El bosc dels camaleons. La llegenda del diamant

No sé com coi em van trobar. Durant més de tres anys havia aconseguit despistar tots els periodistes que m’havien assetjat. L’escandol sexual es va apaivagar en pocs mesos, però ella, va cuidar-se de mantenir encesa la flama de la xafarderia sortint cada dos per tres a la tele o les revistes del cor. La veritat és que el meu aspecte havia canviat força. M’havia deixat barba i els cabells llargs. La panxa que havia exportat d’Europa havia desparegut i les cames, i el braços se m’havien enfortit força. A casa es pensaven que era mort, i de fet no ho era de miracle. El vaixell que m’havia de dur a l’India havia embarrancat a les costes de Madagascar, i els pescadors d’un petit poble coster havien recollit els pocs ossos sencers que quedaven de mi en una platja propera. En més d’una ocasió m’havia preguntat quant tardarien a descobrir que els rumors que s’havien escampat sobre mi eren més que justificats. Era veritat, jo havia robat el diamant, però no n’havia fet us. Qui me’l voldria comprar a Madagascar? Ningú. A les nits de lluna plena solia mirar-lo per recordar la meva desgràcia. Com vaig caure en la temptació de robar l’Orloff? No ho sé. Potser va ser ella qui em va suggestionar. D’això en sabia un munt. Potser em vaig deixar emportar per l’oportunitat. El que si que és veritat és que per molt que hi pensava no trobava cap raó de pes per conservar-lo ara que finalment havien descobert on m’amagava. Al final havia acabat com el pobre varó que donava nom al diamant, quan Catalina la Gran va decidir acceptar el present i rebutjar el pretendent. És més, ara estava convençut que més que una benedicció era un contratemps que difícilment em podria treure de sobre, ja que molt probablement no podria tornar-lo a l'ull del deu Vishnu, al temple de la ciutat India de Srirangam.