Un dia d'hivern qualsevol, les carreteres del bosc van despertar-se més gelades que de costum. La previsió meteorològica resava neu tot el cap de setmana, i els residents més previsors van decidir de cop anar a comprar pa per no quedar fotuts. Fins aquí tot sembla normal, si no fos per l'extrany costum que aquests tenen d'agafar el cotxe per anar a fer qualsevol "collonada".En resum més de cinc accidents de trànsit en menys de vint minuts. I tots en llocs diferents del bosc. En l'escassa hora que van seguir aquest fets, van desfilar per les carreteres del bosc l'helicopter del RAC, una parella de la Guàrdia Civil, tres patrulles de mossos, dues ambulàncies i un camió de bombers que va derrapar a la mateixa corva, on l'últim dos cavalls amb vida de la comarca havia fet un capgirell.
Al cap de pocs minuts els municipals van decidir, amb molt bon criteri, tallar l'entrada i la sortida del bosc amb els dos "patrols" de segona mà, que l'alcalde havia comprat a fi dotar els agents de la llei, d'eines efectives per fer front als lladres que rondaven per la zona.
Suposo que aquella oportunitat no s'havia de desaprofitar. De cop i volta tothom va agafar una senyera i la va penjar al balcó de casa seva. Molts van anar als límits del bosc a fi d'atravessar la pírrica frontera que havien improvisat els pobres policies per evitar més desgràcies. Tots volien demostrar d'on eren i com d'orgullosos se'n sentien.
Mentre tot això passava, el meu avi s'afanyava a obrir la finestra del despatx de l'alcalde per proclamar a crits la República Independent del Bosc dels Camaleons.
Uns anys més tard, l'USAP de Perpinyà guanyava a París en un èpic partit de rugby el trofeu més important de França. La imatge del camp ple de senyeres s'assemblava extranyament a una vella fotografia que la meva àvia tenia sobre la vella xemenèia. A la foto es veia la plaça del bosc plena de gent. Al fons de la foto, la finestra de l'alcalde era oberta, i el meu avi amb els punys aixecats enlaire semblava cridar alguna cosa.
Total que ara estic assegut al cotxe, portant l'àvia a veure a uns parents de Perpinyà, que van marxar del bosc fa uns anys.
Ara que hi penso: algun dia us he de parlar dels meteoròlegs del bosc.
Al cap de pocs minuts els municipals van decidir, amb molt bon criteri, tallar l'entrada i la sortida del bosc amb els dos "patrols" de segona mà, que l'alcalde havia comprat a fi dotar els agents de la llei, d'eines efectives per fer front als lladres que rondaven per la zona.
Suposo que aquella oportunitat no s'havia de desaprofitar. De cop i volta tothom va agafar una senyera i la va penjar al balcó de casa seva. Molts van anar als límits del bosc a fi d'atravessar la pírrica frontera que havien improvisat els pobres policies per evitar més desgràcies. Tots volien demostrar d'on eren i com d'orgullosos se'n sentien.
Mentre tot això passava, el meu avi s'afanyava a obrir la finestra del despatx de l'alcalde per proclamar a crits la República Independent del Bosc dels Camaleons.
Uns anys més tard, l'USAP de Perpinyà guanyava a París en un èpic partit de rugby el trofeu més important de França. La imatge del camp ple de senyeres s'assemblava extranyament a una vella fotografia que la meva àvia tenia sobre la vella xemenèia. A la foto es veia la plaça del bosc plena de gent. Al fons de la foto, la finestra de l'alcalde era oberta, i el meu avi amb els punys aixecats enlaire semblava cridar alguna cosa.
Total que ara estic assegut al cotxe, portant l'àvia a veure a uns parents de Perpinyà, que van marxar del bosc fa uns anys.
Ara que hi penso: algun dia us he de parlar dels meteoròlegs del bosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada