Mai el primer tinent d'alcalde havia gosat exclamar-se amb tanta vehemència durant un ple de l'ajuntament. Haurieu d'haver vist com al pobre Ramon, l'agutzil del bosc, les ulleres li relliscaven lentament pel nas mentre mirava amb cara d'incrèdul com aquell menut polític aixecava el dit per exclamar-se.
La gent de la sala va començar a murmurar en veu baixa comentant com havia reaccionat l'edil davant la revocació de la seva proposta. A l'última fila de cadires, els avis Pèlach, Pic, Ros i Garlic, no podien contenir el riure que se'ls escapava per sota el nas.
L'endemà ningú al bosc parlva d'altra cosa. Els quatre avis i el rector, reien a cor que vols asseguts al voltant d'una taula a Can Prim, el bar del bosc. La resta de jugadors de botifarra i canari amb prou feines podien aixecar les cartes o fer apostes, recordant el vespre anterior a l'ajuntament. Fins i tot Casilda, la regenta del local, estava de més bon humor que de costum i, quan va assebentar-se del que havia passat a la casa de la vila, va convidar a veure a tothom i fins i tot ella va veure.
Aquella mateixa tarda, el primer tinent d'alcalde va fer les maletes i va marxar del bosc amb tota la família carregada al cotxe, i els pocs mobles que quevien al remolc. Casilda havia recuperat la casa pairal.
Llavors a casa el pare m'ho va explicar tot. Feia anys, quan el regidor havia arribat al poble, havia enredat la pobre tabernera davant una ampolla de ratafia. Aquesta, encegada per l'aromàtic alcohol, havia consentit a cedir-li casa seva a condició de fer realitat el seu somni: fer que el mar arribés al bosc. Amb aquest pretext el payo s'havia instal·lat a casa de l'altra amb tota la família. De seguida es va afanyar a formar part del cosistori, i recomanar fer un Aquarium al bosc. De primer els companys de legislatura no s'ho van agafar massa seriosament, però les males arts i la capacitat de convèncer que va desplegar, va fer que ben aviat la idea tingués forces adeptes. Sembla ser però, que els altres regidors s'hi van engrescar tant, que van voler posar cullarada al projecte, i el que havia de ser una senzilla piscina d'aigua salada amb quatre peixos per tancar el tracte, es va convertir en un macro projecte amb un parell d'estanys, un per dofins i l'altre per una balena gris. Tres anys per redactar el projecte en secret, quatre més per trobar finançament i un parell més per obtenir els permisos. Total nou anys ocupant de gorra una de les més boniques masies del bosc. Al final però la junta regional de medi ambient, havia tombat el projecte per trobar inapropiat que una rorqual visqués enmig del bosc. I va recomanar per escrit als membres de l'ajuntament que els dies de tramuntana es resguardessin per evitar els atacs continuats de bogeria. O sigui que al bosc no hi va arribar el mar, però com va dir molt bé la secretaria el dia del ple abans esmentat: "malgrat no tenir mar, tenim un riu de collons".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada