27 d’abril 2009

El bosc dels camaleons. Llegendes urbanes. Quan trepitjar merda esdevé una heroïcitat.

Sembla mentida el que pot arribar a fer una arrel en una clariana del bosc, topant amb el peu d'un badoc de la meva alçada. Poques vegades he tornat a la realitat amb tanta rapidesa. Suposo que en la majoria d’episodis d’aquesta naturalesa, la vergonya fa que el dolor sigui insignificant.
Tot i així aquell cop, la cama em feia mal, molt de mal.
La primera reacció a tan magna demostració d'equilibri fracassat, va ser l'immobilisme i, aguditzar el sentit de l'oida tot esperant una riota atronadora d'algun dels bosquetans. Per sort no vaig sentir res, ningú m'havia vist. Un cop passat l'espant inicial, vaig decidir aixecar-me. Tan mala sort vaig tenir, que no vaig adonar-me que sota la planta del peu sobre el que vaig fer força, hi havia un forat. La trompada no va superar la primera en intensitat, però la pèrdua de l'efecte sorpresa va fer que sentís ara tot el dolor que la vergonya havia apaivagat abans. Havia aconseguit regirar-me el turmell de l'altre cama, tot sol.
Quan vaig recuperar-me de l'espant, vaig buscar un arbre on recolzar-me mentre avaluava els danys.
Capficat en el mal que em feien les extremitats inferiors, vaig agafar-me a una branca propera, que degut a la sequedat havia quedat morta. Aquesta va cedir, i la força de la gravetat va fer la resta. Vaig caure sense remei sobre l'únic roser salvatge, que limitava la clariana. La costellada va ser important, però l'efecte de totes les espines travessant la prima samarreta estival, van minimitzar el mal a l'interior de la caixa toràcica, per deixar pas a un agut suplici dèrmic a l'exterior d'aquesta. El fet d'haver-me d'aixecar, va fer que el dolor es multipliqués pel centenar d'espines clavades. Per sort la prudència, va fer que no m'aixequés depressa i, tot i que aquest fet va fer que l'agonia s'allargués, l'efecte que hauria produit una reacció desmesurada hauria estat molt pitjor.
Quan vaig poder desfer-me d'aquella munió exuberant de natura, vaig sortir de la clariana per trobar la vora del riu. En acostar-me per fer servir l'aigua de mirall, la meva falta de previsió a l’hora de triar calçat, va fer que la sola gastada de les sabates velles exercís pressió sobre un rierenc tapissat d’una fina capa de molsa, que feia d’aquell còdol un més que bonic obstacle assassí. El peu, perdent la fricció sopresivament, va anar enrera a una velocitat desorbitada, mentre tot el meu cos sortia disparat en direcció contraria.
Com un científic descregut, vaig poder constatar per segona vegada que Newton encertava en les seves teories, i aquest cop la patacada hauria estat molt més suau, si no fos per la incipient fondària del riu, en la zona on vaig patir l’enèssim incident. Una barreja de fang i pedres em van colpejar la cara, i en volguer protegir-me amb el braç, vaig notar que algun os se’m podia haver fet malbé.
Panteixant i coix vaig aconseguir arribar a casa on la mare remenava amb afany el mà de morter. En veure’m l’esglai es va dibuixar a la seva cara i, sense preocupar-se de la salut de l’allioli que feia, va deixar anar un crit, mentre el morter li relliscava de les mans i li queia damunt el peu ja malferit per un ull de poll mal curat.
Era evident, jo era fill de la meva mare.

Nota:Al cap d’unes setmanes es va extendre pel bosc la noticia del meu encontre amb un ós bru. Es veu que va atacar-me i després d’esquivar-lo per entre la malesa l’havia aconseguit despistar travessant el riu, però em va tornar a encalçar. Sort de la meva mare que d’un cop de morter i una cossa l’havia foragitat. Encara no entec com la gent s’ho va creure. Suposo que la fama del meu avi hi va tenir alguna cosa a veure. Segurament fos on fos, s’estaria fotent de riure.

6 comentaris:

  1. Em recordes a Cortazar quan explica com pujar escales o treure's el jersei: pas a pas, amb tot detall. L'avi està agafant un protagonisme notable, li hauries de fer un racó a la capçalera del blog.

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb en Kokamuskes amb el tema de l'avi, i amb el de Cortázar!!! Ostres, Joan, em sorprens molt, m'encanta com escrius!! Demà ves a secretària que en Mató et dongui una pomadeta...

    ResponElimina
  3. Collons, un parell de "posts" i ja em comparen amb en Cortàzar. Què passarà quan n'hagi escrit cent?
    No o o o o o o o! Us heu ben vegut l'enteniment!
    De totes maneres mil gràcies, vaig a dormir ben inflat!!

    ResponElimina
  4. Jo, Joan, et dic seriosament que aquest conte l'has de presentar a un concurs. En buscarem un.
    El podries titular "Quan trepitjar merda esdevé una heroïcitat". T'agrada?

    ResponElimina
  5. suposu que me les imaginava com les d'un elefant (un elefant del parque, evidentment)

    Per cert, senyor camaleó, et vas llevar amb el peu esquerre!!!

    ResponElimina
  6. Hola Toni, et prenc la paraula malgrat que ja saps que sóc una mica tímid. A més a més això dels concursos sempre m'ha semblat que és per gent que en sap molt.

    Montse, tens tota la raó, em vaig llevar amb el peu esquerra. Pel que fa als mamuts, el fet de viure en una època de gel, afavoria que les orelles fossin petites, per contra, els nassos eren enormes, ja que això escalfava l'aire que havia d'entrar als pulmons. De totes maneres, m'ha agradat molt el post del teu bloc.

    ResponElimina