El bosc dels camaleons. Cotxe nou.

L’accident de cotxe va ser la manera de deixar el vell panda de 45 cavalls, i passar a un flamant opel corsa, que malgrat no tenir-ne gaires més, em feia sentir com un jockey sobre un pura sang.
De primeres, l’accident m’havia deixat més baldat en el pla de l’amor propi que en el físic, però tot i així estava aixafat i, els blaus i cicatrius que els cops i vidres havien sembrat en la meva pell, malgrat em donaven un aire prou interessant, feien adonar-me de la fragilitat del meu ésser.

Estava tan content de que l’estiu hagués arribat que vaig decidir pujar sobre le meu nou corcell, deixar de banda el mal que el canyell em feia fruit del cop de volant, i anar a veure el meu cosí per ensenyar-li el que era un cotxe nou de trinca. Aquest va ser el meu gran error.

El meu parent tenia plans per aquell matí, o sigui que en un obrir i tancar d’ulls, el meu flamant auto estava carregat d’estris de pesca. No us podeu imaginar el tuf barreja d’olor a cotxe nou i peixateria que ara desprenia l’interior recent estrenat. Res a dir de les botes d’escalador professional que feia servir el subjecte en qüestió. El contrast entre el fang acumulat sota aquells peus de troll i el negre impolut de les alfombretes, va fer que per primera vegada en aquell matí, empasses saliva mentre m’adonava que l’estrevada que el cinturó de seguretat m’havia donat en l’accident, feia d’aquella encanyonada una més que difícil operació.

Aquell paio em va guiar per entre trencants, camins, ponts i carreteretes per arribar finalment on l’asfalt s’acabava als límits exteriors del bosc. Llavors amb la seva calmosa veu em va dir, “en Met sempre venia aquí a pescar...”.

Malgrat el mal que em feia el peu degut a l’accidental trompada, vaig pensar que el millor seria deixar el cotxe aparcat per acostar-nos caminant al Gorg Blau. Però no, ell tenia altres plans, i jo com un gamarús vaig decidir fer cas a aquell engendre. Vaig enfilar el camí vagament observable del bosc posant primera i prement l’accelerador amb tant de compte, que més que una acciò de pilot aquell gest es confonia amb un pas de ball.

El que va venir després no us ho podeu ni imaginar. Sortint de l’últim revolt abans d’arribar al Gorg, l’esdevenimet passà de potència a acte. Una bassa, que no semblava res de l’altre món, va engolir el meu corsa fins a l’alçada de les finestres.
Vam haver de caminar prop de dues hores desfent els trencants, camins, ponts i carreteretes per anar a buscar un tractor, que tingues prou potència per rescatar del fang els pocs cavalls que no s’havien ofegat. Quan vam aconseguir treure el cotxe, l’única cosa que vaig poder distingir amb claredat era la franja de color marronós que marcava el punt de flotació.

Suposo que la ràbia i la caminata havien fet que em passes la tonteria, i les ferides ara ja no em feien tant de mal. Estava tant content de que l’estiu hagués arribat.