L'espant inicial es va tornar sorpresa en pocs moments. El pare li allargava un vestit negre que Johannes es va posar intrigat. De primer va pensar que tot era una broma, o que potser li havien preparat una sorpresa pel seu aniversari. Però en passar per davant el mirall del revedor, s'adonà que la fina tela elàstica que cubria el seu cos era negra com aquella nit, que les sabates eren com les que feien servir per escalar, però noves de trinca, i que el gorro negre li anava massa gros.
En sortir fora la sorpresa fou encara més grossa. L'avi i el seu cosi Maximilian, que era tres anys més gran que ell, eren a punt de pujar dins un cotxe negre que Johannes no recordava haver vist mai. Dins el cotxe, el germà gran de Maximilian, en Mark, els esperava assegut al volant amb el motor engegat. Només quan tots quatre eren dins el cotxe es va adonar que anaven vestits igual i que el cotxe, feia olor de ser nou de trinca.
Van enfilar la carretereta que sortia del bosc i es van allunyar en direcció oest, van baixar el turó fins arribar al trencant de la carretera principal.
El viatge en direcció nord va durar prop de tres quarts d'hora, i finalment es va estroncar quan en agafar el trencant del monestir, en Mark va aturar el cotxe, es va girar i va dir:
-Per molts anys, avi-
-Per molts anys Mark- va contestar l'avi.
-Per molts anys Federic- va tornar a dir Mark.
-Per molts anys Mark- li va contestar el pare de Johannes.
-Per molts anys Johannes- va concloure Mark.
-Per molts anys Mark...- va contestar Johannes, i llavors va afegir amb pèsam -...sento que no et poguem felicitar Max, però tu ja has fet els anys i....-
Llavors, tots van assentir i van donar el pesam al pobre Max, que amb cara de pomes agres va mirar de treure importància a la situació.
Un cop fora del cotxe van dirigir-se amb celeritat cap al vell casalot restaurat, que antigament havia estat un petit priorat. Les parets de l'edifici eren fetes de rierencs i còdols, i només un parell de finestres deixaven entreveure l'interior de la casa, però eren massa enlaire.
Johannes estava més desconcertat que sorprès. No és que la situació fos crítica, però trobar-te amb mitja família a plena llum de la lluna, davant una paret de pedra, vestit per a rodar una pel·lícula d'acció, no li semblava del tot normal. Però com que la seva família tampoc era del tot normal, mirava de no donar-hi massa importància.
Llavors en Max es va enfilar per la paret. No li va costar massa. De seguida va trobar una via bona per arribar a la primera finestra. Sense donar crèdit als seus ulls Johannes va veure com el seu cosí entrava dins la casa. L'avi li va llençar una corda, en Max la va subjectar en algun lloc i la va deixar caure avall fins que va arribar a terra, va treure el cap per la finestra i va fer indicacions als altres perquè pugessin.
L'habitació era petita. Un parell de cadires, una estanteria amb volums d'enciclopèdies, un escriptori segurament antic i poca cosa més. Sobre l'escriptori entre d'altres coses un llibre obert. Llavors el pare va fer senyals a Johannes perquè agafés el llibre. De primer, l'homenatjat semblà dubtar una mica, però llavors s'acostà a l'escriptori, agafà el llibre, en llegí el títol i... un esglai de sorpresa se li escapà. Els altres van haver de fer esforços per aguantar-se el riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada