"Soldat mort" obra d'autor desconegut falsament atribuïda a Velàzquez |
L'avi Pèlach els cridava d'es d'un petit promontori mentre amb les mans, els feia senyals perquè s'acostessin on ells eren.
-Nois, feu tard...- ens va deixar amb la seva característica veu de refredat mal curat. -Us estàvem esperant. Gairebé no queden galetes-.
Llavors el meu pare es va mig disculpar i li va allargar un cistell amb una ampolla de licor de codony, fruits secs i un bon grapat de galetes embolicades amb el vell farcell de la mare.
L'avi i el vell Pèlach es van asseure de costat i van començar a xerrar de les seves coses, mentre nosaltres ens afanyàvem a agafar posicions per no perdre'ns detall de la pirotècnia.
A uns pocs centenars de metres més enllà, al cementiri municipal, els morts també es preparaven per veure els focs artificials. La Carmeta i en Joan gairebé no es deien res en tot l'any, però aquell dia fins i tot estaven disposats a dormir l'un al costat de l'altre sense donar-se l'esquena. Prop seu, una mica més avall del xiprer, un jove soldat jugava amb un cuc de terra que no havia respectat les poques pelleringues de pell que li quedaven. El noi havia estat de l'última lleva que va fer la "mili" a la fortalesa, i malgrat no tenir ni idea de com va morir, recorda que va respirar alleugerit quan va adornar-se que no hauria de tornar a formar amb els seus companys.
Llavors es va sentir un fort espetec, el soldat es va espantar i, mentre la Carmeta acotxava la galta a l'ombro d'en Joan, els vilatans del bosc endrapaven les últimes galetes.
Els focs estaven a punt de començar.
A uns pocs centenars de metres més enllà, al cementiri municipal, els morts també es preparaven per veure els focs artificials. La Carmeta i en Joan gairebé no es deien res en tot l'any, però aquell dia fins i tot estaven disposats a dormir l'un al costat de l'altre sense donar-se l'esquena. Prop seu, una mica més avall del xiprer, un jove soldat jugava amb un cuc de terra que no havia respectat les poques pelleringues de pell que li quedaven. El noi havia estat de l'última lleva que va fer la "mili" a la fortalesa, i malgrat no tenir ni idea de com va morir, recorda que va respirar alleugerit quan va adornar-se que no hauria de tornar a formar amb els seus companys.
Llavors es va sentir un fort espetec, el soldat es va espantar i, mentre la Carmeta acotxava la galta a l'ombro d'en Joan, els vilatans del bosc endrapaven les últimes galetes.
Els focs estaven a punt de començar.
molt xulo! me l'he imaginat fil per randa :)
ResponElimina