04 de desembre 2011

El bosc dels camaleons. La cursa.

Caixa Forta de luxe de la marca Döttling
Fa una colla d'anys vaig intentar buscar informació sobre l'origen de la cursa que se celebrava al bosc, i no vaig trobar res. Les teranyines, la pols i la desordenada personalitat de l'arxiver municipal, van fer que l'empresa resultés del tot impossible.
L'Arxiu Municipal era un veritable caos aquella època, i els papers s'amuntegaven en castells interminables, que s'aguantaven màgicament desafiant totes les lleis de la física coneguda i per descobrir. De fet, després de molt buscar, gairebé no vaig trobar informació de les curses que s'havien celebrat, ni els últims cinc anys. Evidentment vaig desistir, però el dia que Don Bartomeu va demanar-me que l'ajudés a fer el trasllat del seu despatx, em vaig adonar que o bé aprofitava aquella oportunitat, o bé deixava que m'engolís el misteri que envoltava tan subtil competició.
Que jo recordi, la cursa s'havia celebrat des de sempre i, quan intentant aparentar indiferència havia preguntat a l'avi si en sabia alguna cosa, ell em responia que segurament el vell Bartomeu me'n sabria dir alguna cosa.
La veritable dificultat de la recerca d'informació no és trobar-la, si no trobar les preguntes adequades que t'hi faran accedir. És com tenir una caixa forta plena de diners, però no tenir la clau per obrir-la, i si parlem de caixes fortes, jo diria que Don Bartomeu devia ser una Dötling de la sèrie “legends”; robusta i elegant, gairebé més ample que alta, amb un acabat impecable, restaurada fins a l'últim detall, però totalment desconeguda per a mi. Mai havia parlat amb aquell magnífic exemplar d'advocat, que es dedicava a col·leccionar rellotges i tenia el despatx en un dels carrers més remots del bosc, i quan em va demanar que l'ajudés a fer el trasllat vaig pensar, que una vegada més, l'avi havia decidit regar la meva curiositat, situant-me davant “la caixa forta” que contenia el que jo volia saber, però en arribar al despatx em va quedar clar que no era així. Més d'una vintena de nois i noies s'esperaven a les escales de l'edifici per fer una tasca semblant a la meva.
Al cap d'uns cinc minuts ja érem més de trenta, i en cinc minuts més se'm va fer del tot impossible comptar la gentada que s'havia congregat a l'edifici. Tots eren de la meva edat. A alguns els coneixia, però a d'altres no els havia vist mai. Què coi havíem de traslladar?
A les vuit en punt, Don Bartomeu va fer acte de presència, va obrir el gran magatzem i davant nostre van aparèixer ordenades més de tres-centes caixes de cartró que pel seu aspecte devien contenir papers i documents de tota mena. Llavors amb el posat més solemne que devia tenir ens va dir “- Que cadascú agafi una capsa. Qui la porti a l'Ajuntament i la deixi en bon estat dins l'Arxiu Municipal, rebrà mil pessetes... -” Dins la gran sala es va sentir un sospir general d'aprovació. Malgrat que l'Ajuntament era lluny, la paga era més que raonable, i pel que semblava aquestes mil pessetes anaven tan bé als altres com a mi mateix. Però llavors el vell advocat hi va afegir: “- ...qui arribi primer en rebrà deu mil -”. Coi, això ja era una altra cosa. Deu mil cuques eren, són i seran sempre deu mil cuques, la paga de tot un trimestre per més d'un de nosaltres. No m'ho vaig pensar dues vegades i, com havien fet ja més d'una dotzena de joves, vaig agafar una de les capses i em vaig arrencar a córrer, tenint la seguretat que darrera meu tothom estava fent el mateix.
Del carrer de l'advocat al de la Font, del de la Font al del Picapedrer avançant a un dels portador de capses que havia sortit abans que jo del magatzem. Del carrer del Picapedrer cap a les Coves i el Congost, i d'allí al carrer dels Kiwis avançant un parell més de participants d'aquell curiós trasllat. Un parell de pujades, una llarga recta, una altra pujada (la més forta del recorregut), baixada fins a cal Cabrer i finalment l'Ajuntament on l'Arxiver ja ens estava esperant.
Vaig arribar esgotat, però no vaig arribar primer. Li vaig donar la caixa a l'Arxiver i ell, superat per la munió de capses que li arribaven, em va donar un sobre i va amuntegar la meva amb d'altres dins l'Arxiu Municipal. Darrera meu va començar a arribar gent, que feien el mateix que jo havia fet feia un moment, i l'escena es va anar repetint. A mesura que la pila de capses de l'Arxiu augmentava, la quantitat de transportistes disminuïa, fins que va arribar el darrer i aquella bogeria es va acabar.
Quan em vaig recuperar de l'esforç que havia fet vaig ser conscient d'un parell de coses. En primer lloc vaig entendre perquè l'Arxiu Municipal era tant desordenat, i en segon lloc em vaig adonar que no em calia buscar més informació sobre els inicis de la cursa.

3 comentaris: