Feia mesos que no plovia, i el riu, que a finals d'hivern s'havia desbordat, era ara un seguit de petites basses plenes de peixos a punt d'ofegar-se. Amb cistells els abastavem i, en grans bucois plens d'aigua, els deixavem anar a les basses i safarejos de les cases de pagès del bosc. L'estiu era tan calurós que l'avi no s'havia pogut estalviar cap dia de regar l'hort. Mossèn Lluís havia pregat amb insistència cada diumenge de juliol a Déu Nostre Senyor perquè enviés la tan esperada aigua. Amb la seva veu de fil, postrant-se davant el Diví com només ell ho savia fer, amb una humilitat que d'exegerada fins i tot semblava ridícula, el clergue del bosc feia les seves peticions: "Senyor, envieu-nos aquesta aigua tan necessaria pels nostres camps i conreus...." I amb el meu germà hi afegiem en veu baixa :"... i sobretot no us oblideu de l'hort del rector".
Aquell primer dissabte d'agost, va semblar que el cel es tranqués. Com si Sant Pere hagués estirat la cadena del vàter, es va sentir un tro i va caure un xàfec d'aquells que per imaginar-lo l'has d'haver patit. Trons i llampecs, aigua i pedra a manta. Tota la collita d'hortalitzes a prendre pel sac, i no parlem de la fruita que va quedar del tot malmesa.
L'endemà a missa el pobre rector en plena consagració, aixecava la vista al cel i amb el mateix fil de veu deia en veu alta: "... Senyor, gràcies per la pluja, ara ja pot parar de ploure, però em sembla que no vau acabar d'entendre la nostra pregària..." El meu germà i jo no ens vam poder aguantar el riure, mentre veiem com entre dents el meu avi deixava anar un "La mare que el va parir", referint-se al pobre capellà.
A l'acabar la missa, el meu avi ens va agafar al meu germà i a mi per l'orella i ens va dur, vulgues o no vulgues, a can Prim Vell. Tot primer ens ho vam agafar rient, com una aventura més de les moltes en què el meu avi era el protagonista, però a mida que fèiem camí i les orelles estaven més vermelles, la cosa ja no ens feia tanta gràcia.
ResponElimina- Va avi, deixa'ns les orelles si us plau, que ja et seguirem on ens diguis!. Si us plau, si us plau,... que ens fas mal!. Et prometen que no riurem mai més a missa, t'ho jurem!.
L'avi s'havia tornat sord com una perola. O no ens sentia o no ens volia sentir. La Pima havia intentat aturar-lo, amenaçant-lo amb un "no et faré mai més codonyat si no deixes els nens ara mateix" però ell ni cas.
- Ai! Ai! Ai!, Si us plau, si us plau, avi!. Es pot saber on anem?. Que durarà gaire aquest martiri?. Que li diré a la mare el que ens estàs fent i,....
Però de res servien les nostres súpliques. Al cap d'una bona estona arribàrem a can Prim Vell. Jo ja no em sentia l'orella i el meu germà tot blanc com el paper de fumar (excepte l'orella dreta, és clar,vermella com un pebrot).
- Vinga, tots dos damunt la barca, afanyeu-vos.
I ens va deixar anar de les orelles. Quin alliberament, déu meu!. Institivament el meu germà i jo ens vam posar la mà a l'orella per comprovar que encara la teníem i,... sí, hi era. Ufffff.... Sense gosar dir res més, vam pujar a la barca de llibant de l'avi Prim.
- I ara què? li vaig preguntar a l'avi. Quina és la penitència?
- Penitència?. Quina penitència?. Us he portat aquí perquè amb aquesta barca aneu fins al centre del riu. Agafeu bé el llibant i, sobretot, no deixeu de mirar l'altra riba mentre empenyeu la barca.
- Però avi, si nosaltres som uns nens!. i si se'ns endú la corrent riu enllà?
- No patiu, això no passarà. Sant Cosme i Sant Damià us estants mirant des dels Sants Metges i no permetran que us passi res. Feu el que us dic i no tingueu por.
En Jaume estava escagarrinat i jo.... també!. o el meu avi s'havia tornat boig o allò era una juguesca més de les seves. Però havíem de fer el que ens deia.
- Apa Jaume, agafa el llibant i som-hi.
Mentre el meu germà conduia la barca (amb molta destresa per cert) jo no parava d'implorar a Sant Cosme i Sant Damià. Una vegada al mig del riu, ens vam girar cap al meu avi i, sorprenentment, ja no hi era.
- Jaume, on és l'avi?. Se n'ha anat i ens ha deixat sols? Serà c.....
I va ser llavors quan des del riu van començar a baixar síndries, melons, tomates, carbasses, carbassons, esbergínies, pebrots,préssecs, albercocs,... L'espectacle era impresionant: un riu de vida, de colors, de formes,... tot un hort riu avall!!!.
Llavors, l'avi, apareixent majestuós des del capdemunt de la cova de les Goges, ens va cridar:
- Apa nois, aquesta és la vostra!. No volíeu aprendre a pescar?. Doncs comenceu per pescar tota la fruita i verdura que pogueu. Els horts de Santa Eugènia i de Sarrià han quedat arrassats per la riuada i abans que arribi tot a la platja de Pals,... a Sant Julià no deixem res per verd!.
I així fou com el meu germà i jo mateix vam aprendre a no riure a missa i a pescar en salabret.
ANNA
Osti tu Anna, això promet i promet molt... jua jua jua quin fart de riure. I pensar que l'avi Pitu era capaç d'això i de molt més...
ResponEliminaJoan, m'ha encantat la idea de la rídicula humilitat, perquè és veritat, quan una persona amb mèrits objectius es passa d'humil, pot resultar ridícul. L'has clavat!!
ResponEliminaNo m'ha estranyat gens allò de les rialles teves, perquè sempre has sigut, així entre nosaltres (que ningú s'en enteri), una mica pocavergonya.
ResponEliminaFerran, fa massa temps que em coneixes.
ResponElimina