22 de setembre 2011

El bosc dels camaleons. The Jayhawks

No van tenir mai ni massa, ni massa poca sort. Mai van ser ni prou marxosos, ni prou glamorosos. Ni massa guapos, ni massa rics, ni massa mediàtics. No van tenir prou salut, ni prous seguidors que els seguissin, malgrat omplir sempre totes les sales on tocaben.
En l'última crítica que els van fer abans de plegar, l'entés de torn parlava de la col·laboració que Jakob Dylan havia fet amb ells a l'últim disc, i deia quelcom així "... a veure si Dylan aconsegueix una mica més de credibilitat i els Jayhawks venen d'una vegada discos..." . Al cap de poc temps es van separar. Jo vaig poder veure l'actuació, en una sala bikini mig buida però amb el bo i millor de la música catalana com a públic.
Ara tornen, i tornen tots, fins i tot Mark Olson.
Tinc molts cd's originals a casa, i dels Jayhawks els tinc tots. Bé, tots menys el primer, del qual es va cremar la grabació original abans que el grup comencés a ser famós.
Escolteu això i digue-me que no us agrada... si us atreviu.

2 comentaris:

  1. Joan: sincerament, m'ha agradat molt i molt. Suau i melòdica, com ha de ser. Relaxant. Boníssima. El que m'estranya és que t'ha agradi aquesta cançó i després t'agradin també d'altres estridents. Ja m'ho explicaràs.

    ResponElimina
  2. Evidentment, volia escriure "t'agradi" i no "t'ha agradi". Se m'ha escapat la mà.

    ResponElimina