03 de desembre 2010

El bosc dels camaleons. Nèstor Luján

A ca la Pima hi havia un munt de llibres, revistes i còmics que feien les meves delícies a l'estiu. Anyocat a les golfes llegia i rellegia els còmics del "Capitán Trueno", les noveles de l'oeste de Zane Grey (llavors em pensava que era una dona), les "Hazañas bélicas", els TBOs, els Patufets o el Dicen (de quan van segrestar en Quini). I és que a Ca la Pima ho guardaven tot. Tota aquesta literatura es barrejava amb d'altra que es va tornar interessant el dia que vaig aconseguir entendre que els invents del professor Franz de Copenhague no servien per gaire res. Així vaig descobrir el Quadern Gris, el "weekend" d'estiu a Nova York, La Punyalada o L'Auca del Sr. Esteve... D'aquella època tinc el record d'un llibret editat per l'AVUI on es recollien tota una sèrie d'articles que Nèstor Luján havia escrit pel diari. Només me'l vaig llegir una vegada però un dels articles m'ha acompanyat durant tots aquest anys. Si em coneixeu segur que m'haureu sentit explicar-lo (una mica transformat i amb les meves paraules) més d'una vegada. Avui l'he trobat gràcies a un blog que us aconsello sobretot si els whisky us agrada.

...
Un bar escocès és digne de tots els protocols i jo els acomplia: el primer dia, saludava el bàrman, normalment obert i cordial però amb l’aparença seriosa, i desenvolupava l’estrany ritual. El bàrman em preguntava què desitjava i jo li deia blanament que volia un whisky. Llavors ell s’interessava per quin whisky prenia, si un blended o un malta i jo li responia que el prenia de malta. Quan, iniciant el seu somriure, el bàrman anava a agafar l’ampolla, jo li indicava que el volia doble – una ració de whisky a Escòcia és pràcticament una mirada fugissera vers l’ampolla – i el somriure del bàrman era encara més acollidor. Llavors em preguntava si desitjava aigua o soda i uns quants glaçons. I quan jo li responia, amb una plena seguretat, que el desitjava sec, la simpatia d’un home de les muntanyes, de les terres altes d’Escòcia, esdevenia absolutament afermada. Ja erem amics. Em tractava amb una atenció tèbia i cordial, mentre jo m’empassava lentament, molt lentament, l’or vell del prodigiós beuratge.
...
Després de beure’l el whisky no crea cap tèrbol paradís artificial sinó una assossegada felicitat a la terra, absolutament normal, ferma i desitjable. La molt britànica felicitat, discreta i lacònica, dels gentlemen, avorrits i admirables.

Extret de: Luján, Nèstor: Mites, Llegendes, Creences. Barcelona: Premsa Catalana SA, 1996
 
Havia escrit aquest post amb la intenció de que es publiques automàticament dissabte. Al final hi havia una nota (que he esborrat) on es llegia que jo era a Escòcia tastant whiskyes, però no hi he pogut anar i he tret la inscripció, però he decidit honorar igualment en Nèstor Luján.

De totes maneres aprofito per cagar-me en la mare que va pa... els controladors aeris. És una vergonya que aquests galifardeus decideixin fer vaga sense avisar. Espero que els fotin a tots al carrer, que estan massa ben pagats i no saben què és treballar.

3 comentaris:

  1. si quedar-te a terra ha servir per escriure aquest magnífic post,... visca els controladors aeris!
    Per cert, a veure quan em convides a un wisky d'aquests nen,...
    Anna

    ResponElimina
  2. Eh que fa ganes d'anar a fer el toc? Si poguessim haver-hi anat amb en Luján ho hariem fruit de veritat.

    ResponElimina