Obro la porta de la cuina poc a poc. Primer una miqueta i després, en comprovar que cap núvol tòxic m'impedeix l'entrada, de bat a bat. L'home amb forma de bombona de butà està estirat panxa enlaire sobre la taula, ha perdut el coneixement. M'espanto, però en un atac d'heroïcitat m'hi acosto per mirar de reanimar-lo. Ho faig d'una manera tan impetuosa que no veig que a terra, entre la porta i la taula, hi ha la motxilla de color blau. Només el silenci succeeix el gran terrabastall que faig en caure a terra quan m'entravanco. Quan sóc a terra m'adono que només dues coses al món em preocupen ara mateix; el meu malmès genoll, que s'està tornant a ressentir de la lesió que vaig patir fa un any i, el silenci sepulcral de l'estança, que em fa adonar que el cos sobre la taula o és mort o pateix d'una sordera galopant. M'aixeco amb dificultat i m'acosto a l'home mentre em cago en la llei de la gravetat. L'alè encara li put a alcohol i caliguenyo, i m'adono que fot uns ronxets de migdiada llarga, això em tranquil·litza, sembla que és més sort que mort. Intento despertar-lo però no ho aconsegueixo, i penso que hi ha gent que té el son molt profund.
Em giro per agafar algun drap i mullar-lo amb aigua, i m'adono que la porta de la nevera és oberta. M'hi atanso per tancar-la, i la proximitat em fa adonar que a les diferents estanteries hi falten coses. De fet és mig buida. M'estranya una miqueta, ja que aquest matí mateix he anat a comprar. Tanco la porta sense donar-hi més importància i me'n torno cap a la pica. Aparto les dues ampolles de vi buides que hi ha a la conca i prenc el drap que hi ha a sota. Mentre estic mullant el drap intento recordar l'origen de les dues ampolles de vi. Jo diria que jo no me les he begut. A més a més almenys una d'elles s'ha d'haver picat, ja que l'agost passat es va passar més d'una setmana al maleter del cotxe. No hi dono més voltes i torno a acostar-me al pobre home per intentar reanimar-lo. Li espolso les engrunes de pa que té per tota la cara i el pit, i li poso el drap al front, però l'home no respon. Em giro a l'obrador de la cuina i veig que algú ha encetat el pernil que guardava per la Festa Major. Ara ja no en tinc cap dubte. Aquest cabron m'ha buidat la cuina!
Tots el miraments que havia tingut fins a aquell moment es converteixen en indignació. Obro el calaix del forn i aparto algunes plates metàl·liques per agafar la paella més grossa que trobo. Pel cap em passen tota mena de tortures per aplicar a l'exterminador, però quan em giro per descarregar la meva ira contra el cos inert, ja no hi ha ningú sobre la taula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada