Hi havia una vegada una merda de cavall al vell mig de la vorera. La tifarada en qüestió feia tant temps que jeia entre llambordes que fins i tot els cavalls s'havien extingit, i ella encara era palplantada amb el seu rutilant aspecte esguardant de fit a fit als pobres vianants que miraven d'esquivar-la com podien. Alguns hi saltaven per sobre, els altres la regatejaven tapant-se el nas per no percebren l'olor, els més agosarats li retornaven la mirada quan hi passaven pel costat, i alguns havien canviat de ruta per no haver de trobar-se davant aquell engorrós espectacle. El més bo del cas és que sempre que algú mirava d'organitzar una brigada de neteja per treure-la, havia d'acabar desistint. O bé s'oblidaven de demanar el permís de neteja a l'Ajuntament, o bé no tenien cap escombra regulada per l'ordenança vigent, o bé el dia triat coincidia amb les obres de telefònica,... bé, en qualsevol cas, o per una cosa o per l'altra s'havia d'acabar anulant el pla establert i la tifarada continuava al seu lloc.
El principal problema era que la llei era molt clara al respecte. La burucràcia que s'havia de crear per organitzar la neteja, era tan brutal que dificilment algu s'agosarava a mirar de netejar la tifarada.
Finalment, un bon dia va ploure i la natura va endur-se'n allò que l'home no havia pogut arreglar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada