El bosc dels camaleons. Foc

En Pepet gairebé no pot reconèixer la clariana per la qual ha passat un miler de vegades. Els matolls d'estepa i els brucs cremen, i cada nova ràfega de tramuntana fa aixecar les flames fins a les capçades dels pins que fa estona que són com atxes incandescents.

Per un moment es veu mort. El fum li impedeix respirar amb facilitat i les poques llàgrimes que no s'han evaporat amb l'escalfor li entervoleixen la visió. La fressa de la fusta esqueixada per la sobtada carbonització, i les pinyes que volen en totes direccions com si fossin granades llançades per un furiós enemic, confereixen  a l'escenari tots els requisits de qualsevol bona pel·lícula bèl·lica. S'espanta de veritat, i ell no se sol espantar. Treu el mocador de la butxaca i se'l lliga al voltant del coll tapant-se la boca i el nas, però l'efecte d'alleugerament esperat no es va produeix. Darrera seu cau un arbre, i altre cop el vent fa rebifar les flames que el tronc ha apagat amb la seva caiguda. Les possibilitats de sortir-se'n disminueixen per moments. Sent com l'hidroavió s'acosta, però l'aigua llançada cau uns centenars de metres més amunt d'on ell és. Es gira, i mentre resa un parenostre, li sembla veure un lloc per on poder sortir correns pendent avall. No pot pensar-s'ho massa i, malgrat que fa més de vint anys que no arrenca a correr, salta i amb grans gambades proba d'obrir-se pas entre les flames. Un tronc, un pedra que gairebé el fa entrabancar, foc i fum, branques que li esgarrinxen el braç, alguna cosa que li estira el coll (una liana?), però al final aconsegueix sortir de les flames per trobar-se en un lloc ja cremat. S'atura panteixant i agafa aire. Ha estat més de dos minuts correns sense respirar, i ara l'aire li falta. No pot parar d'estossegar i escopir cendra. Es mira el braç entre llagrimes que li baixen galta avall fruit de la disminució de concentració d'adrenalina. La sang  li brolla d'una llarga ferida que s'ha fet amb algun arítjol i es toca el coll, intentant recordar què coi li ha produït l'estrevada que ha sentit mentre s'escapava de les flames. Ha perdut la cadena d'or amb la creu de la seva primera comunió, se li deu haver enganxat amb algun branquillò mentre corria com un esperitat.

Tarda cinc minuts a baixar fins a la vella casa pairal per agafar una saca i tornar a pujar prop de la clariana. Intenta recordar on s'ha enganxat. L'aspecte de la zona és força diferent a com era fa uns minuts enrera, les flames han deixat pas a un espectacle fumejant propi de qualsevol volcà en semierupció. Li costa, però reconeix el camí que ha seguit per escapar de l'incendi. Mira de recordar el lloc exacte on ha sentit l'estrebada i li sembla veure el trencant que ha agafat just abans de sentir l'estirada. S'afanya a omplir el sac de cendra calenta. És impossible fer res més, i no és gens recomenable quedar-se en aquell lloc. En qualsevol moment podria canviar de direcció el vent, i ell es podria trobar altre cop en una situació compromesa. Marxa pendent avall amb el sac carregat sobre l'espatlla.

Quan arriba a casa garbella la cendra i amb gran sorpresa veu com el seu tresor apareix sobre l'enreixat de filferro. La cadena no s'ha trencat, pel que tampoc ha perdut la petita creu d'or. Prova de posar-se el penjoll pel cap sense deslligar-lo però no li passa pel cap. Desconcertat, obre la tenca i es torna a posar la creu al coll.
Al diumenge següent irà a Missa a donar gràcies, però si a algun feligrès se li acudeix encendre un ciri tornarà a fer una bestiesa.