El bosc dels camaleons. La mare

Suposo que la Carme sabrà perdonar-me si publico el mail que ha enviat als seus amics per avisar-nos del traspàs de la seva mare. A mi m'ha entendrit.

La cerimònia ha estat austera i llarga. El fèretre de la mare ha presidit l'acte com sempre ho havia fet ella, en silenci, com si estigués en segon pla. La Iona, una de les seves netes, ha llegit una carta que el seu tiu ha enviat des de l'India. La Carme, mare de la Iona, ha llegit les lletres que teniu al final del post i, un altre tiu de la Iona a tancat la cerimonia reconeixent els merits de tota una generació que van fer del treball i la dedicació a la familia un exemple a seguir. Les últimes paraules d'aquest m'han colpit més que cap altra cosa. Al final mirant el fèretre i aguantant-se les llàgrimes ha preguntat: mare, sabré estar a l'alçada?. Quan hem sortit, fills i nets ens esperaven amb un somriure a la boca, sabent de que la mare ha viscut una vida plena.

Bon dia des de Girona!

Amb aquesta salutació us he enviat molts missatges, i avui, que a Girona fa hores que plou a poc a poc, també em sembla un bon dia. M'explico: el dia que va deixar-me en Miquel, el cel va ploure a bots i barrals durant tots els dies fins que vam pujar a enterrar-lo al Bassagoda. El cel el plorava,com nosaltres, de forma violenta, perquè la seva mort no era gens natural. Ens deixava en plenes facultats, quan encara tenia molt camí per recorre i experiències per viure. En canvi, des d'ahir que el cel plora lentament, són les llàgrimes tranquil·les per a qui ja havia fet el seu camí a la vida i feia massa que ja no podia comunicar-se amb nosaltres i necessitava de tothom...

Ja sabeu que a mi m'agrada veure les coincidències de les petites coses... I ahir també n'hi va haver. la mare moria el dia de la mare, el primer diumenge de maig. Ella, que la seva missió a la vida va ser ser mare -quan tots ens vam independitzar va tenir la primera gran sotragada de la seva vida-, que la van batejar amb el nom de Maria, la mare...

I ha mort només encetar el mes de Maria, el mes de les flors. A casa sempre tinc rams de flors. La Sara, que és la senyora que fa més de vint anys que m'ajuda a tenir cura de casa, m'ho diu cada divendres quan arriba: "quines flors més boniques que tens". No m'hi hauria fixat mai, que ho feia si no fos perquè ella m'ho recordava. I després vaig pensar que, a casa, la mare sempre feia petits rams amb el que hi havia cada temporada. No en comprava mai -ens va enducar en els principis d' una austeritat gairebé espartana-, però podies trobar el got amb els lliris de sant Josep, en algun d'aigua, les rosetes petites, alguna branca florida d'aquell pruner bord... al costat d'una imatge de la mare de Déu. Suposo que el meu gust per les flors blanques em ve d'ella.

Potser és casualitat només, però a mi m'agrada creure que no... La mare ens ha anat deixant de mica en mica... i ha triat per fer-ho el mes de les flors, el mes de Maria, el dia de la mare... aquell mes del rosari...

Us ho volia fer saber, perdoneu, però fa tants anys que em sentiu parlar de la salut delicada de la mare...

I jo em pregunto també: mare, sabré estar a l'alçada?