El bosc dels camaleons. Venjança.

“Jilipolles” no és exactament la classe d’insult que m’agrada utilitzar per definir un bosquetà en hores baixes. Potser “cap gròs”, “elefant del parque” o “bestrús” s’adiuen més al caràcter i costums de la gent de la contrada.

De totes maneres aquesta vegada, l’apelatiu que més defineix el comportament d’aquest energumen és l’abans esmentat. O sigui, em trobo davant d’un “jilipolles”.

L’animal en qüestió està sacsejant sense parar una de les poques senyals de transit que tenim a la plaça. Suposo que l’estat desmesurat d’eufória que mostra, barreja de pel•lícula “gore” i ritual d’aparellament del pregadéu, és en part degut a la mitja dotzena de “carajillos” que s’ha empassat i en part a la capacitat cranial que presenta, ja que el seu petit crani, desproporcionat envers el tamany del seu cos, no té prou volum per encavir una massa encefàlica massa significativa. Però aquests atenuants són del tot insuficients per justificar els seus actes.

També suposo que no deu ser del bosc, ja que no el tenia vist. I espero, què dic espero, exigeixo que la brigada municipal carregui contra ell amb la força desmesurada que està fent servir l’ndividu, per destrossar el mobiliari urbà del que amb tota seguretat no és el seu poble.

Però ningú fa res!

L’endemà a les 7 del matí dos operaris de la brigada, faran pasta per clavar un senyal nou. Mentre això passi, jo rebré una carta de l’hisenda local on m’informaran de les despeses en mobiliari d’aquest any i em cagaré en tot mentre penso en el “jilipolles”. Finalment em faré el proposit d’actuar en futures situacions similars. A partir d’ara, quan em trobi un “jilipolles” exercint, li preguntaré educadament de quin poble és, quants senyals de transit tenen i si reben el presupost de despeses de l’ajuntament a casa.