El bosc dels camaleons. Les formigues d'or. Preludi.

Diuen les males llengües, que qui es troba en aquests moments al replà de l'escala, abans tenia un restaurant. El seu posat seriós contrasta d'una manera grotesca amb la seva indumentària. la màscara anti-gasos de color negre damunt el cap, i el mono taronja que embolcalla la seva voluptuosa figura, li confereixen un aspecte de bombona de butano bruta. El caliguenyo li penja dels llavis humitejats per l'últim carajillo que s'ha près abans de venir, i l'alcohol es fa més que evident quan em deixa anar un sorollòs "bon dia" i el seu alè arriba a les meves narius. He de fer esforços per no tirar-me enrera, però aguanto la compostura pensant que, de tots els habitants del bosc, ell és l'únic que pot solucionar-me el problema que ara mateix tinc.

Quan entra a casa, m'adono que darrera l'esquena li penja un recipient blau de plàstic, rematat amb una gran calavera de color groc, del qual en surt una manega negra. De la bombona en cauen unes gotes que per milímitres no toquem l'estora nova de l'entrada, i quan em vull ajupir per evitar que l'estora nova se'm fagi malbé es tira un sonor pet, que tot i no destacar pel soroll aparta de cop l'olor a alcohol que dominava les meves fosses nasals.
Estic mig atordit i no entenc bé el preu que hauré de pagar per la neteja de casa, però em deixo dur per la necessitat més que pel seny i li dic, sense estar-ne gens convençut, que el preu ja m'està bé.
Dubto un moment abans de deixar-lo entrar a la cuina, però quan me n'adono ja s'ha tancat dins dient-me que no porto l'indumentaria reglamentària, i que val més que em quedi al menjador.
Passa mitja hora i l'home no surt. Començo a dubtar i intento recordar si m'ha dit que la broma em costaria trenta euros o trescents. No me'n surto i decideixo engegar la televisió... Quan em desperto ja fa més de dues hores que el paio és dins la cuina i encara no ha sortit, decideixo anar a veure que li ha passat i truco la porta de la cuina. Ningú respon.