23 d’octubre 2010

El bosc dels camaleons. L'home de la cicatriu.

Quan degut a la xafogor estival es llevava la camisa per treballar, hom podia veure-li a l'esquena un quadre amb relleus de Munch. Les cicatrius eren tan fondes, que en mirar-les, es produïa el curiós fenòmen de no poguer apartar la vista d'allò que et provoca una profunda esgarrifança. L'home, que mai parlava de les seves ferides, sabia que s'havien escampat pel bosc tota una currua de llegendes sobre l'origen de les marques que tenia a les espatlles. Ell semblava no donar-hi massa importància, i continuava treballant a l'hort,a cops de tràmec, mentre a la taberna de Casilda els avis explicaven com la seva pell havia caigut en desgràcia.
A mi, de totes les històries n'hi havia una que m'agradava per sobre de totes les altres. Em sembla, que el primer que la va explicar va ser l'avi Prim, que amb la seva inmensa papada, el puro a la boca i aquella boina que li queia per sobre l'orella dreta, semblava un Nèstor Lujan de pagès. L'avi explicava de l'home, que un dia treballant a l'hort, va adonar-se que feia estona que no veia el gran perdiguer que l'acompanyava. Va cridar el gos, però en no rebre resposta, es va començar a preocupar, i deixant el treball va cercar pels voltants l'animal. Li va semblar que sentia uns dèbils lladrucs provinents del pou, s'hi va acostar i, efectivament, el gos havia caigut dins el pou i encara no s'havia negat. L'home es va despullar i va baixar al pou de poc més de dos metres de diàmetre. Quan va ser arran d'aigua, es va haver de carregar el gos a l'esquena i pujar els més 15 metres de fondària que feia el forat. L'animal, espantat com estava, no va parar d'esgarrapar-li l'esquena. Un cop a dalt l'home va caure desamaiat a terra per l'esforç realitzat i la sang perduda. L'animal, que en veure's alliberat de les aigües saltava i lladrava com si estigués en una festa, en veure que el seu amo no responia, va correr cap a cal farmacèutic. Aquest davant la insistència de l'animal va va seguir-lo fins l'hort, i allí es va trobar l'esgarrifosa imatge de l'home despullat vora el pou amb l'esquena trinxada.

3 comentaris:

  1. En Carmelita, el de ca l'Espelma i en Pomes feia temps que la feien junts. "A les cinc a can Mc Clau", cada dissabte i diumenge, fos estiu o hivern, plogues o nevés.
    Can Mc Clau era el bar del poble. De fet, per ser exactes, ni aquell establiment era ben bé un bar ni aquell poble era ben bé un poble. Era, senzillament un punt de trobada a peu de carretera on s'hi reunien per fer-la petar un munt de personatges ben curiosos del bosc. Als Estats Units en dirien un "motel" i a Albacete un "bar de mala muerte". Al Bosc en dèiem un bar... (seguirà)

    ResponElimina
  2. Doncs jo per més que m'hi esforci no em puc imaginar en Néstor Luján pujant per un pou de 15 metres amb un gos a l'esquena... Potser és que en el bosc dels camaleons la gravetat no és 9'8...

    ResponElimina
  3. Hola Anna... un dia explicaré amb pels i senyals la veritable historia d'en Carmelita n'Espelma i en Pomes amb el Clan McClau. Però mentre esperem, em sembla que tu en saps més de tot plegat que jo mateix. Potser un dia ens recordaran com els únics i veritables cronistes del bosc... Si algú sabés que tot el que escric és veritat, quedaria ben garratibat i esmaperdut.

    Txeiks... l'avi Prim era com Nèstor Luján, i l'home de la cicatriu és... bé, potser l'home de la cicatriu tornarà a sortir, o sigui que no et puc dir qui és... suposo que ell em perdonarà!

    ResponElimina