12 de febrer 2013

El meu cosí Abelardo

És evident que qualsevol canilla de gossos té una jerarquia més que definida, i unes normes de conducta d'estricte aplicació i compliment generalitzat per part dels seus membres. A les famílies passa si fa no fa, el mateix. Per cada situació, celebració o festivitat, hi ha uns rols dels membres, definits per aquesta jerarquia, que la majoria de vegades són d'una lògica indubtable, mentre que en d'altres casos són més que absurds.
Un clar exemple de lògica familiar aplicada, és la distribució dels comensals al voltant de la taula. Difícilment podria imaginar-me veure algú diferent al meu avi assegut a cap de taula. Al seu costat esquerra l'hereu, i a la dreta el gendre de més rang. I així, per ordre, la resta de familiars; oncles, cosins, nets i besnets van configurant la rutllana que sempre tanca la meva avia.
És evident però que una família al voltant d'una taula no és una canilla de gossos. Si ho fos, tots els cadells i femelles s'esperarien a que el gos alfa menges primer o, com a mínim, esperarien que aquest els deixes començar. I a casa moltes vegades, quan el menjar és a taula tothom es converteix de cop en el gos alfa i en comptes de consumir, ataca.
D'alguna manera però, el seny acaba imperant i gairebé sempre l'avi és el primer de ser servit i aquest ordre no es perd fins la meva avia té el plat ple. Que consti però que he dit "gairebé", perquè tots tenim un cosi, tia o parent llunyà, que sense gairebé fer soroll, aconsegueix saltar-se la jerarquia d'alguna manera, i a més a més de no recriminar-li nigú res, és capaç de quedar fins i tot bé.
Acabeu de coneixer el meu cosí Abelardo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada