06 d’octubre 2010

El bosc dels camaleons. Anyorança.

Recordo tots els estius fins que vaig fer 14 anys. Una època meravellosa d'aventures en bicicleta, banys de tarda al riu i escapades a l'hort de Mossèn Lluís per robar fruita madura. 
El record seria perfecte si no fos pel meu avi.
No em malinterpreteu. Jo estimava el meu avi. Sentia veritable devoció per ell. Em sorprenia com el respectava la gent del Bosc i jo tenia claríssim que si la gent gran em feia bona cara, era en gran mesura per la fama que ell s'havia forjat amb els anys. A més a més, era el meu padrí, i mai s'havia oblidat del meu aniversari ni del tortell de Rams, i això per un noi de 12 o 13 anys és molt.
El que passa és que tenia per costum treballar molt, jo diria que fins i tot massa. S'aixecava a quarts de 6 del matí per preparar les eines i a les 6 en punt ens tenia a punt un café calent que tenia gust de llamps i trons. Ell prenia aiguardent en un pot de ferro que havia posat vora el foc abans d'anar a dormir. 
Un cop acabat el café començava el calvari.  Pujavem sobre el tractor i cap al camp a recollir bales. A les 9 ja haviem descarregat un parell de remolcats de palla. Llavors feiem un descans de mitja horeta per esmorzar tomata pera amb all, xuies, pa torrat i ous ferrat, i altre cop a treballar. 
Tots a donar menjar al bestiar i netejar les corts. Condeir el bestiar en deia ell, però l'activitat no tenia res a veure amb el món del motor, ja que l'única cosa amb rodes que feiem anar era el vell carretó carregat de fems. El recorregut era d'allò més entretingut; de la cort al femer i del femer a la cort, tot un repte per a corredors professionals. 
Abans de dinar, l'hort es feia etern. Ens feia l'efecte que algú tornava a plantar les vardalagues que haviem arrencat el dia anterior. Quan no netejavem les regues colliem carbassons o tomates, ensulfatavem les mongetes, o arrencavem xindries i melons.
O sigui que de 6 del matí a dues de la tarda no paravem gairebé ni per fer un riu al marge ple de rostolls secs, que limitava amb l'infinit hort de cals avis.
Què voleu que us digui, amb el meu germà sempre haviem fet culpable l'avi de la nostra miserable vida estiuenca, o sigui que quan vam tenir l'edat vam marxar a treballar fora de casa, tant lluny com podiem, per no haver de veure ni el bestiar, ni les bales de palla i l'hort de les tortures.
Avui passejava pel riu i m'han vingut tot de records d'aquells matins d'estiu, i he sentit anyorança.

2 comentaris: