El bosc dels camaleons. Desè concurs de disfresses.

L'envalat era ple a vessar. El conjunt, que semblava extret d'un documental jamaicà dels anys 60, no parava de fer sonar melodies que et transportaven a una altra època. La parròquia estava d'allò més animada i els participants al desè concurs de disfresses de carnestoltes, es movien per la pista rebent a parts iguals l'aprovació i la riota d'un públic que,  al final de la nit, hauria de fer de jurat.

A la dreta entre dues parelles que ballaven, el petit de can Tabanet anava disfressat de gall. Duia un vestit confeccionat a base de plomes de gallina, que li donava l'aspecte d'un pollastre recent escaldat. Malgrat això es veia que tenia prou èxit entre el públic femení, ja que un parell de mosses del bosc miraven d'aixecar-li la cua per veure si realment el trajo estava ben aconseguit, o si el gall passava per gallina de segona.

A l'esquerra l'avi de can Raspall i l'avi Rossic conversaven enriolats mentre la jove de can Giral,exhibia la seva disfressa feta a partir de material reciclat. Em va seblar que volia imitar l'home de llautó de Carrol al país de les meravelles, però eren massa evidents els tetrabricks mal ajuntats amb fill de cuca que això si, feien una fressa en fregar els uns amb els altres d'allò més curiosa.
Al mig de la pista en Mia Casagran, vestit de minyona, empenyia tot ballant amb gràcia un antic cotxet que havia trobat a les golfes de cal meu avi. L'aparell, que antigament hauria servit a la dida per passejar la meva avia, ara formava part de la indumentària de qui es creia ferm aspirant al títol de millor disfressat, però aquella nit semblava que ho tenia magre.
Al fons de la sala enmig d'una munió de gent, en Pep Gran de ca l'Oliberes portava la disfressa definitiva. S'havia atrevit a entrar a la sacristia de mossèn Lluís i li havia robat la sotana que duia per Pasqua. La concurrència estava flipant, i en Pep, tot cofoi, lluïa fatxenda la preuada prenda que havia manllevat al capellà. Tot i això, en Mia estava segur de guanyar, i malgrat que totes les mirades ara estaven posades sobre el jove vestit de Pastor, a ell se li escapava un somriure imperceptible per sota el nas, i estava segur que en desfilar sobre l'escenari tothom el triaria a ell.
L'acte final de la vetllada va començar, els participants anaven desfilant per l'escenari, ara cantant una cançó, ara imitant un personatge. El petit de can Tabenet va arrencar els primers aplaudiments en improvitzar una versió barroera del tema d'en Lluís Llach "la gallina ha dit que prou".
Les riotes van ser totes per la jove de can Giral, quan en pujar a l'escenari, i entrabancant-se amb un dels tetrabricks va fer una voltereta d'allò més espectacular. Sort que les caixes buides de llet van mitigar el cop i no es va trencar res.
Quan en Pep Oliberes va pujar a l'escenari recitant el sermó del dia de reis, la gent no va poder contenir l'alegria i va esclatar un atronador homenatge en forma d'aplaudiments, crits i xiulets.
El concurs semblava tenir guanyador quan va pujar a l'escenari en Mia Casagran. La gent semblava no estar per la feina, com si després de l'onada d'aplaudiments vingués una calma mansa. Va ser en un petit moment de silenci, que de dins el cotxet en sortí un bruel de nen petit, com un plor fugisser que de cop es va sentir a tota la sala. La gent, en percebre la veu d'un nadó va començar a aguditzar l'oida i a parar esment del jove que, vestit de minyona, empenyia el cotxet tot imitant la millor de les cuidadores de criatures. Fou llavors, quan tothom ja mirava l'escenari, que la pseudominyona va fer veure que s'adonava dels plors. Es va atansar al cotxet i sabeu què en va sortir de dins... Doncs si, en Narcís de can Muntanya vestit amb uns volquers i un barret com si d'un nadó es tractés. Més de dos metres feia el paio, i s'havia estat tota la nit dins el cotxet sense moure's.
No cal ni dir-vos que, per unanimitat, es van endur el premi.