El bosc dels camaleons. El lluitador

Aquell matí l'hereu de cal Fadrí va decidir passar a l'acció. Es va deixar posat el pijama de color groc i negre que tant li agradava, es va afaitar el cap i va arrencar una de les anelles de la cortina de la dutxa per fer-se una arrecada. Llavors es va calçar les velles Panama Jack i va pujar les escales que duien al rebedor del pis superior. A la penombra va buscar la porta de la petita habitació que feia d'armari de mals endressos. 

De l'habitació en va sortit amb la "simitarra" del seu avi. L'antiga espasa d'origen moresc pesava més del que el noi es pensava, però això no podia aturar-lo ara que havia près la determinació de fer, el que la seva consciència li estava dictant.

Els de cal Fadrí són de la classe de gent que no s'acovardeixen fàcilment. Per això quan el senyor carter va veure que el noi pujava carrera amunt amb una espasa a la mà, va trucar els municipals. Malgrat afanyar-se, els policies van arribar massa tard. L'espectacle al galliner del Can Tabanet era aterridor: ales de pollastre, caps de gall, cuixes de gallina i ous esberdellats, s'escampaven per tota l'estança. L'olor de sang i pinso feien que l'atmosfera de l'habitació fos una barreja curiosa d'estímuls pels sentits.
El noi es va entregar, i un cop a dins la comisaria va declarar que feia tres setmanes que treballava al torn nocturn de la fàbrica, que no havia aconseguit dormir per culpa del gall dels Tabanet, que batallava l'insomni amb pel·lícules, i que l'única cosa que feien a la tele, aquell dia a aquella hora, era la segona part de "Kill Bill".

Jo el camaleó  "el lluitador"