El bosc dels camaleons. La importància dels qui estan de pas

Pagesos fent la migdiada 
Vincent Van Gogh

La vella casa de pagès dels meus avis sortia a la Lonely Planet. Això em pensava jo quan era petit, ja que durant els llargs estiu els turistes no paraven de visitar-la. Ciclistes canadèncs, "backpackers" sueques, debots peregrins i fins i tot una noia suissa que anys més tard vaig veure presentant una gala d'eurovisió a la tele, van ser alguns dels qui van dormir a la pallissa del casalot familiar.

Els meus avis eren uns amfitrions de primera. La Pima donava de sopar als visitants, i havent sopat l'avi els estabornia a preguntes a cop de galetes i licor de codony. Ben entrada la nit els cossos cansats dels estrangers, dormien a cor que vols estirats sobre les bales de palla i de matinada, tornaven a refer el seu camí després d'acceptar amb mil gràcies, alguna llangonissa que encara havia sobrat de la matança del porc.
Uns mesos més tard, el carter portava postals que arribaven de països llunyans, amb invitacions que mai es van veure correspostes, i és que els avis, mai van sortir del bosc.