El bosc dels camaleons. Bosquetans honorífics

Un amic (del qual a vegades em sento poc mereixedor) deia alguna cosa així: "per molt malament que hagi anat el dia a la feina, si arribes a casa i allí tot està bé..." i tenia molta raó. Suposo que estic en una època de la meva vida en que miro de relativitzar això de la felicitat. No és que no hi doni importància, però les circumstàncies han fet que durant un temps hagi hagut d'anar camp a través, i per ara, encara estic mirant de retrobar el camí perdut.

I ja se sap, quan estàs perdut de veritat necessites alguna vàlvula d'escapament, i avui pensava en això, en vàlvules.

Els que em coneixeu, esteu del tot equivocats, ara no us parlaré de motos. Les passejades amb moto són figues d'un altre paner, i per anar en moto cal que el cap estigui seré, no fos cas que tinguéssim algun encontre amb la cuneta, que és molt més a prop del que la gent es pensa.

O sigui que en èpoques de mal rotllo, o de boira, o d'alegria forçada, hi ha un parell de coses que mai m'han fallat. Una és construir coses amb les mans i l'altra llegir algun cómic d'Astèrix i Obèlix.

Pel que fa a construir coses, un dia ja en parlaré amb detall. Pel que fa a  l'altra per mi, aquest parell de cracks m'han fet passar moments memorables i per això me'ls estimo amb deliri.