14 de setembre 2010

El bosc dels camaleons. Els fets de l'avi Parés o l'home que feia nèixer pollets.

Quan l'avi Parés va morir jo era molt petit, tant petit que gairebé no en recordo les faccions de la cara, i això que sovint acompanyava el meu avi a visitar-lo. El meu avi sentia admiració pel vell, i es passava llargues hores xerrant amb ell al porxo de la gran casa pairal dels Parés.
Diuen d'ell, que si mirava fixament un ou, era capaç de fer-ne nèixer el pollet. Ningú s'ho creia, i l'home, que per sobre de tot era orgullós, va decidir no tornar a fer ús del seu do.
Un bon dia però fart de llegendes urbanes, insinuacions i falsos testimonis, va anunciar que faria una última actuació. La notícia, va córrer com la pólvora per la contrada, i el dia assenyalat la plaça del bosc era plena a vessar. Al vell mig, una tarima amb una solitària taula i una cadira. Sobre la taula un ou, blanc com la llet, esguardant la multitud.
L'avi Parés es va fer de pregar. Els seus més de noranta anys, van fer que pujar dalt l'escenari fos tota una odissea, però quan va seure a la cadira tothom va callar. Llavors es va treure la boina, va recolzar el braç sobre la taula i va dirigir la seva penetrant mirada cap a  l'ou. Van passar cinc minuts i la tensió no disminuïa. Al cap de vint minuts, malgrat que l'avi no havia mogut un sol muscle del cos, es van sentir els primers xiulets. Al cap d'una hora hi havia més que murmuris a la plaça, però com que l'avi s'estava quiet, amb la mirada clavada a l'ou, nigú s'atrevia a aixecar-se. Van passar més de dues hores i la gent ja no sabia si l'avi mirava l'ou, o l'ou es mirava l'avi. Finalment, al cap de més de tres hores d'espera, quan gairebé ningú feia cas a l'avi, es va sentir el xisclet d'un marrec que assenyalava la taula. L'ou es va moure una mica i davant l'estupefacció dels presents, es va obrir i en va sortir un pollet. L'esclat de joia va ser escandalós, tothom cridava, ni havia que fins i tot ploraven davant el miracle. Van haver de passar més de cinc minuts perquè algú s'adonés que l'únic que encara no s'havia mogut era l'avi Parés, que paralitzat jeia mort a la cadira.
Ningú mai més va tornar a dubtar del vell i no es va tornar a parlar de l'afer, però la veritat és que davant la mirada del moribund, el pollet va decidir sortir de l'ou.
Al cap de molts anys, parlant amb el meu avi, va sortir el tema a conversa. Després d'explicar-me la història em va dir que el matí de l'espectacle havia estat més d'una hora mirant de fit a fit el mateix ou, però que no havia passat res. Potser l'avi Parés era més orgullós que ell.

4 comentaris:

  1. inspirada en fets reals?
    A.

    ResponElimina
  2. Inspirada en fets diria jo, encara que no n'acabo d'estar segur del tot. De fet, el que per uns pot ser real, pels altres pot ser que no ho sigui...

    ResponElimina
  3. M'ha encantat, Camaleó, les teves històries cada dia enganxen més... Què importa que siguin reals o fictícies? D'una manera o d'una altra no deixen de ser veritat, però això enganxen.

    ResponElimina