El bosc dels camaleons. L'avi.

L'avi va passar-se els últims 30 anys de la seva vida assegut vora la llar de la cuina. No era una persona gaire xerradora. Era més aviat sorrut. Només obria la boca per queixar-se d'un mal de queixal mal curat que cap metge havia detectat mai. El seu aspecte rabassut i les males puces, havien fet que més d'una vegada ens referíssim a ell amb el mal nom de barrufet rondinaire. Però això ja no tenia massa importància.

El pare, assegut vora el passadís, escoltava com mossèn Lluís pregonava les virtuds de qui un dia va decidir casar-se amb la iaia. La mare al seu costat contenia les llàgrimes d'una manera poc estoica. Jo, assegut a segona fila amb els meus germans, no podia treure'm del cap una curiosa discussió que feia anys havia presenciat al bosc, a la vella cuina de cals avis.
-El pare volia arreglar la llar de foc i l'avi, amb una vehemència més pròpia de la Milà del Gran Hermano que d'un vell xaruc, li entomava un "per sobre el meu cadàver" que donava per tancada qualsevol argumentació objectiva del meu progenitor-.
Ara l'avi jeia a la caixa mentre una de les meves ties, s'adonava de cop i volta que mai més el tornariem a veure. L'inici del seu plor va fer-me tornar a la petita ermita parroquial.

Tres mesos més tard en Ros (paleta de dubtós prestigi) sortia correns de la casa del bosc cridant el meu pare. Mentre feia una regata a la paret de la llar aquesta va cedir, i amb gran sorpresa va poder distingir entre la pols i les pedres un parell de tricornis, un fusell i una capa. Rera la falsa paret un parell d'esquelets ens observaven enfonsats a la paret mestre.

L'animal del meu avi havia aparedat durant la guerra a dos guardia civils.