El bosc dels camaleons. Odontologia a la carta.

Sóc a la sala d'espera de cal dentista. Una noia somrient acaba de treure el cap per darrera la porta sorprenent-me. Ja fa mitja hora que tenia visita i encara no m'han cridat i penso, mentre peso figues, que en qualsevol altre lloc del món ja m'hauria aixecat i hauria marxat. Em pregunto per què tots els dentistes et fan esperar encara que tinguis l'hora demanada.
Entra una noia, s'asseu, i al cap d'un minut la criden. Les parpelles em pesen i penso que no a tothom el fan esperar a cal dentista.

Somió que Pere Calders d'aquesta situació en faria un conte, en Xavier Fàbrega també. M'està a punt de caure el mòbil de les mans quan em desvetllo de cop, algú vol entrar a l'habitació. Apareix el dentista amb cara alegre. La seva veu és alhora profunda i acollidora. Em presenta la seva socia, serà qui s'encarregui de la meva dentadura.
En un tres i no res sóc estirat sobre una cadira que ha dissenyat el mateix que va fer l'interior de la Discovery 1 de Kubrick. Dues noies sobre meu m'estan remenant la boca i us prometo que estic molt lluny d'estar excitat. Pel que diuen sembla que tinc les dents bé.  Mentre em fan la neteja tinc temps per pensar en la desagradable fressa que fan els aparells que les doctores utilitzen; el primer que inventi un aparell d'odontologia amb bona sonoritat es forrarà. L'operació no durà gaire i, per primera vegada a la meva vida, no em fa gens de mal.
Surto de la consulta amb un somriure als llavis, sobretot quan l'infermera em comunica que el metge ha decidit fer-me un deu per cent de descompte. Em fa prometre que l'any vinent tornaré i que miraré de posar-me el protector bucal per dormir. Al final tot ha estat menys traumàtic del que em pensava.