07 de setembre 2009

El bosc dels camaleons. La crida del bosc

Resulta que el petit de cal fuster els tenia més ben posats del que la gent del bosc s'imaginava. Va agafar els tresquets i va marxar del bosc per anar a veure món.
L'avi Pèlach va cagar-se en ell i la seva família gairebé tres dies seguits, ja que en Rafelet (així és com l'anomenaven) va triar com a medi de transport la vella Ural, que el pobre vell havia salvat de la campanya que havia fet a Rússia durant la segona Guerra Mundial.
Passats aquells tres dies, l'incipient alzeimer del vell va fer que no recordés qui coi li havia fotut la moto, o sigui que el "mecagum en Rafelet" es va convertir en un "mecagum tothom" que posava en guàrdia a més d'un mosso que se sentia aludit. De totes maneres l'assumpte mai va arribar a majors, ja que l'avi gaudia del respecte i admiració dels bosquetans, fet que feia que la gent passes per alt les seves justificades males maneres.
Al cap d'uns mesos l'avi va rebre una carta. L'havien segellat a Mongol Els i era força rebregada. Va extreure'n en obrir-la una fotografia de la seva moto. Darrera la foto, el Rafelet li havia escrit unes ratlles. L'avi va cridar al seu net i va fer que li llegis l'escrit.
"Apreciat Senyor Ramon,
Com ja sabeu, el meu pare es va morir fa deu anys, quan jo només en tenia 15. Els meus germans grans es van desentendre de la fusteria i de la meva mare, i jo vaig haver de fer-me càrrec d'un negoci ple de deutes i d'una desconsolada vídua. Durant aquests deu anys he treballat nit i dia per fer que a la mare no li faltés de res.
Com ja sabeu el passat dia 10 d'abril, ma mare es va casar en segones núpcies, amb el notari del bosc, el Senyor De Cospedal-Paredes Hinojosa, i em sembla que a partir d'ara no li faltarà de res.
Davant aquests fets, i veient que a partir d'ara la mare tindrà companyia, he decidit donar la volta al món. Crec que jo ho necessitava. Per aquest motiu li he agafat la moto, però prometo cuidar-la i tornar-la sana i estalvia al seu garatge quan acabi aquest viatge. En compensació, quan torni, prometo fer-li el llit i l'estanteria de la seva neta, amb fusta de primeríssima qualitat i evidentment de franc.
Sento les molèsties.
Es despedeix de vosté en Rafel de cal Fuster des de les grans dunes de Mongòlia"

Aquell dia, l'avi va plegar d'insultar tothom pel carrer. Cada mes rebia una foto de la seva moto ara a Istambul, ara a Samarkanda, a Vladivostok, a Ulan Bator... Això li feia il·lusió i li agradava.
Al cap d'uns anys, en Rafelet va tornar, però l'avi ja era mort. Va complir la seva paraula, i va fer el llit i l'estanteria del que seria la seva habitació, ja que es va acabar casant amb la neta de l'avi Pèlach. Encara conserven la moto i l'àlbum de fotos que aquell ex-combatent va fer amb les cartes que rebia.

4 comentaris:

  1. No sé d'on t'empesques aquestes històries, però són una troballa narrativa. En volem més!

    ResponElimina
  2. Jo tampoc ho sé kokamuskes! Però em sembls que tinc algun amic amb molta més imaginació que la d'un pobre camaleó! T'ha agradat la foto?

    ResponElimina
  3. Joan: jo m'he fet farts de llegir. I això és molt bo. Fes el favor de guardar aquestes històries. Mirarem de fer alguna cosa. Continua, si us plau.

    ResponElimina
  4. Siiiiiiiiiiiiiiii, vols ser el meu representant Toni?

    ResponElimina