acosta per fer-la petar una estona.
Ningú ens fa ni "punyetero" cas, però hem enganxat un dia sense turistes. Només una parella de bascos, que quan s'aixequen ens saluden amb un bona nit que ens deixa estorats, fan palès que ens agradi o no el lloc atrau la gent de fora.Finalment el noi de la barra se'ns acosta i ens borda alguna cosa. Nosaltres demanem tres pintes de cervesa i ens asseiem als sofàs del final de l'establiment mentre contemplem embadalits la infinitat de fotografies que hi ha penjades a les parets de fusta.
La música sona mentre el senyor del bigoti es veu l'enèssim "xupito". Arriben les cerveses i faig un glop llarg mentre un dels meus amics comenta que si la felicitat existeix es deu assemblar a el que estem visquent. Jo m'aixeco, me'l miro i el corregeixo amb un "gairebé es deu assemblar a això" que el desorienta. Trec un cigarret i surto al pati exterior per fumar i entre dents se m'escapen els pensaments: "llastima que no deixin fumar".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada