13 de maig 2009

El bosc dels camaleons. El robatori.

Fou fàcil veure el sobre que era a terra, ja que l’espai que abans ocupava l’estora persa al rebedor, havia quedat descolorit pel pas dels anys. De fet, el rectangle sobre el parquet amb la missiva reposant lleugerament desquadrada a l’esquerra, va recordarme un bodegó de Gainza per acabar.
Pesadament em vaig ajupir per collir de terra l’única cosa que formava part del mobiliari de la casa, ja que feia un parell de dies els lladres m’havien buidat l’apartament.
Els robatoris al bosc no són habituals, però de tan en tan a algú li fan el favor d’oferir-li gratuïtament un servei de mudances poc desitjat. I mira per on, aquella setmana m’havia tocat a mi.
Vaig arrossegar-me fins a la sala d’estar i en deixar la maleta vaig adonar-me, que allí on una petita cadira l’acollia cada dia, ara hi havia un forat negre accentuat sobremanera per la falta de la cara làmpada que m’havien regalat pel meu aniversari. En aixecar el cap, l’espectacle encara em va resultar més desolador, ja que en un inaudit exercici de professionalitat “mangui” fins les cortines havien arreplegat. Allà on el mantell de seda xinesa dissimulava la llum, ara hi havia un parell de forats que abans aguantaven un bonic suport de fusta noble que m’havia vengut l’antiquari del bosc a preu d’or. On hi havia hagut la taula de teca i les cadires pels convidats i havia un espai diàfan, més propi d’una escola de ball o d’un museu d’art contemporani, que d’un acollidor menjador familiar. Els armaris i l’antic escriptori recent restaurat de principis de segle passat, regal de la meva avia, també havien desaparegut. La meva roba, el llit, els llençols de recanvi, les dues plantes d’interior, els plats i olles de la cuina, el “grill” elèctric, l’ordinador portàtil, el moble de les sabates, les sabates, l’aspiradora, la bàscula del labavo, la col•lecció de “cds” d’en Van Morrison, la wii, la màquina de diapositives, el sofà, l’equip de música, la camara de fotografiar, els llibres. Tot havia desaparegut com per art d’encantament.
Tan curosos havien estat els delinqüents, que quan vaig voler agafar un ganivet per obrir la carta, vaig recordar que fins els coberts s’havien endut.
Cansat de treballar tot el dia i fastiguejat pel gir “ikea” que la meva vida estava donant, vaig apuntar el cul a terra i vaig esparrecar aquell embolcall per llegir la tarja que contenia.
Estimadíssim amic, seria convenient que avui a les 10 de la nit anessis a sopar al restaurant dels límits del bosc. En acabar el sopar, i en el mateix restaurant, t’obsequiarem amb un concert d’àries a càrrec d’un dels més prestigiosos tenors del moment. Evidentment, no cal que passis pel caixer ja que tots els gastos corren a càrrec nostre. A les 9.45 et passarà a buscar un taxi, que ja està pagat, i que et tornarà a casa quan l’espectacle hagi acabat. Es despedeix de tu un amic, que t’aprecia, i sap tornar un favor.
Vaig quedar-me de pasta de moniato. No sabia d’on baixava aquell missatge, però encuriosit vaig aixecar-me i en treure el nas per la finestra vaig adonar-me que el taxi ja m’esperava a la porta.
El sopar va ser deliciós, i el concert extraordinari. Puccini, Verdi, Gluck, Mozar, Offenbach, Purcell, Rossini i Wagner, van anar desfilant entre copes de cava després d’un suffle de llagosta impressionant.
En tornar a casa fou fàcil veure la carta sobre l’estora persa que tornava a ser als seu lloc. Els armaris i llibres, el sofà i les cadires, la taula i el llit, les olles i la resta de material tornaven a ser on eren feia un parell de dies. En un acte tan inecessari com reflex, vaig esparrecar el paper del sobre i amb gran sorpresa vaig poder llegir el següent missatge.
Estimadíssim amic, abans d’ahir vaig cometre una errada del tot imprevisible. Per un d’aquells atzars del destí vaig entrar a robar en aquest apartament que no sabia teu. En fer inventari dels objectes extrets durant la jornada, vaig adonar-me amb perplexitat que el marc de plata substret del teu menjador contenia una fotografia de tota la teva família. Aquella imatge em va evocar aquells temps no llunyans en els que compartiem classe a l’escola del bosc. Et demano mil perdons i et dono les gràcies per haver-me deixat copiar l’últim examen de filosofia, que va permetre la meva graduació. Sento no poder-te dir el meu nom, però com pots comprendre el bosc és petit i tothom es coneix, i la meva actual professió no em permet el reconeixement públic que altres ocupacions solen portar totes soles. Em despedeixo de tu cordialment, esperant que d’aquí a uns anys poguem parlar d’aquest moment davant una cervesa.

3 comentaris:

  1. Extraordinari!!!Em sap greu elogiar tant perquè tinc la sensació que pot sonar fals, però de veritat que em sembla fantàstic!!! El joc de les cartes està molt ben trobat!!! M'ha agradat retrobar-me amb el bosc!!!

    ResponElimina
  2. En aquest cas la "moraleta" seria: deixa copiar els teus companys de classe sempre que sigui possible.

    Un petóoooo!!!

    ResponElimina
  3. La història no és creïble: si fos un lladre versemblant t'ho hauria tornat tot... Menys els cd's d'en Van Morrison!!!!!

    ResponElimina