18 de maig 2010

El bosc dels camaleons. L'helicópter

Eren cul i merda, dues mànigues del mateix jersey. Si volies trobar a l'un, només havies de buscar a l'altre. I mira que n'eren de diferents.
En Mia de can Casagran i en Narcís de can Muntanya, la parella perfecta. Si a algú se li podien acudir les bestieses més descabellades del bosc era a ells dos, semblaven talment deixebles del meu avi. Sentien especial predilecció per fer la vida impossible al capellà del poble. Un bon dia li van robar i desmuntar d'amagat el dos cavalls i, amb el motor, en van fer un helicópter, i el van fer volar. L'engendre que van crear es va aixecar dos pams de terra i es va encastar contra el primer marge que van trobar. El pare va anar a desancaixar-los amb el tractor i mentre va durar la bronca que el mossen els engegava no van poder treure els ulls de sobre la cabra d'or que presidia la sagristia.
A partir d'aquell dia no van faltar mai a missa.

4 comentaris:

  1. En Narcís de can Muntanya era un manetes i un animalàs. Podia construir helicòpters amb motors de dos cavalls o idear una moto que tirava amb oli d'oliva , però també era capaç de una ollada de caldo amb pedrers i colls de pollastre menjar-se tota sencera. Jo mai havia vist una panxa com aquella. Era una Setmana Santa, a Santa Eugènia d'Agullana, i fotia una tramuntana que ens tenia a tots gelats dins la casa. La munió de nens i nenes que ens trobàvem arraulits al voltant d'en Narcís de can Muntanya esperàvem pacientment que aquella panxa, botida com un bocoi de vi, esclatés d'un moment a l'altre. Entre "cutxaron" i "cutxaron" (perquè al bosc en diem "cutxarons" dels cullerots), agafava una mica d'aire iiiiii,... cap a dins!. Un altre pedrers,... o un altre coll de pollastre. De tant en tant un rotet,... anar a rentar-se la cara,... i tornem-hi. Així fins que la panxa va dir prou i allò que no va sortir "per baix",... va sortir "per dalt".
    Això sí: va batre el rècord absolut de colls i pedrers menjats en una sola nit.
    Una història tan certa com que jo sóc una habitant del bosc. I jo sé on és la cabra d'or.

    ResponElimina
  2. Ja, ja, ja... No només en dono fè, sino que hi afegeixo que a en Mia de can Casagran se li va acudir la brillant idea de no netejar els pedrers. Us podeu imaginar l'heroicitat del pobre Narcís?

    ResponElimina
  3. És ben veritat camaleó!. Els pedrers eren "a la brutesca"... per dir-ho en paraules d'en Ferran Adrià.

    ResponElimina
  4. Anònim i Camaleó, per mi, podeu continuar les històries d'aquest parell que són molt divertides! ;)

    ResponElimina