El bosc dels camaleons. Johannes Camaleó III. Capítol 03

Quan la senyora Rita recolzava el peu a l'últim esglaó de l'escala, va adonar-se que ningú s'havia quedat vetllant el pobre mort a l'habitació que acabaven de deixar, al pis superior.

L'avi Pèlach, en veure la cara d'espant d'en Pere petit, no s'ho havia pensat dues vegades, i havia sigut el primer de sortir decidit cap al pis de baix. El jove Pèlach i el mateix Pere havien seguit els seus passos i, fins i tot la senyora Rita, encara mig embadalida per la visió del llibre de Kells, no va poder amb la seva curiositat natural i, tornant a deixar el llibre sobre la tauleta, va sortir de l'habitació tot tancant la porta darrera seu.

El rebedor no era gaire gros. Una petita tauleta al costat esquerra de la porta d'entrada i a la dreta una gran porta de fusta que ja era mig oberta. Es trobaven davant la porta de la biblioteca.

La llum esmorteida del rebedor va fer que tardessin uns segons a acostumar-se a la il·luminació excessiva de l'estança dels llibres. A mesura que els iris dels ulls se'ls tancaven van començar a prendre consciència de perquè en Pere petit havia irromput exclamant-se a l'habitació de dalt i, astorats, van estar ben bé mig minut contemplant la imatge amb la boca més que oberta. La biblioteca era inmensa, desproporcionada sens dubte en relació a l'aspecte exterior de la casa. Al seu nivell, una balconada d'estanteries a banda i banda i al davant contemplaven l'inmens forat que menava al pis inferior, sens dubte il·luminat artificialment, que ocupava un bast espai per sota del nivell de terra. El sostre, tant alt com tota la casa, s'aguntava sobre bigues de fusta, i un seguit de celoberts deixaven passar la llum del sol que donava a l'habitació un aspecte acollidor. De fet, la casa del llac no era una casa. Més aviat semblava una biblioteca gegant amb l'habitació on jeia Johannes incorporada al pis superior.

Quan van recuperar-se de l'ensurt inicial van veure davant seu la figura inconfusible de la Maria, que estava fullejant un petit llibre que jeia sobre un faristol d'aspecte antic. La noia, va aixecar el cap i va cridar a la Rita, que passant pel mig dels homes s'atansà on reposava el llibre. Estupefacte, va esguardar els tres homes que se la miraven amb cara barreja de curiositat i perplexitat. Llavors ella va exclamar "Això si que no pot ser! Això és el llibre de les hores de Montserrat, i jo diria que és l'original!"