L'exregidor feia més de vint anys que vivia a la caseta número dos, i durant tot aquell temps, la magnífica magnòlia que creixia al seu petit jardí havia tingut temps de fer-se més alta, més gran i més formosa, que qualsevol dels arbres que adornaven els jardins del carrer Regadores.
Més d'un badoc s'havia quedat garratibat davant aquell magnífic exemplar de la família de les magnoliàcies, que es caracteritzava per fer aquelles enormes flors que li donaven el seu nom més culte. L'arbre, podat a l'estil francès, era l'embeja dels veïns. Aquesta dada afegida a l'exagerada ostentació que el seu propietari feia del cormòfit, van ser determinants a l'hora d'entendre la reacció dels veïns a la segona incursió de l'Amant dels Bonsais. Era evident que convertir els més de vuit metres d'arbre en un escàs centenar de centímetres devia costar Déu i ajuda, però també es va fer evident que l'anònim podador, no va estalviar esforços a l'hora de tallar, enferrar, cicatritzar i pinçar aquell pobre arbre que ara semblava un escuradents tort i esquifit, i que era la riota de tots els habitants d'aquell peculiar carrer.
Una petita nota penjava d'aquell tronquet, amb la següent inscripció: La primera vegada que m'enganyis serà culpa teva; la segona vegada, la culpa serà meva. L'exregidor la va despenjar i sense inmutar-se va entrar a casa seva per buscar unes tisores.
això promet,... friso per al proper episodi.
ResponEliminaUna amant dels bonsais.