31 de desembre 2011

Una defensa del Nadal. Rafael Nadal

Algunes persones només amb la seva presència ja encomanen les ànsies de viure, i altres s'entesten a amargar les festes.
Algunes persones transmeten sempre bones vibracions i altres sempre contagien el mal rotllo. El periodista Arturo San Agustín ho va comprovar a l'estiu, quan va assistir a la Jornada Mundial de la Joventut, que va presidir a Madrid Benet XVI. Pensava trobar-se amb un munt de fills de papà ensucrats i va acabar atrapat per la vitalitat entusiasta d'un milió de joves normals, molts d'ells treballadors arribats des de països remots. "Et sorprenien amb coses senzilles: si una persona gran havia de creuar el carrer, l'ajudaven, si pujava a un autobús, li cedien el seient. Per uns dies, la ciutat era amable i et senties segur; semblava Nova York l'endemà de l'11-S ". San Agustín, que és un anarquista conservador i un intel·lectual insubornable, l'ha escrit en un llibre sense prejudicis, que s'acaba de traduir a l'anglès: Un gos verd entre els joves del Papa, la crònica sorprenent d'aquella setmana en què els joves catòlics transmetien bones vibracions i els que protestaven contra la trobada propagaven el mal rotllo.

Per Nadal, el fenomen es radicalitza: algunes persones només amb la seva presència ja contagien les ànsies de viure, i altres s'entesten a amargar les festes repartint pessimisme i mala llet. Alguns intel·lectuals i periodistes lideren, amb indissimulada prepotència moral, la moda que sosté que les festes són embafadores, els bons desitjos són tous, la família és inaguantable, els amics són una llauna i no hi ha qui pugui digerir els àpats col·lectives. En la intimitat, la majoria segueix sent partidària de les celebracions, però al carrer guanyen terreny els que comencen a posar mala cara al pont de la Puríssima i no deixen de queixar-fins que es desmunta l'últim pessebre, passada la Candelera. Estic radicalment en desacord. Entenc que hi ha gent que no té molt a celebrar. Respecte a aquells que se senten traïts en les seves conviccions morals pels excessos materials del Nadal. Aplaudeixo els que fan una crítica àcida de les moltes hipocresies d'aquests dies. Però em cansa la burla mediocre dels que necessiten mortificar i torturar als altres perquè així queden més intel·lectuals.


I em resulta especialment estrany comprovar que els més actius contra el Nadal són els que sempre reclamen més festes i més celebracions populars. Diuen que estan en contra del consumisme, però acabaran reduint el Nadal a una sèrie de visites als grans magatzems. Fan el que poden per buidar de sentit la festa més transcendent, la més espiritual, i la més simbòlica del calendari, que també és la més arrelada, la més senzilla i la més popular. Abans, aquests personatges eren els dolents del conte i eren presentats com odiosos, avars, irritants, malcarats, violents i dèspotes. Eren el míster Scrooge de la Cançó de Nadal de Dickens, ara els hem convertit en els herois dels nostres mitjans de comunicació.
Deixo de banda la dimensió religiosa de les festes, perquè els que les viuen des de la fe no dubten del seu significat. Però em costa comprendre l'odi al Nadal, fins i tot des de la més absoluta laïcitat. Fa anys que no sóc practicant, però aquests dies no puc evitar tornar a l'església i sentir-me part d'un col · lectiu que enterra arrels poderoses en segles de repetició gestual, amb diferents graus de fe o simplement de costumisme. Generacions senceres han repetit els mateixos actes, les mateixes litúrgies, els mateixos cicles naturals. I suposo que això és important. Mai com en aquests dies em sento tan integrat en aquesta terra i en aquesta comunitat mil·lenària.


Aquest any, la nit de Nadal havíem decidit buscar una missa del gall al voltant de Girona, i les primeres trucades van resultar desconcertants: a Aiguaviva del Gironès no es celebrava, a Vilablareix, tampoc; vam trucar a Medinyà, perquè teniem bons records de quan hi predicava la poderosa veu de mossèn Modest Prats: tampoc. Vam provar a Sant Daniel, perquè algun Nadal ens havíem acostat al monestir, caminant pel camí que segueix el curs del riu Galligants, però ja fa un parell d'anys que la van anul·lar. Vam acabar a Sant Julià de Ramis i va ser una bona decisió perquè, quan entràvem a l'església, un cor local ja cantava "Les dotze van tocant" i el desconcert es va convertir en agradable sorpresa: mossèn Sebastià Aupí va celebrar una missa plena de cançons tradicionals i de quadres escènics de "Els pastorets" i, al final, al carrer, vam beure xocolata calenta al costat d'un foc esplèndid.

Era una més de les misses que a aquella hora es repetien a tot Catalunya, com a expressió senzilla i poderosa d'una fe popular, que respecte i que voldria molt més visible. Sovint recrimino als meus amics practicants que costa identificar pel seu comportament exemplar en el treball o al carrer. Haurien de confiar més en la força de les seves conviccions, com aquella pelegrina sevillana, jove i guapa, a la qual un dia d'estiu, a Madrid, Arturo San Agustín va preguntar per Jesús.
- T'agrada el meu somriure?
-Sí, és clar.
-Doncs aquest és Jesús.
Reconec que costa de creure, però com a imatge és mil vegades més estimulant que la mala llet dels pedants que es passen el dia criticant el Nadal.

Article escrit per Rafael Nadal
Extret de la Vanguardia del dia 30 de desembre de 2011

5 comentaris:

  1. Quin escrit més agradable. Gràcies Rafael Nadal per triar Sant Julià i contents que li hagi agradat. Que tingui un bon any 2012.
    Anna

    ResponElimina
  2. Tot un premi Nadal va asssitir a la missa del Gall de Sant Julià!. Quin honor!.

    ResponElimina
  3. Això, això: premi Josep Pla. Tants de Nadals junts m'han liat!

    ResponElimina
  4. Boníssim... Suposo que l'afegireu a l'hora pec,no?

    ResponElimina