21 de febrer 2012

El bosc dels camaleons. Retrat d'un Amant dels Bonsais 06

Aquella setmana va ser molt dura pel senyor Ramon. A la seva natural mala sort s'hi van afegir els rumors de que ell era l'Amant dels Bonsais. L'home podia entendre que algú se sentís ferit en veure com de magestuosos lluïen els seus arbres, però que podia fer-hi ell, si el veritable podador havia decidit no aturar-se a casa seva?
Més d'una nit es va sentir temptat d'esperar que s'apaguessin els fanals del carrer Regadores per sortir a mutilar, els dos cirerers que custiodaven l'entrada del seu jardí, però sempre acabava trobant una excusa per no fer-ho. Suposo que devia pensar que si algú l'enxampava, s'acabarien d'atiar les sospites que sobre la seva persona s'estaven generant. Per aquest motiu, quan aquell matí es va aixecar i va sortir a recollir el diari que sempre li deixaven al porxo, va respirar allegerit; l'Amant dels Bonsais havita tornat a actuar. Els dos cirerers, que la primavera anterior havien donat tants cistells de fruita, no eren més que un parell de bastonets sense cap fulla ni branca. El senyor Ramon es va afanyar a baixar les escales del porxo, volia trobar el paperet amb la frase que sempre deixava l'Amant dels Bonsais, per fer veure a tothom com d'injustos n'eren pensant-se que ell era capaç de retallar d'aquella manera els arbres dels altres.
El paperet que li havien deixat deia: "fins i tot els micos, cauen dels arbres"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada