el bosc dels camaleons

El bosc dels camaleons. En Loquillo

2012-01-30T12:36:00.000+01:00

El bosc dels camaleons. Retrat d'un amant dels bonsais

2012-01-24T00:15:00.001+01:00

Retrat d'en Jordi en plena actuació

La primera actuació de l'Amant dels Bonsais, no va passar desapercebuda als ulls de la gent que vivia al carrer Regadores. El frondós magraner que presidia l'entrada de la casa amb el número 1, va anar perdent paulatinament les branques sense que la propietària se n'adonés. La dona arribava tan tard de treballar, que la foscor li impedia apreciar com aquell arbre, que havia plantat feia més de trenta anys el seu ex-marit, havia anat perdent les branques una a una durant aquella setmana. El vegetal, que dilluns tenia una considerable alçada, era ara un branquillò escanyolit que no media més d'un metre i que amb prou feines, conservava un parell de fulles.

Aquell cap de setmana no es va parlar gaire de l'incident. Els veïns, que en general feien un horari més normal, havien anat veien com evolucinava la poda de l'arbre durant la setmana, i ara no se sorprenien tant com la pobre propietària davant aquell esquifit projecte de cormòfit.

Algú havia penjat un petit cartell a l'arbre, i aquest deia: "la paciència és amarga, però els seus fruits són els més dolços".

Una defensa del Nadal. Rafael Nadal

2011-12-31T19:34:00.002+01:00

Algunes persones només amb la seva presència ja encomanen les ànsies de viure, i altres s'entesten a amargar les festes.

Algunes persones transmeten sempre bones vibracions i altres sempre contagien el mal rotllo. El periodista Arturo San Agustín ho va comprovar a l'estiu, quan va assistir a la Jornada Mundial de la Joventut, que va presidir a Madrid Benet XVI. Pensava trobar-se amb un munt de fills de papà ensucrats i va acabar atrapat per la vitalitat entusiasta d'un milió de joves normals, molts d'ells treballadors arribats des de països remots. "Et sorprenien amb coses senzilles: si una persona gran havia de creuar el carrer, l'ajudaven, si pujava a un autobús, li cedien el seient. Per uns dies, la ciutat era amable i et senties segur; semblava Nova York l'endemà de l'11-S ". San Agustín, que és un anarquista conservador i un intel·lectual insubornable, l'ha escrit en un llibre sense prejudicis, que s'acaba de traduir a l'anglès: Un gos verd entre els joves del Papa, la crònica sorprenent d'aquella setmana en què els joves catòlics transmetien bones vibracions i els que protestaven contra la trobada propagaven el mal rotllo.

Per Nadal, el fenomen es radicalitza: algunes persones només amb la seva presència ja contagien les ànsies de viure, i altres s'entesten a amargar les festes repartint pessimisme i mala llet. Alguns intel·lectuals i periodistes lideren, amb indissimulada prepotència moral, la moda que sosté que les festes són embafadores, els bons desitjos són tous, la família és inaguantable, els amics són una llauna i no hi ha qui pugui digerir els àpats col·lectives. En la intimitat, la majoria segueix sent partidària de les celebracions, però al carrer guanyen terreny els que comencen a posar mala cara al pont de la Puríssima i no deixen de queixar-fins que es desmunta l'últim pessebre, passada la Candelera. Estic radicalment en desacord. Entenc que hi ha gent que no té molt a celebrar. Respecte a aquells que se senten traïts en les seves conviccions morals pels excessos materials del Nadal. Aplaudeixo els que fan una crítica àcida de les moltes hipocresies d'aquests dies. Però em cansa la burla mediocre dels que necessiten mortificar i torturar als altres perquè així queden més intel·lectuals.

I em resulta especialment estrany comprovar que els més actius contra el Nadal són els que sempre reclamen més festes i més celebracions populars. Diuen que estan en contra del consumisme, però acabaran reduint el Nadal a una sèrie de visites als grans magatzems. Fan el que poden per buidar de sentit la festa més transcendent, la més espiritual, i la més simbòlica del calendari, que també és la més arrelada, la més senzilla i la més popular. Abans, aquests personatges eren els dolents del conte i eren presentats com odiosos, avars, irritants, malcarats, violents i dèspotes. Eren el míster Scrooge de la Cançó de Nadal de Dickens, ara els hem convertit en els herois dels nostres mitjans de comunicació.
Deixo de banda la dimensió religiosa de les festes, perquè els que les viuen des de la fe no dubten del seu significat. Però em costa comprendre l'odi al Nadal, fins i tot des de la més absoluta laïcitat. Fa anys que no sóc practicant, però aquests dies no puc evitar tornar a l'església i sentir-me part d'un col · lectiu que enterra arrels poderoses en segles de repetició gestual, amb diferents graus de fe o simplement de costumisme. Generacions senceres han repetit els mateixos actes, les mateixes litúrgies, els mateixos cicles naturals. I suposo que això és important. Mai com en aquests dies em sento tan integrat en aquesta terra i en aquesta comunitat mil·lenària.

Aquest any, la nit de Nadal havíem decidit buscar una missa del gall al voltant de Girona, i les primeres trucades van resultar desconcertants: a Aiguaviva del Gironès no es celebrava, a Vilablareix, tampoc; vam trucar a Medinyà, perquè teniem bons records de quan hi predicava la poderosa veu de mossèn Modest Prats: tampoc. Vam provar a Sant Daniel, perquè algun Nadal ens havíem acostat al monestir, caminant pel camí que segueix el curs del riu Galligants, però ja fa un parell d'anys que la van anul·lar. Vam acabar a Sant Julià de Ramis i va ser una bona decisió perquè, quan entràvem a l'església, un cor local ja cantava "Les dotze van tocant" i el desconcert es va convertir en agradable sorpresa: mossèn Sebastià Aupí va celebrar una missa plena de cançons tradicionals i de quadres escènics de "Els pastorets" i, al final, al carrer, vam beure xocolata calenta al costat d'un foc esplèndid.

Era una més de les misses que a aquella hora es repetien a tot Catalunya, com a expressió senzilla i poderosa d'una fe popular, que respecte i que voldria molt més visible. Sovint recrimino als meus amics practicants que costa identificar pel seu comportament exemplar en el treball o al carrer. Haurien de confiar més en la força de les seves conviccions, com aquella pelegrina sevillana, jove i guapa, a la qual un dia d'estiu, a Madrid, Arturo San Agustín va preguntar per Jesús.
- T'agrada el meu somriure?
-Sí, és clar.
-Doncs aquest és Jesús.
Reconec que costa de creure, però com a imatge és mil vegades més estimulant que la mala llet dels pedants que es passen el dia criticant el Nadal.

Article escrit per Rafael Nadal

Extret de la Vanguardia del dia 30 de desembre de 2011

enllaç a l'article

The defibulators

2011-12-28T10:17:00.000+01:00

Abans no s'acabi l'any escolteu els "the defibulators". Si us agrada la música americana d'arrels hi trobareu una barreja de bluegrass, rockabilly, honky tonk, punk i un so eclèctic propi que fa que et vingui bon rotllo.

Si després voleu anar una mica més enllà podeu buscar alguna cosa de la "driftwood company", aquests són Suecs, i més difícils de trobar.

En qualsevol cas, bon any nou, i ja em direu si us han agradat.

El bosc dels camaleons. La guerra de la pizza

2011-12-25T12:20:00.001+01:00

la guerra de la pizza versió americana

Vicenç Dastrús tenia tots els requisits per escriure la seva història amb lletres d'or al llibre del bosc. Home fet a si mateix, negociant de reconegut prestigi i treballador incasable, havia forjat un imperi a base d'una recepta configurada per un 30 % de tossuderia, i un 70 % de bogeria. Ja sigui per aquesta bogeria, o per la seva manca total i absoluta de manies a l'hora de tractar amb clients i proveïdors, havia aconseguit sobreviure a dos divorcis, tres sogres, un funeral, quatre hipoteques i dues crisis del sector, amb una inversemblant manca de seqüeles físiques. Mal aconsellat per uns i estafat pels altres (segons explicava ell mateix), havia tastat el fracàs empresarial en més d'una vegada, i això donava a la seva rostisseria una consistència més pròpia dels negocis familiars de tradició centenària, que de les empreses de nova generació.

Marco Omilano venia de terres llunyanes. Després d'un fracàs amorós, que per molt poc no va acabar en tragèdia Shakespiriana, va decidir marxar de la seva Itàlia natal per traslladar-se al bosc. Flaquer de professió, es va adonar de seguida que el seu sector estava més que cobert a la zona, pel que va haver de fer servir l'enginy, del qual l'havia dotat Déu Nostre Senyor, per refer la seva vida professional. Malgrat la seva joventut, gaudia d'una força de voluntat i un poder de convicció més que notables. Aquestes virtuts li valgueren per convèncer Casilda de deixar-li fer servir el vell forn de pa del magatzem contigu al bar, i l'avi Pèlach de llogar-li una de les velles motos que jeien al porxo de casa seva. Va muntar la primera pizzeria a domicili del bosc, i amb molt poc temps, el negoci va començar a rutllar-li, ja que s'ha de reconèixer que el noi tenia mà per tractar la pasta.

Vicenç Dastrús es va posar a fer pizzes quan feia poc més d'una setmana que l'establiment regentat per l'italià s'havia traslladat a un lloc més gran i cèntric del bosc. Marco va decidir arriscar-se a comprar un vell cobert després de veure que malgrat no ser la panacea, el negoci començava a estabilitzar-se. Per aquest motiu va prendre el risc d'invertir tots els diners que tenia i alguns que li van deixar, en millorar i fer crèixer aquella petita pizzeria. Que Vicenç li tepitgés el negoci va ser un gerro d'aigua freda. El jove creia que, aquell veterà rostisser no tenia la necessitat de competir amb ell per aquella pauperrima quota de mercat, i durant uns dies es va sentir abatut i decepcionat. L'exagerat cartell escrit en lletres vermelles aque anunciava que la rostisseria Dastrús també tenia pizzes, que també les duia a domicili i que eren més barates i autóctones, va fer mal de veritat i, només la notícia que el vell Pèlach no havia volgut llogar cap moto al rostisser per poguer fer el transport a domicili, va fer que Marco no perdés del tot la confiança en l'ésser humà.
Va ser el vell Pèlach qui li va fer veure al jove que ningú li impedia vendre pollastres rostits. Això és el que va fer. A la façana del cobert hi va penjar el cartell més gros i aconseguit que es recorda al bosc. Amb lletres d'or va nèixer la rostisseria Omilano.

Els dos negocis van durar tres mesos, dues setmanes i quatre dies més. Omilano i Dastrús formen part ara de la brigada municipal i estan condemnats a suportar-se fins que el més grand e tots dos es juvili, ja que la guerra de les pizzes va arruïnar a tots dos homes.

El bosc dels camaleons. La cursa.

2011-12-04T11:00:00.001+01:00

Caixa Forta de luxe de la marca Döttling

Fa una colla d'anys vaig intentar buscar informació sobre l'origen de la cursa que se celebrava al bosc, i no vaig trobar res. Les teranyines, la pols i la desordenada personalitat de l'arxiver municipal, van fer que l'empresa resultés del tot impossible.

L'Arxiu Municipal era un veritable caos aquella època, i els papers s'amuntegaven en castells interminables, que s'aguantaven màgicament desafiant totes les lleis de la física coneguda i per descobrir. De fet, després de molt buscar, gairebé no vaig trobar informació de les curses que s'havien celebrat, ni els últims cinc anys. Evidentment vaig desistir, però el dia que Don Bartomeu va demanar-me que l'ajudés a fer el trasllat del seu despatx, em vaig adonar que o bé aprofitava aquella oportunitat, o bé deixava que m'engolís el misteri que envoltava tan subtil competició.

Que jo recordi, la cursa s'havia celebrat des de sempre i, quan intentant aparentar indiferència havia preguntat a l'avi si en sabia alguna cosa, ell em responia que segurament el vell Bartomeu me'n sabria dir alguna cosa.

La veritable dificultat de la recerca d'informació no és trobar-la, si no trobar les preguntes adequades que t'hi faran accedir. És com tenir una caixa forta plena de diners, però no tenir la clau per obrir-la, i si parlem de caixes fortes, jo diria que Don Bartomeu devia ser una Dötling de la sèrie “legends”; robusta i elegant, gairebé més ample que alta, amb un acabat impecable, restaurada fins a l'últim detall, però totalment desconeguda per a mi. Mai havia parlat amb aquell magnífic exemplar d'advocat, que es dedicava a col·leccionar rellotges i tenia el despatx en un dels carrers més remots del bosc, i quan em va demanar que l'ajudés a fer el trasllat vaig pensar, que una vegada més, l'avi havia decidit regar la meva curiositat, situant-me davant “la caixa forta” que contenia el que jo volia saber, però en arribar al despatx em va quedar clar que no era així. Més d'una vintena de nois i noies s'esperaven a les escales de l'edifici per fer una tasca semblant a la meva.

Al cap d'uns cinc minuts ja érem més de trenta, i en cinc minuts més se'm va fer del tot impossible comptar la gentada que s'havia congregat a l'edifici. Tots eren de la meva edat. A alguns els coneixia, però a d'altres no els havia vist mai. Què coi havíem de traslladar?

A les vuit en punt, Don Bartomeu va fer acte de presència, va obrir el gran magatzem i davant nostre van aparèixer ordenades més de tres-centes caixes de cartró que pel seu aspecte devien contenir papers i documents de tota mena. Llavors amb el posat més solemne que devia tenir ens va dir “- Que cadascú agafi una capsa. Qui la porti a l'Ajuntament i la deixi en bon estat dins l'Arxiu Municipal, rebrà mil pessetes... -” Dins la gran sala es va sentir un sospir general d'aprovació. Malgrat que l'Ajuntament era lluny, la paga era més que raonable, i pel que semblava aquestes mil pessetes anaven tan bé als altres com a mi mateix. Però llavors el vell advocat hi va afegir: “- ...qui arribi primer en rebrà deu mil -”. Coi, això ja era una altra cosa. Deu mil cuques eren, són i seran sempre deu mil cuques, la paga de tot un trimestre per més d'un de nosaltres. No m'ho vaig pensar dues vegades i, com havien fet ja més d'una dotzena de joves, vaig agafar una de les capses i em vaig arrencar a córrer, tenint la seguretat que darrera meu tothom estava fent el mateix.

Del carrer de l'advocat al de la Font, del de la Font al del Picapedrer avançant a un dels portador de capses que havia sortit abans que jo del magatzem. Del carrer del Picapedrer cap a les Coves i el Congost, i d'allí al carrer dels Kiwis avançant un parell més de participants d'aquell curiós trasllat. Un parell de pujades, una llarga recta, una altra pujada (la més forta del recorregut), baixada fins a cal Cabrer i finalment l'Ajuntament on l'Arxiver ja ens estava esperant.

Vaig arribar esgotat, però no vaig arribar primer. Li vaig donar la caixa a l'Arxiver i ell, superat per la munió de capses que li arribaven, em va donar un sobre i va amuntegar la meva amb d'altres dins l'Arxiu Municipal. Darrera meu va començar a arribar gent, que feien el mateix que jo havia fet feia un moment, i l'escena es va anar repetint. A mesura que la pila de capses de l'Arxiu augmentava, la quantitat de transportistes disminuïa, fins que va arribar el darrer i aquella bogeria es va acabar.

Quan em vaig recuperar de l'esforç que havia fet vaig ser conscient d'un parell de coses. En primer lloc vaig entendre perquè l'Arxiu Municipal era tant desordenat, i en segon lloc em vaig adonar que no em calia buscar més informació sobre els inicis de la cursa.

El bosc dels camaleons. Un regal

2011-12-02T00:11:00.002+01:00

Un petit homenatge a la Rosalia alpina, un escarabat que està a punt de desapareixer de les nostres fagedes. Jo el faig servir de salva pantalles

El bosc dels camaleons. Soldat mort

2011-11-26T09:37:00.002+01:00

"Soldat mort" obra d'autor desconegut falsament atribuïda a Velàzquez

Aquella nit van decidir pujar al castell per veure el magnífic espectacle de focs artificials, que culminava una festa major especialment lluïda. No van ser els únics que van tenir aquella idea, i quan passat el fossar van enfilar la pujada a la zona més elevada de la fortificació, es van adonar que tothom del bosc havia tingut la mateixa idea que ells.

L'avi Pèlach els cridava d'es d'un petit promontori mentre amb les mans, els feia senyals perquè s'acostessin on ells eren.

-Nois, feu tard...- ens va deixar amb la seva característica veu de refredat mal curat. -Us estàvem esperant. Gairebé no queden galetes-.

Llavors el meu pare es va mig disculpar i li va allargar un cistell amb una ampolla de licor de codony, fruits secs i un bon grapat de galetes embolicades amb el vell farcell de la mare.

L'avi i el vell Pèlach es van asseure de costat i van començar a xerrar de les seves coses, mentre nosaltres ens afanyàvem a agafar posicions per no perdre'ns detall de la pirotècnia.
A uns pocs centenars de metres més enllà, al cementiri municipal, els morts també es preparaven per veure els focs artificials. La Carmeta i en Joan gairebé no es deien res en tot l'any, però aquell dia fins i tot estaven disposats a dormir l'un al costat de l'altre sense donar-se l'esquena. Prop seu, una mica més avall del xiprer, un jove soldat jugava amb un cuc de terra que no havia respectat les poques pelleringues de pell que li quedaven. El noi havia estat de l'última lleva que va fer la "mili" a la fortalesa, i malgrat no tenir ni idea de com va morir, recorda que va respirar alleugerit quan va adornar-se que no hauria de tornar a formar amb els seus companys.
Llavors es va sentir un fort espetec, el soldat es va espantar i, mentre la Carmeta acotxava la galta a l'ombro d'en Joan, els vilatans del bosc endrapaven les últimes galetes.
Els focs estaven a punt de començar.

El bosc dels camaleons. Fins demà si Déu vol

2011-10-10T23:17:00.003+02:00

Hola Pima...

Aquest any no es faran bolets; fa masses dies que no plou i el cel és d'un color blau, massa intens. La xafogor ens ha fet recordar els estius que ens passàvem a casa teva.

El viver, ple de peixos vermells, feia les nostres delícies. Sempre volíem caçar calabotins, i l'aigua, malgrat ser verda, exercia tal atracció sobre nosaltres, que no podíem esperar ni a berenar per refrescar-nos.

Quins berenars, Pima. Amb l'avi, asseguts a l'era. Només els gossos i la vella escàrcia, que ens semblava monumental, eren testimonis de com el pa amb tomata i llonganissa, desapareixien a la mateixa vertiginosa velocitat que ho feia la graciosa de la nevera. Després ajudàvem a l'avi a regar l'hort, i corríem pel Pla on els rostolls ens esgarrinxaven les cames.

Te'n recordes que als vespres jugàvem a místric? Ens amagàvem a la cort dels vedells, darrera el silo o d'una bala de palla, al vell cobert, darrera el rampí, dins la trinxera o al misteriós cosidor vell, que deixava passar aquella llum tan estranya. Sempre trobàvem un lloc nou on amargar-nos.

I per la Festa Major? Quina paciència que arribaves a tenir. No paràvem en tota la nit. Engalanàvem el rebedor, i tornant del ball continuàvem la gresca. Ens sentíem tan lliures a casa teva. L'endemà amb mala cara baixàvem a dinar, però en sentir l'olor dels cargols ens passaven tots els mals.

Sempre t'havies fet càrrec de nosaltres mentre feinejaves; preparant un àpat, pelant tomates per fer conserva, esclovellant mongetes, fent ganxet o codonyac.

Avui hem tornat a la casa de pagès. Les coses estan força com sempre. Al viver no hi han peixos vermells, però l'aigua és tan o més verda que abans. L'escàrcia no és tan grossa com la recordàvem, però encara fa ombra. El vell cosidor ja no ens ha semblat tan misteriós, però la finestra encara deixa passar un bon raig de llum. Ja no hi ha el silo, ni ens podem amagar darrera cap bala de palla, i la trinxera gairebé és coberta de fullaraca, però l'entorn encara té aquella màgia dels nostres estius.

Pima estem contents, ens hem adonat que tu donaves sentit a tot allò, i al llarg de tot el temps que hem pogut estar amb tu hem après un munt de coses.

Avui et venim a dir: "fins demà, si Déu vol". Tu mateixa ens havies dit aquestes paraules mentre t'esperaves a la porta, entre les cortines, que enfiléssim el camí de l'església fins a desaparèixer darrera la Font Picant.

I a tots vosaltres, que ens heu volgut acompanyar us volem donar les gràcies de part nostra i de la Pima. Alegreu-vos per ella, ha tingut una vida plena. Tingueu-la present en les vostres oracions i el vostre record, ella ho hauria volgut.

El bosc dels camaleons. Anímic

2011-10-02T08:36:00.003+02:00

A vegades les estacions s'allarguen, i sense saber perquè, et plantes a começaments d'ocubre amb una temperatura més que agradable, els arbres carregats de fulles i una sensació d'estiu etern que només s'amaga amb les primeres freds del capvespre.

LES FULLES FAN D’OCELLS

Les fulles fan d’ocells

Quan volen amb el vent

I el vent bufa valent,

Les fulles fan d’ocells.

Preguntem que se sent

I respondré impacient,

Jo sé que tu m’entens

Les fulles fan d’ocells

Quan volen amb el vent

I el vent bufa valent,

Les fulles fan d’ocells

Aviat vindrá el bon temps

I llençarem els rems,

Dema estarem contents

Les fulles fan d’ocells

Del disc HIMALAYA

El bosc dels camaleons. The Jayhawks

2011-09-22T21:53:00.000+02:00

No van tenir mai ni massa, ni massa poca sort. Mai van ser ni prou marxosos, ni prou glamorosos. Ni massa guapos, ni massa rics, ni massa mediàtics. No van tenir prou salut, ni prous seguidors que els seguissin, malgrat omplir sempre totes les sales on tocaben.

En l'última crítica que els van fer abans de plegar, l'entés de torn parlava de la col·laboració que Jakob Dylan havia fet amb ells a l'últim disc, i deia quelcom així "... a veure si Dylan aconsegueix una mica més de credibilitat i els Jayhawks venen d'una vegada discos..." . Al cap de poc temps es van separar. Jo vaig poder veure l'actuació, en una sala bikini mig buida però amb el bo i millor de la música catalana com a públic.

Ara tornen, i tornen tots, fins i tot Mark Olson.

Tinc molts cd's originals a casa, i dels Jayhawks els tinc tots. Bé, tots menys el primer, del qual es va cremar la grabació original abans que el grup comencés a ser famós.

Escolteu això i digue-me que no us agrada... si us atreviu.

El bosc dels camaleons. La importància dels qui estan de pas

2011-09-06T20:42:00.001+02:00

Pagesos fent la migdiada
Vincent Van Gogh

La vella casa de pagès dels meus avis sortia a la Lonely Planet. Això em pensava jo quan era petit, ja que durant els llargs estiu els turistes no paraven de visitar-la. Ciclistes canadèncs, "backpackers" sueques, debots peregrins i fins i tot una noia suissa que anys més tard vaig veure presentant una gala d'eurovisió a la tele, van ser alguns dels qui van dormir a la pallissa del casalot familiar.

Els meus avis eren uns amfitrions de primera. La Pima donava de sopar als visitants, i havent sopat l'avi els estabornia a preguntes a cop de galetes i licor de codony. Ben entrada la nit els cossos cansats dels estrangers, dormien a cor que vols estirats sobre les bales de palla i de matinada, tornaven a refer el seu camí després d'acceptar amb mil gràcies, alguna llangonissa que encara havia sobrat de la matança del porc.
Uns mesos més tard, el carter portava postals que arribaven de països llunyans, amb invitacions que mai es van veure correspostes, i és que els avis, mai van sortir del bosc.

El bosc dels camaleons. Foc

2011-08-31T12:23:00.000+02:00

En Pepet gairebé no pot reconèixer la clariana per la qual ha passat un miler de vegades. Els matolls d'estepa i els brucs cremen, i cada nova ràfega de tramuntana fa aixecar les flames fins a les capçades dels pins que fa estona que són com atxes incandescents.

Per un moment es veu mort. El fum li impedeix respirar amb facilitat i les poques llàgrimes que no s'han evaporat amb l'escalfor li entervoleixen la visió. La fressa de la fusta esqueixada per la sobtada carbonització, i les pinyes que volen en totes direccions com si fossin granades llançades per un furiós enemic, confereixen a l'escenari tots els requisits de qualsevol bona pel·lícula bèl·lica. S'espanta de veritat, i ell no se sol espantar. Treu el mocador de la butxaca i se'l lliga al voltant del coll tapant-se la boca i el nas, però l'efecte d'alleugerament esperat no es va produeix. Darrera seu cau un arbre, i altre cop el vent fa rebifar les flames que el tronc ha apagat amb la seva caiguda. Les possibilitats de sortir-se'n disminueixen per moments. Sent com l'hidroavió s'acosta, però l'aigua llançada cau uns centenars de metres més amunt d'on ell és. Es gira, i mentre resa un parenostre, li sembla veure un lloc per on poder sortir correns pendent avall. No pot pensar-s'ho massa i, malgrat que fa més de vint anys que no arrenca a correr, salta i amb grans gambades proba d'obrir-se pas entre les flames. Un tronc, un pedra que gairebé el fa entrabancar, foc i fum, branques que li esgarrinxen el braç, alguna cosa que li estira el coll (una liana?), però al final aconsegueix sortir de les flames per trobar-se en un lloc ja cremat. S'atura panteixant i agafa aire. Ha estat més de dos minuts correns sense respirar, i ara l'aire li falta. No pot parar d'estossegar i escopir cendra. Es mira el braç entre llagrimes que li baixen galta avall fruit de la disminució de concentració d'adrenalina. La sang li brolla d'una llarga ferida que s'ha fet amb algun arítjol i es toca el coll, intentant recordar què coi li ha produït l'estrevada que ha sentit mentre s'escapava de les flames. Ha perdut la cadena d'or amb la creu de la seva primera comunió, se li deu haver enganxat amb algun branquillò mentre corria com un esperitat.

Tarda cinc minuts a baixar fins a la vella casa pairal per agafar una saca i tornar a pujar prop de la clariana. Intenta recordar on s'ha enganxat. L'aspecte de la zona és força diferent a com era fa uns minuts enrera, les flames han deixat pas a un espectacle fumejant propi de qualsevol volcà en semierupció. Li costa, però reconeix el camí que ha seguit per escapar de l'incendi. Mira de recordar el lloc exacte on ha sentit l'estrebada i li sembla veure el trencant que ha agafat just abans de sentir l'estirada. S'afanya a omplir el sac de cendra calenta. És impossible fer res més, i no és gens recomenable quedar-se en aquell lloc. En qualsevol moment podria canviar de direcció el vent, i ell es podria trobar altre cop en una situació compromesa. Marxa pendent avall amb el sac carregat sobre l'espatlla.

Quan arriba a casa garbella la cendra i amb gran sorpresa veu com el seu tresor apareix sobre l'enreixat de filferro. La cadena no s'ha trencat, pel que tampoc ha perdut la petita creu d'or. Prova de posar-se el penjoll pel cap sense deslligar-lo però no li passa pel cap. Desconcertat, obre la tenca i es torna a posar la creu al coll.
Al diumenge següent irà a Missa a donar gràcies, però si a algun feligrès se li acudeix encendre un ciri tornarà a fer una bestiesa.

El bosc dels camaleons. Formigues d'or. Final

2011-08-08T20:14:00.000+02:00

Vaig buscar l'home per tota la casa durant aproximadament un quart d'hora. Vaig desistir en veure que la porta que dona a l'exterior de la casa era oberta de bat a bat. Després d'ordenar la cuina, i fer una nova llista de coses a comprar l'endemà al supermercat, vaig anar a dormir. Aquell mes d'agost les formigues no es van tornar a acostar a la meva cuina. Això em va consolar, i em va fer pensar que aquell home havia fet bé la seva feina d'exterminador.

A mitjans setembre va arribar una carta certificada a casa amb una factura. L'home em volia cobrar tres-cents euros per l'extermini de la plaga. Vaig agafar la calculadora i després de fer uns quants números em vaig adonar, que si les formigues anèssin al preu de l'or, ell se n'hauria d'haver carregat unes 16000 per fer el pes.

Al final vaig acabar pagant, però mai més he sol·licitat els seus serveis.

L'altre dia me'l vaig trobar al carrer. De primeres em va costar reconeixer, sota aquella elegant americana de punt de gall, la bombona de butà bruta que va passar per casa. Era evident que les coses li anaven bé. Ell no em va conèixer. Quan va passar pel meu costat vaig tornar a sentir l'olor de caliguenyo i carajillo de conyac que gairebé havia oblidat, i vaig voler pensar, que el veritable motiu d'haver pagat la factura era no haver de tornar a trobar-me mai més amb aquell paio.

El bosc dels camaleons. Formigues d'or. Intermedi

2011-08-06T10:07:00.001+02:00

Obro la porta de la cuina poc a poc. Primer una miqueta i després, en comprovar que cap núvol tòxic m'impedeix l'entrada, de bat a bat. L'home amb forma de bombona de butà està estirat panxa enlaire sobre la taula, ha perdut el coneixement. M'espanto, però en un atac d'heroïcitat m'hi acosto per mirar de reanimar-lo. Ho faig d'una manera tan impetuosa que no veig que a terra, entre la porta i la taula, hi ha la motxilla de color blau. Només el silenci succeeix el gran terrabastall que faig en caure a terra quan m'entravanco. Quan sóc a terra m'adono que només dues coses al món em preocupen ara mateix; el meu malmès genoll, que s'està tornant a ressentir de la lesió que vaig patir fa un any i, el silenci sepulcral de l'estança, que em fa adonar que el cos sobre la taula o és mort o pateix d'una sordera galopant. M'aixeco amb dificultat i m'acosto a l'home mentre em cago en la llei de la gravetat. L'alè encara li put a alcohol i caliguenyo, i m'adono que fot uns ronxets de migdiada llarga, això em tranquil·litza, sembla que és més sort que mort. Intento despertar-lo però no ho aconsegueixo, i penso que hi ha gent que té el son molt profund.

Em giro per agafar algun drap i mullar-lo amb aigua, i m'adono que la porta de la nevera és oberta. M'hi atanso per tancar-la, i la proximitat em fa adonar que a les diferents estanteries hi falten coses. De fet és mig buida. M'estranya una miqueta, ja que aquest matí mateix he anat a comprar. Tanco la porta sense donar-hi més importància i me'n torno cap a la pica. Aparto les dues ampolles de vi buides que hi ha a la conca i prenc el drap que hi ha a sota. Mentre estic mullant el drap intento recordar l'origen de les dues ampolles de vi. Jo diria que jo no me les he begut. A més a més almenys una d'elles s'ha d'haver picat, ja que l'agost passat es va passar més d'una setmana al maleter del cotxe. No hi dono més voltes i torno a acostar-me al pobre home per intentar reanimar-lo. Li espolso les engrunes de pa que té per tota la cara i el pit, i li poso el drap al front, però l'home no respon. Em giro a l'obrador de la cuina i veig que algú ha encetat el pernil que guardava per la Festa Major. Ara ja no en tinc cap dubte. Aquest cabron m'ha buidat la cuina!

Tots el miraments que havia tingut fins a aquell moment es converteixen en indignació. Obro el calaix del forn i aparto algunes plates metàl·liques per agafar la paella més grossa que trobo. Pel cap em passen tota mena de tortures per aplicar a l'exterminador, però quan em giro per descarregar la meva ira contra el cos inert, ja no hi ha ningú sobre la taula.

El bosc dels camaleons. Very pomelo

2011-08-04T19:34:00.001+02:00

Doncs res, que aquest estiu no havia fet cap recomanació musical, i com que els meus milers de milions de fans no fan més que enviar-me mails quixant-se de la meva deixadesa, he decidit deixar-vos aquests animals de les terres de ... ves a saber on.

Tocaran a Bescanó i a Olot, o sigui que si això de les Festes Majors us va els podeu anar a escoltar.

Fígaro, Fígaro i Xurrac Asclat són els dos treballs d'aquest sorprenent grup. Us recomano del segon una cançó que es diu "He quedat a les set".

Aquí us deixo el Magdalenes, a veure que us semblen.

El bosc dels camaleons. Les formigues d'or. Preludi.

2011-07-29T20:44:00.001+02:00

Diuen les males llengües, que qui es troba en aquests moments al replà de l'escala, abans tenia un restaurant. El seu posat seriós contrasta d'una manera grotesca amb la seva indumentària. la màscara anti-gasos de color negre damunt el cap, i el mono taronja que embolcalla la seva voluptuosa figura, li confereixen un aspecte de bombona de butano bruta. El caliguenyo li penja dels llavis humitejats per l'últim carajillo que s'ha près abans de venir, i l'alcohol es fa més que evident quan em deixa anar un sorollòs "bon dia" i el seu alè arriba a les meves narius. He de fer esforços per no tirar-me enrera, però aguanto la compostura pensant que, de tots els habitants del bosc, ell és l'únic que pot solucionar-me el problema que ara mateix tinc.

Quan entra a casa, m'adono que darrera l'esquena li penja un recipient blau de plàstic, rematat amb una gran calavera de color groc, del qual en surt una manega negra. De la bombona en cauen unes gotes que per milímitres no toquem l'estora nova de l'entrada, i quan em vull ajupir per evitar que l'estora nova se'm fagi malbé es tira un sonor pet, que tot i no destacar pel soroll aparta de cop l'olor a alcohol que dominava les meves fosses nasals.
Estic mig atordit i no entenc bé el preu que hauré de pagar per la neteja de casa, però em deixo dur per la necessitat més que pel seny i li dic, sense estar-ne gens convençut, que el preu ja m'està bé.
Dubto un moment abans de deixar-lo entrar a la cuina, però quan me n'adono ja s'ha tancat dins dient-me que no porto l'indumentaria reglamentària, i que val més que em quedi al menjador.
Passa mitja hora i l'home no surt. Començo a dubtar i intento recordar si m'ha dit que la broma em costaria trenta euros o trescents. No me'n surto i decideixo engegar la televisió... Quan em desperto ja fa més de dues hores que el paio és dins la cuina i encara no ha sortit, decideixo anar a veure que li ha passat i truco la porta de la cuina. Ningú respon.

El bosc dels camaleons. El lluitador

2011-07-14T12:10:00.000+02:00

Aquell matí l'hereu de cal Fadrí va decidir passar a l'acció. Es va deixar posat el pijama de color groc i negre que tant li agradava, es va afaitar el cap i va arrencar una de les anelles de la cortina de la dutxa per fer-se una arrecada. Llavors es va calçar les velles Panama Jack i va pujar les escales que duien al rebedor del pis superior. A la penombra va buscar la porta de la petita habitació que feia d'armari de mals endressos.

De l'habitació en va sortit amb la "simitarra" del seu avi. L'antiga espasa d'origen moresc pesava més del que el noi es pensava, però això no podia aturar-lo ara que havia près la determinació de fer, el que la seva consciència li estava dictant.

Els de cal Fadrí són de la classe de gent que no s'acovardeixen fàcilment. Per això quan el senyor carter va veure que el noi pujava carrera amunt amb una espasa a la mà, va trucar els municipals. Malgrat afanyar-se, els policies van arribar massa tard. L'espectacle al galliner del Can Tabanet era aterridor: ales de pollastre, caps de gall, cuixes de gallina i ous esberdellats, s'escampaven per tota l'estança. L'olor de sang i pinso feien que l'atmosfera de l'habitació fos una barreja curiosa d'estímuls pels sentits.
El noi es va entregar, i un cop a dins la comisaria va declarar que feia tres setmanes que treballava al torn nocturn de la fàbrica, que no havia aconseguit dormir per culpa del gall dels Tabanet, que batallava l'insomni amb pel·lícules, i que l'única cosa que feien a la tele, aquell dia a aquella hora, era la segona part de "Kill Bill".

Jo el camaleó "el lluitador"

El bosc dels camaleons. Zebda

2011-07-05T08:14:00.000+02:00

Mira com s'acaben els concerts de Zebda!

El bosc dels camaleons. El sou de regidor

2011-07-04T20:10:00.003+02:00

David Ballespí "Cuba 2"

Aquell dia es va fer més que evident, que l'expectativa generada en el ple de possessió de càrrecs no era res més que un miratge fugisser, ja que a la sala gran de l'Ajuntament no hi havia gairebé public. Malgrat això, els pocs assitents i l'ordre del dia prometien. Davant un public format per un antic alcalde, el nou conseller de Mn. Lluís i, un parell o tres més de vilatans, s'havia d'explicar quines serien les compensacions que els regidors de l'ajuntament percebrien durant aquella legislatura.

Quan la secretària ho ordenà, l'alcalde feu una extensa intervenció on es detallaven els nomenaments per aquell mandant; tinències d'alcaldia, representació a consells i associacions i sobretot les noves responsabilitats dels regidors de l'equip de govern. Els grups de l'oposició no van presentar massa batalla davant els nomenaments, malgrat la minoria de qui presentava aquestes opcions. Llavors es va passar a debatre les compensacions econòmiques pels regidors; 900 € bruts per l'alcalde, 600 pel primer tinent, 400 pels altres 3 regidors i 60 cada vegada que qualsevol regidor assistís a un ple. Aquí van començar les pinyes...

El més original dels portaveus dels grups de l'oposició va expressar que li semblava del tot justificada la remuneració que l'alcalde percevia, però que trobava que la resta de diners s'havien de repartir entre tots els regidors que assistien als plens fossin o no de l'equip de govern. El portaveu del grup opositor majoritari va reconeixer que si bé entenia que s'havien de percebre diners, el sous li semblaven del tot desproporcionats. Finalment l'únic regidor de l'últim dels grups de l'oposició, va apel·lar a la consciència dels regidors del l'equip de govern i a la crisi, per convencer tothom que no era bo cobrar ni que fos el telèfon per treballar pel poble, tot i això a l'hora de votar les remuneracions ell es va abstenir.

Finalment cap dels regidors de l'equip de govern ni de l'oposició va renunciar a les compensacions.

Un cop fora de la sala de plens. Els regidors de l'oposició es van afanyar a envoltar l'antic alcalde el poble mentre el nou ajudant del capellà era evitat per uns i ignorat pels altres.

Tot plegat un tip de riure, però em vaig quedar amb les ganes de saber què hagués passat si algú hagués renunciat al que li tocarà percebre.

El bosc dels camaleons. "Déjà vu" caní.

2011-07-03T12:00:00.000+02:00

Briton Rivière - His only friend

La gent del bosc són com els ocells. Alguns naixen, crien la seva prole i moren, sense haver sortit mai més enllà dels límits de la floresta. D'altres només hi són de pas, i aprofiten el que se'ls ofereix per reposar si estan cansats, beure si estan assedegats o menjar quan tenen gana abans de reprendre el camí, que els ha de dur al seu lloc de destí. Uns pocs però són més afortunats, i malgrat no habitar el bosc hi passen llargues temporades en època de bonança. En Jep Black és una d'aquestes aus.

En Jep té una barraca en un terreny sobre un dels turonets que menen cap a les fonts del riu. Hom diu que és irrefusable una invitació seva. Dos magnífics pins de llei en guarden l'entrada, i una enorme piscina sens dubte amb unes mides desproporcionades si la comparem amb la casa, presideix un porxo enorme on s'hi han fet mil i una festes. En Jep és com el ocells estivals, que arriben fugint de la calor que fa a casa seva per arrecerar-se a llocs amb un clima més moderat.

El terreny que envolta la barraca és acollidor. Els arbres, alts i prims, tenen unes capçades enormes que donen ombra, arreceren del vent i deixen passar la quantitat justa de rajos solars per il·luminar la piscina, amb un color verd maragda més propi dels llacs de muntanya que de les banyeres gegants dels estiuejants del bosc.

Un gos guarda la caseta. És petit i lleig, però quan algun visitant inesperat s'apropa al terreny bord com si fos un llop enfrontat-se a la seva manada. En Jep li té una estima especial, ja que és un regal de la seva filla gran.

Expliquen d'aquest gos que un dia en Jep el va trobar darrera la barraca intentant muntar un enorme femella de mastí dels Pirineus. Evidentment el pobre cà no hi tenia massa a fer, ja que l'altre animal era tan gros que el sol fet d'intentar apropar les parts genitals dels animals de manera natural era una utopia. En Jep va mirar d'apropar-se als dos gossos, però va haver de desistir quan l'enorme femella se li va encarar. L'home, va trucar a la gossera per treure's aquell problema de sobre i va marxar al poble per fer uns encàrrecs. Quan va tornar a la barraca va veure sorprès com els treballadors de la gossera s'havien endut el seu gos en comptes del mastí...

En Jep sempre ens explica aquesta història mentre prepara la barbacoa, i a tall de moralina hi afegeix "...ves amb molt de compte amb qui deixes entrar a casa teva, pot ser que en un tres i no res tu et trobis sense sostre..."

El bosc dels camaleons. La fressa

2011-05-23T19:34:00.000+02:00

<p>&amp;amp;lt;br&amp;amp;gt;&amp;amp;lt;br&amp;amp;gt;&amp;amp;lt;br&amp;amp;gt;&amp;amp;lt;br&amp;amp;gt;&amp;amp;lt;br&amp;amp;gt;&amp;amp;lt;br&amp;amp;gt;&amp;amp;lt;br&amp;amp;gt;&amp;amp;lt;br&amp;amp;gt;fgdhsafg</p>

Espectacle més que recomanable del Cor de Teatre, que fan de l'opera una finestra oberta a tota classe de públic. Teniu temps fins el dia 5 de juny per anar al TNC. Jo els vaig veure a Girona, però m'han dit que a Barcelona la gent no es pot estar d'aixecar-se per aplaudir al final de cada representació. La hora i mitja més ràpida de la meva història. De veritat que val molt la pena.

The wave pictures

2011-05-10T19:29:00.000+02:00

The wave pictures són un exemple de com costa ser algú en això de la música. Aquest grup sortit d'un poblet prop de Leicester fa més de deu anys que fan coses com aquesta, però mai han acabat d'arrencar. Crec que aquesta cançó els pot treure de l'ostracisme.
Si teniu mai l'oportunitat de veure'ls en directe us preguntareu com coi us havien passat per alt.

El bosc dels camaleons. El químic

2011-04-30T09:32:00.000+02:00

El bosc dels camaleons. La gana

2011-04-19T09:04:00.000+02:00

Sèrie PORTES: número 07

Les obres a la fleca van durar tota la primavera i, a començaments d'estiu, la façana de l'establiment feia tanta patxoca, que Biel Duran -flaquer del bosc de professió- es sentí orgullòs per primer cop del seu establiment.
L'aparador i la porta havien quedat al seu gust. L'ampli finestral que havia obert cap al carrer, ara li permetria ensenyar a tot el bosc el fruit de la seva artesana feina: tortells del dia de Rams o de Reis, bunyols per Setmana Santa, panellets per Tots Sants, torrons i neules per Nadal, coques de Sant Joan i de llardons per Quaresma i, aquelles galetes que agradaven tant a la mainada. Mentre pensava totes aquestes coses, se sentí orgullòs per primer cop de la seva feina.
Biel Duran es sorprengué de l'atac de satisfacció personal que tenia aquell matí. Ell, era per sobre de tot un home reflexiu, i per aquest motiu sempre s'estava preguntant si la vida que duia era una vida digna. Les llargues nits a l'obrador, pastant el pa o donant forma als croissants, feien que tingues temps de sobres per pensar, i moltes vegades havia arribat a la conclusió que allò no era del tot el que havia de fer, però aquell matí es sentia satisfet, i això ningú li ho podia retreure, ja que de penúries n'havia passat forces abans d'arribar on ara es trobava.
En aquell precís instant aparegué Mossén Lluís amb el salpasser, beneí les parets recent pintades, i de memòria va recitar alguna oració inintel·ligible. Llavors en Biel va entrar a la botiga, es va posar darrera el mostrador i va esperar que entrés la primera clienta del dia.

El bosc dels camaleons. Les olors

2011-04-06T19:40:00.007+02:00

Sèrie PORTES: número 02

La merceria sempre semblava estar tancada. La mestressa, la senyora Remei, no encenia mai les làmpades de la botiga, i la poca llum que aconseguia entrar a l'estret carreró on es trobava l'establiment, només trobava dificultats a l'hora de buscar una escletxa entre les gruixudes cortines de vellut, que tapaven els grans finestrons que anys enrera havien fet d'aparador.

L'aspecte de l'interior anava amb sintonia amb el del tètric carreró. El "mostrador" de marbre i fusta, destacava a la penombra entre cabdells de llana, caixes de botons i carrets de fil de mil tonalitats de gris. Les ampolles amb formes impossibles i els pots plens de potingues, acabaven de configurar l'estètica retro del local, i deixaven anar la cinquena dimensió de la visita a l'establiment, el veritable motiu del meu interés per la botiga: les olors.

El bosc dels camaleons. La set.

2011-04-06T00:04:00.003+02:00

Sèrie PORTES: número 5

Deien que na Cecília era qui guardava les portes de l'infern, i que l'aixeta que hi havia al costat del portal de casa seva, advertia els visitants que no hi entressin sense omplir el cantir.

El petit de Can Panolla no va fer cas d'aquesta història i, un dia, va voler investigar què amagaven darrera aquelles fustes pintades de verd.

No el van tornar a veure mai més.

Al cap de setanta anys, va arribar al bosc un avi grenyut i brut que deia ser el desaparegut noi. A la mà hi duia un cantir vuit, i deia a tothom qui se'l volia escoltar que ningú com ell sabia què volia dir passar set.

Il·lustracions per a un llibre digital

2011-03-29T23:42:00.000+02:00

Estic ajudant un amic que fa un llibre digital. Aquesta és una de les il·lustracions que m'ha demanat. Prepara't Viladoms que vinc per treure't la feina! je je...

El bosc dels camaleons. El llibre

2011-03-29T23:32:00.001+02:00

algú ja m'ha passat al davant

Si mai escric un llibre es dirà "Lectures de vàter" o, "Petits escrits que ajuden a anar de ventre" o directament "Lectures per anar de ventre". En qualsevol dels tres casos m'hauré de preparar curosament, ja que m'hi jugo mig ou que el dia de la presentació algú em preguntarà alguna cosa com: "..aquest títol... deu ser perquè el llibre fa cagar, no?" Jo no m'atreviria a fer aquesta pregunta a un escriptor, però de ben segur que algun malalt mental dels que hauran vingut a l'acte m'ho preguntarà, i jo he de tenir la respota preparada. Potser un lacònic, "si no t'agrada sempre t'hi pots aixugar el cul" deixaria al pregunta més que resposta i podriem passar a parlar del llibre. O un "...m'ho va recomanar, un dia d'estiu tot esmorzant, un amic que també és escriptor..." podria deixar pas a una explicació una mica més llarga, tot i que això de definir-me a mi mateix com escriptor ho trobo una mica fort. També podria improvitzar una mica o remetre l'interlocutor a un parell de capitols del llibre que presento, però no voldria aixecar masses expectatives al voltant del llibre.

En qualsevol cas però hauré de fer-ho quan acabi de corregir tots els examens que tinc sobre la taula, o sigui que m'hi poso abans no surti altre cop el sol.

El bosc dels camaleons. Smashing Pumpkins

2011-03-04T20:14:00.002+01:00

L'octubre del 2000 els Smashing Pumpkins tocaven a Barcelona davant 8000 incondicionals que els van perdonar el que a mi em va semblar un dels concerts més patètics que he vist mai. A començaments de desembre d'aquell mateix any es van separar. Em sembla que fa uns anys es van tornar a reunir per fer un nou disc. En qualsevol cas ens van deixar de la seva primera etapa molt bones cançons. Aquí us n'he deixat una que a mi em posa la pell de gallina.

El bosc dels camaleons. La sorpresa

2011-03-02T19:53:00.001+01:00

Alain Robert escalant el pis 32 de les Torres Petrones

Va arribar tard i estava tan cansat, que no va parar-se ni a saludar la senyora Paquita, a qui feia més de tres anys que no veia. Com que no va aixecar els ulls per veure-li les faccions de la cara, no va poder copçar que la vella veïna del segon segona no l'havia reconegut. Llavors va picar el telèfon electrònic i ningú va contestar. Era més que evident que els pares no eren a casa, i va haver de triar entre esperar-se al bar o mirar d'empescar-se-les per entrar a casa.

Es va lligar la jaqueta a la cintura, i es va enfilar per la canonada fins al primer pis del bloc. Ho havia fet tantes vegades quan era petit, que el recorregut li va sortir instintivament. La porta de la terrassa va cedir amb facilitat, es va deslligar la jaqueta, va agafar una cervesa de la nevera i es va ajeure pesadament al sofà, i allí va quedar adormit.

No sabia quanta estona havia passat quan va sentir que algú picava la porta. Mig adormit encara, es va aixecar i en obrir va veure sorprés com dos policies municipals eren palplantats al replà de l'escala. El més alt li va preguntar què hi feia ell en aquell pis, ell va preguntar-li el mateix al policia. Un cop aclarida la confusió, l'altre municipal li va demanar que sortís a la terrassa. Amb sorpresa va veure que tot el bosc estava al carrer esperant saber qui coi s'havia colat al pis dels seus pares. Llavors es va arrepentir de no haver saludat la senyora Paquita, i va pensar que els més de tres anys fora del bosc li havien passat factura.

El bosc dels camaleons. L'assassí

2011-02-28T19:25:00.001+01:00

David Lanham

La batusta calaixera de roure era l'única cosa que li quedava de la seva vida anterior, i la suportava com qui suporta la llosa d'una cosa mal feta, però era una penitència petita en comparació als records, aquests els suportava pitjor.

Assegut a la taula nova contava els minuts abans d'aixecar-se i posar-se la vella jaqueta blanca que havia fet servir en tantes ocasions.
Li va venir al cap el dia que va creureque la seva mare era Déu Nostre Senyor. El capellà els estava parlant de que Déu és el present, el passat i el futur a l'hora, que ho sent, ho veu i ho sap tot, llavors ell es va pensar que sa mare era Déu i va començar a lligar caps. Era per aquell motiu que sempre savia quan ell estava mentint. Ara tot això ja no tenia massa importància, les víctimes d'avui ja havien estat assenyalades, i si ell sabia fer una cosa ben feta era la seva feina.
Els sicaris no tenen passat, sempre viuen en el futur. Són com endevins atrapats a les xarxes del destí. Ell actuava sabent què passaria uns segons després, això feia que els seus moviments fossin tant precisos i perfectes, que es permetia el luxe de pensar en altres coses mentre feia la feina. Ell decidia sobre la vida i la mort, i de fet, s'havia convertit en una versió molt més millorada de la seva mare.
Era exterminador de plagues, i com qualsevol altre exterminador es va posar la careta, es va carregar la motxila de verí a l'esquena i va entrar a la casa

El bosc dels camaleons. La mainada fa el que veu fer

2011-02-16T01:27:00.000+01:00

El bosc dels camaleons. Odontologia a la carta.

2011-02-13T01:31:00.001+01:00

Sóc a la sala d'espera de cal dentista. Una noia somrient acaba de treure el cap per darrera la porta sorprenent-me. Ja fa mitja hora que tenia visita i encara no m'han cridat i penso, mentre peso figues, que en qualsevol altre lloc del món ja m'hauria aixecat i hauria marxat. Em pregunto per què tots els dentistes et fan esperar encara que tinguis l'hora demanada.
Entra una noia, s'asseu, i al cap d'un minut la criden. Les parpelles em pesen i penso que no a tothom el fan esperar a cal dentista.

Somió que Pere Calders d'aquesta situació en faria un conte, en Xavier Fàbrega també. M'està a punt de caure el mòbil de les mans quan em desvetllo de cop, algú vol entrar a l'habitació. Apareix el dentista amb cara alegre. La seva veu és alhora profunda i acollidora. Em presenta la seva socia, serà qui s'encarregui de la meva dentadura.
En un tres i no res sóc estirat sobre una cadira que ha dissenyat el mateix que va fer l'interior de la Discovery 1 de Kubrick. Dues noies sobre meu m'estan remenant la boca i us prometo que estic molt lluny d'estar excitat. Pel que diuen sembla que tinc les dents bé. Mentre em fan la neteja tinc temps per pensar en la desagradable fressa que fan els aparells que les doctores utilitzen; el primer que inventi un aparell d'odontologia amb bona sonoritat es forrarà. L'operació no durà gaire i, per primera vegada a la meva vida, no em fa gens de mal.
Surto de la consulta amb un somriure als llavis, sobretot quan l'infermera em comunica que el metge ha decidit fer-me un deu per cent de descompte. Em fa prometre que l'any vinent tornaré i que miraré de posar-me el protector bucal per dormir. Al final tot ha estat menys traumàtic del que em pensava.

El bosc dels camaleons. Pluja al febrer, omple el graner!

2011-02-10T23:46:00.002+01:00

Eren les 8 del matí quan vaig passar per l'era de Can Fogars, i la taula ja era parada. Un porro de vi negre, una platada de tomata pera amanida amb all trinxat, oli d'oliva i sal i, un plat de xuies i botifarres que feien tanta olor que gairebé era impossible passar de llarg.

La Maria era asseguda a l'escaló de l'entrada de la casa pairal clovant mongetes, i l'avi Fogars seia prop la taula amb la pipa encesa entre els llavis i un vell acordió entre les mans.

No vaig poder-me estar d'apropar-me al vell, que amigablement em va convidar a seure mentre ordenava a la seva neta que portés una cadira per mi.

Al cap d'una estona va arribar el senyor Josep amb el seu violí i, en Tinet petit de cal Baster acompanyant el seu avi, que tocaba com ningú, un flaviol corcat fet a les muntanyes quan era jove i vigilava els ramats del Marqués de l'Obac. L'últim d'afegir-se al grup va ser l'avi Rossich amb el seu gran guitarró.

Havent esmorzat entre cafés i cigars, els vells es van posar a tocar una vella melodia que només es tocaba un cop l'any. La Maria que cantava com els àngels començava a entonar la cançó quan el capellà i Casilda van arribar a l'era. Llavors tots junts ens hi vam posar i fins l'hora de dinar la música i els cants van omplir d'un ritme suau i intens aquell matí de primavera.

A la tarda va ploure abundantment. Els horts es van regar i la frondositat exhuberant de la vegetació va fer-nos preveure que la collita seria productiva.

Els avis van guardar els instruments i van quedar que l'any vinent, el mateix dia a la mateixa hora, quedarien un cop haguessin fet el planter per cridar de nou la tan necessaria pluja.

Jo me'n vaig tornar a casa sense entendre massa el que havia passat aquell dia. Vosaltres mateixos en podeu extreure les conclusions que vulgueu.

El bosc dels camaleons. El miracle de la llum.

2011-01-29T14:02:00.000+01:00

Mossèn Lluís feia 50 anys que era rector del poble, i el Senyor havia volgut que l'aniversari de la seva arribada caigués en diumenge.

Feia més d'un any que preparava la missa, i la petita església parroquial, que feia molt de goig, era plena a vessar. Els rams de flors sota els Sants, els ciris nous i la recent restaurada imatge de la Verge, feien que se sentís especialment emocionat aquell dia, i sabia que difícilment podria contenir les emocions.
Tot semblava discorrer plàcidament quan, assegut a la seva cadira escoltant com un feligrès llegia la primera lectura, va aconseguir relaxar-se una mica. Entre records i pensaments de temps pretèrits, va notar com les sabates noves li feien mal, i va decidir que, sense que ningú ho notés, acabaria la missa descalç; la sotana ja s'encarregaria de tapar el mitjó foradat que la mijordoma mai tenia temps de sorgir.
Després de predicar l'Evangeli, algú va llegir la carta que el Senyor Bisbe havia enviat a la parroquia per felicitar la data. Mossèn Lluís no va poguer contenir alguna llàgrima, però les paraules escrites pel clergue de grau superior van acabar de donar-li forces per encarar la Consagració amb garanties d'èxit.
Va ser llavors, quan aixecava la copa i l'ostia a punt de consagrar, quan els feligresos astorats van ser testimonis d'un miracle d'allò més curiós. El capellà, amb les mans enlaire va semblar per un moment que entrés en xoc. Els pocs cabells que tenia se li van eriçar, i fins i tot va semblar que d'ell mateix s'en desprengués una tènue llum que va donar al sagrat moment, una solemnitat que no es veia des del temps dels màrtirs i les catacumbes.
Quan va acabar, el pobre mossén semblava esgotat, i el meu pare va haver d'acompanyar-lo fins la sagristia tot agafant-lo de bracet.
No va ser fins a les postres que al meu germà se li va acudir preguntar que coi li havia passat al capellà. El meu pare se'l va mirar i li va deixar anar un "aquest home cada dia està pitjor" que ens va deixar a tots intrigats. Es veu que mentre el capellà aixecava les mans al cel recitant de memòria les paraules del missal, va trepitjar el cable pelat del micròfon, i com que anava descalç, l'enrampada no es va fer esperar. Per un moment va estar a punt de caure a terra o cridar ben fort, però la vergonya va poder més que el dolor.
Llavors vaig entendre perquè el meu avi havia estat de tan bon humor durant tot el dinar.

El bosc dels camaleons. Amor animal.

2011-01-09T20:48:00.000+01:00

En Roc Faixeda mai camina. Quan era petit va tenir un problema als genolls i va haver d'estar-se més de dos anys sense posar els peus a terra. Des de llavors mai ha tornat a caminar. No va posar els peus a terra el dia de la seva primera comunió ni el dia del seu casament. No es va perdre el naixement del seu fill, però tampoc va posar els peus sobre el terra de l'hospital ni del cementiri el dia que van enterrar els seus pares.

És del tot evident que els desaventatges del seu hadicap són molts, però en perdre la decisió de no tornar a caminar mai més, en Roc, va demostrar valentia i una determinació fora de mida.

La dona d'en Roc es va extranyar la primera vegada que van fer l'amor. En Roc la va prendre amb passió i amor. Es va sentir estimada i complaguda, però alhora va quedar desconcertada quan el seu marit li va mossegar l'orella fins fer-li sortir sang. Aquest ritual es va anara repetint al llarg dels anys i van fer que a la pobra dona li sortís un bon tendrum a la part superior de l'orella dreta. Va pensar que era un preu ben petit si podia tenir el seu marit al costat, i va acceptar la situació amb estoicitat.

En Roc Faixeda té un burro que es diu Tomeu. El burro només abança quan en Roc li mossega l'orella. La postura que el pobre Roc ha de fer sobre l'animal cada vegada que vol abançar uns metres és entre ridícula i circense, però a ell li és igual, el ruc és les seves cames, i sense ell no hi ha moviment.

Si algú preguntés en Roc sobre què sent quan fa caminar el seu burro, no sabria què respondre. Amb els anys ha arribat a la conclusió que la humiliació que sent quan ha de queixalar l'orella de l'animal, és un preu ben petit pel regal de poguer desplaçar-se. També creu que en Tomeu sent algun tipus de plaer quan sent la pressió de les seves dents, i ell realitza el ritual com a agraïment al noble animal.

El bosc dels camaleons. Per molta anys avi.

2011-01-02T00:52:00.001+01:00

Quan entro a la taverna del poble, m'adono que tothom és encara a casa celebrant el primer dinar de l'any. Casilda mig jeu sobre la barra. Una part del seu cos ha perdut la lluita contra la migdiada mentre l'altra part fa esforços per seguir llegint una diari que no és del dia. A la taula dels notables, en Pèlach i un parell d'avis més, amics del meu avi, em fan senyals perquè m'atansi; suposo que volen que jugui a la botifarra amb ells, els en falta un.

Deixo la gabardina al penjador i m'acosto a la taula mentre demano a Casilda que em faci un café amb gel. Quan hi arribo en Pèlach pren la paraula i m'explica l'última xafarderia del poble. Han trobat el cotxe nou del jove de Can Camarlet dins el femer de casa seva, es veu que ha quedat ben colgat de merda, i que han necessitat més de tres hores de treball per treure'l. Algú s'ha volgut venjar del jove, que feia dies que comentava que el parc mobil dels bosquetans era poc més que una birria. Es veu que havia estat fardant de cotxe nou, i que havia dit en veu alta que els cotxes dels altres eren una merda.
Hem rigut una bona estona. En Pèlach explica les històries com ningú, i la mania que té al pobre noi de Can Camarlet ha fet que la salsa que poses al relat fos especialment gustosa.
Llavors hem començat a jugar a la botifarra. A mitja partida un dels avis m'ha recordat que el meu avi avui faria 97 anys. "Per molts anys avi" he pensat per dins. Llavors en Pèlach ha tornat a prendre la paraula per recordar la venjança més sonada que es recorda al bosc.
Sembla ser que fa anys, quan el meu avi era jove, el jovent del poble anava a ballar al poble veí. En general els nois aprofitaven el camí o bé per fer l'animal o bé per intentar tirar els trastos a alguna de les noies del bosc. De camí cap al ball passaven pel costat de l'última casa del poble, Can Camarlet. Es veu que l'avi Camarlet era xafarder de mena, i sempre que alguna parella passava prop de casa seva treia el cap per la finestra del primer pis i els increpava. Un dia se li va acudir fer-ho al meu avi, i això va ser la seva perdició. Una nit, el meu avi i en Pèlach es van abançar a la colla. L'un amb un basto llarg que feien servir per abastar fruita dels arbres i l'altre amb una escombra. Quan van ser sota la finestra del vell, el meu avi va agafar l'escombra i la va ben remullar de fems del femer de la casa. El que va passar llavors va ser comentat durant molt de temps. Quan el jovent passava prop la casa, el vell va treure el cap i va començar a dir-los bestieses. En Pèlach amb el basto li va agafar el coll, i el meu avi amb l'escombra li va untar la cara amb la merda del femer. Ni dir-vos que tothom es va fer un panxot de riure i que el vell mai més va tornar a treure el cap per la finestra.
Un cop explicat el relat un dels vells canta bastos i en Pèlach contra. Les rialles s'ofeguen per deixar pas a la tensió de la primera partida de l'any mentre jo recordo a Casilda que m'ha de portar el café.

El bosc dels camaleons.

2010-12-24T19:51:00.000+01:00

Bon Nadal a tothom!

El bosc dels Camaleons. L'Isaac

2010-12-07T12:56:00.002+01:00

Un dilluns fent el cafè en David se'm va acostar i entre rialles, m'explicava la trucada que havia fet diumenge a primera hora. Em va dir que havia buscat el número dels meus pares al "llistín" i que en veure que al bosc hi havia dos telèfons amb el mateix cognom va decidir trucar al primer. Convençut que parlava amb el meu pare li va deixar anar la següent frase: "trucava per confirmar si la missa a Sant Mer és a les dotze". El meu avi que era a l'altre costat del telèfon li va deixar anar un: "... perdona però confirmar, el que és confirmar, només ho pot fer el Senyor Bisbe." D'aquella en David encara riu! No només no es va enfadar si no que va trobar que l'ocurrencia del meu octogenari progenitor era més que encertada.

A en David li va fer gràcia l'assumpte, però m'ho va explicar tan bé, que fins i tot em semblava que jo estigués visquent el coi de trucada. En David és així, sap explicar les coses. Un dia hauré d'escriure un post sencer sobre ell, perquè crec que és un dels honorífics del bosc, però avui toca una altra cosa.

Us deixo a sota l'article d'opinió que ha escrit sobre l'Isaac d'Aiguaviva. El felicitat pel seu aniversari, i ho fa com només ell ho sap fer. O sigui que per molts anys avançats Isaac, sé que et farà il·lusió el que en David escriu, ben bé que t'ho mereixes!

Article d'opinió del Diari de Girona

El proper 14 de desembre farà cinquanta anys que Isaac d'Aiguaviva va néixer a la ciutat de Girona. I ja se sap, els aniversaris rodons ajuden que, de manera especial, fixem la nostra mirada en les persones que apreciem i admirem. L'Isaac és un artista molt complet, amb una personalitat ben definida. De petit ja destacava per la seva capacitat d'observació, així com per les seves habilitats i destreses. El 1979 ingressa a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi, de Barcelona, d'on es llicencia, amb l'especialitat de pintura, el 1984. Aquell mateix any comença a treballar, com a professor, a l'escola Bell-lloc.

El camí que ha recorregut de llavors ençà és formidable. L'edifici artístic que ha aixecat és altíssim i es concreta en milers de dibuixos, en exposicions individuals i col·lectives, cartells, escultures, monuments, vitralls... El cert és que s'ha diversificat molt: tant artísticament... com socialment, ja que li agrada col·laborar en iniciatives de tota mena. Els viatges que emprèn i la participació en el Cor Maragall li ocupen, també, un temps que l'omple de goig.

L'any 2007 assumeix la direcció de l'Escola Riu d'art de Riudellots de la Selva. El projecte, que és continuador de les classes d'art de Domènec Fita, el seu mestre, està consolidat i ja ha donat moltíssims fruits. L'escola compta entre els seus professors amb Ció Abellí, Pau Morales i Gemma Rigau.

Una de les coses que caracteritzen l'Isaac són les seves llibretes negres, que, a partir de les impressions que li suggereixen molts moments de la vida quotidiana, omple de frases i pensaments, dibuixos i fotografies. En deu tenir centenars. És un magnífic intèrpret, objectivament i subjectiva, de la realitat: tradueix de manera instantània en dibuix tot allò que veu i el commou. Les seves inquietuds, reflexions i experiències vitals les ofereix sempre al servei d'un món millor.
Els atributs que volem destacar de l'Isaac en aquest escrit són tres: en primer lloc, la seva qualitat humana. El seu tarannà és un noble exemple de bondat personal, de cordialitat sincera i de generositat il·limitada. En segon lloc, la seva obra, que brilla amb claror intensa en el cel artístic, ple d'àngels, i il·lumina el nostre món espiritual. Per últim, les seves extraordinàries qualitats com a pedagog, de les quals s'han beneficiat centenars d'alumnes. Els seus amics, que som una corrua llarga, li fem arribar una abraçada plena d'agraïment i de felicitació en aquesta data tan especial.

DAVID PAGÈS I CASSÚ

El bosc dels camaleons. Nèstor Luján

2010-12-03T23:53:00.001+01:00

A ca la Pima hi havia un munt de llibres, revistes i còmics que feien les meves delícies a l'estiu. Anyocat a les golfes llegia i rellegia els còmics del "Capitán Trueno", les noveles de l'oeste de Zane Grey (llavors em pensava que era una dona), les "Hazañas bélicas", els TBOs, els Patufets o el Dicen (de quan van segrestar en Quini). I és que a Ca la Pima ho guardaven tot. Tota aquesta literatura es barrejava amb d'altra que es va tornar interessant el dia que vaig aconseguir entendre que els invents del professor Franz de Copenhague no servien per gaire res. Així vaig descobrir el Quadern Gris, el "weekend" d'estiu a Nova York, La Punyalada o L'Auca del Sr. Esteve... D'aquella època tinc el record d'un llibret editat per l'AVUI on es recollien tota una sèrie d'articles que Nèstor Luján havia escrit pel diari. Només me'l vaig llegir una vegada però un dels articles m'ha acompanyat durant tots aquest anys. Si em coneixeu segur que m'haureu sentit explicar-lo (una mica transformat i amb les meves paraules) més d'una vegada. Avui l'he trobat gràcies a un blog que us aconsello sobretot si els whisky us agrada.

...

Un bar escocès és digne de tots els protocols i jo els acomplia: el primer dia, saludava el bàrman, normalment obert i cordial però amb l’aparença seriosa, i desenvolupava l’estrany ritual. El bàrman em preguntava què desitjava i jo li deia blanament que volia un whisky. Llavors ell s’interessava per quin whisky prenia, si un blended o un malta i jo li responia que el prenia de malta. Quan, iniciant el seu somriure, el bàrman anava a agafar l’ampolla, jo li indicava que el volia doble – una ració de whisky a Escòcia és pràcticament una mirada fugissera vers l’ampolla – i el somriure del bàrman era encara més acollidor. Llavors em preguntava si desitjava aigua o soda i uns quants glaçons. I quan jo li responia, amb una plena seguretat, que el desitjava sec, la simpatia d’un home de les muntanyes, de les terres altes d’Escòcia, esdevenia absolutament afermada. Ja erem amics. Em tractava amb una atenció tèbia i cordial, mentre jo m’empassava lentament, molt lentament, l’or vell del prodigiós beuratge.

...

Després de beure’l el whisky no crea cap tèrbol paradís artificial sinó una assossegada felicitat a la terra, absolutament normal, ferma i desitjable. La molt britànica felicitat, discreta i lacònica, dels gentlemen, avorrits i admirables.

Extret de: Luján, Nèstor: Mites, Llegendes, Creences. Barcelona: Premsa Catalana SA, 1996

Havia escrit aquest post amb la intenció de que es publiques automàticament dissabte. Al final hi havia una nota (que he esborrat) on es llegia que jo era a Escòcia tastant whiskyes, però no hi he pogut anar i he tret la inscripció, però he decidit honorar igualment en Nèstor Luján.

De totes maneres aprofito per cagar-me en la mare que va pa... els controladors aeris. És una vergonya que aquests galifardeus decideixin fer vaga sense avisar. Espero que els fotin a tots al carrer, que estan massa ben pagats i no saben què és treballar.

El pet: com cagar-la en el moment oportú.

2010-12-02T15:09:00.000+01:00

Imagina per un minut que ets en una habitació plena de gent; gent ben vestida, elegant i sofisticada, gent que s'escolta amb atenció algú que està parlant. Com en una reunió de feina per exemple.

Imagina que abans de la reunió has anat a dinar, i en el menú t'has trobat un plat de mongetes seques el dia que no havies esmorzat. Imagina que l'aparell digestiu et funciona com Déu mana i que per aquells atzars de la vida has trobat el vàter tan brut, que la part incoscient del teu sistema nerviós no t'ha permès de recolzar-hi el cul.

Imagina que en un moment determinat els astres s'alinien, i en el teu petit cosmos intern coincideix el moment de màxima atenció de la reunió, amb el moment de màxima tensió intestinal.

Imagina que se t'escapa un pet; un pet petit, mut, llarg però gens sorollos, un pet dissimulat. Amb sort, alguna porta serà oberta i els assitents a la reunió, ni s'adonaran del que t'ha passat. Tu, potser et posaràs una mica vermell si ets vergonyós, o bé et miraràs de reüll el veí, si tens un morro que te'l trepitges. Potser algú més proper a tu percebra l'olor del teu engendre, però als pocs segons el seu olfacte l'enganyarà i ja no notarà l'ofensiu conjunt de substàcies aromàtiques. El teu acte passarà desapercebut.

Imagina ara que el pet que se t'escapa és sorollós com un tro, llarg i ofensiu, brut. Imagina que tothom se't queda mirant. Imagina que la senyora del costat es tapa el nas amb els dits mentre el conferenciant trenca el seu discurs amb cara de fàstig. Imagina que les portes són tancades i no passa aire. Tothom sent la pudor sortida de les teves entranyes. Visualitza el teu company de l'esquerra, li venen arcades. Evidentment, el teu acte no passarà desapercebut, ben al contrari, tothom n'haurà estat conscient. Només et quedarà l'opció de reconeixer lo berro que arribes a ser, abaixaràs el cap, i sortiràs avergonyit de la reunió.

Nota: el millor amb diferència del Barça-Madrid de dilluns passat ,és que tothom el va veure, i quan dic tothom, vull dir tot el món. A en Mou no se li va escapar un pet, ell amb les seves declaracions se'ls tira constantment davant tothom, però mira per on, aquest cop li va explotar a la cara.

El bosc dels camaleons. L'escola.

2010-11-22T21:38:00.001+01:00

Escola rural. Albert Anker. Suïssa 1831-1910

L'escola rural va tancar al bosc a mitjans anys 70'. Jo gairebé no en tinc records ja que era massa petit quan hi vaig anar, però unes quantes imatges em venen al cap quan intento mirar enrera. Una el petit de can Matagalls enganxant un xiclet al cap de la seva germana gran; ni dir-vos que la senyoreta li va ventar un calbot al brivall que semblava que les campanes de l'església estiguessin tocant a casori. La segona el vell gos de tura català que m'esperava a cals avis quan sortia de l'escola; el seu nom era Valent, i per extensió anomenava així als ninots dels telenyecos que sortien per la tele. La tercera i última els meus companys de classe; mainada de totes les edats del poble que ocupaven els vells pupitres verds que el meu pare va recuperar quan van voler desballestar l'escola.

Ara tot ha canviat; pissarres digitals, pupitres tàctils, calculadores electròniques i científiques, ordinadors d'última generació i pda's multi-funció, tauletes gràfiques i canons de vídeo...

Ric només de pensar el que la pobre senyoreta ens hagués fet aprendre amb tot això, i penso en la frase que ens ha deixat anar avui Gregorio Luri ensenyant-nos el seu telèfon mòbil : "m'hi jugo el que vulgueu que d'aquí a 10 anys aquest mòbil estarà passat de moda i que Homer continuarà estan d'actualitat"

El bosc dels camaleons. Micah P. Hinson

2010-11-19T09:42:00.001+01:00

Avui llegeixo a la contra de la vanguardia l'entrevista que li fan a aquest cantautor a cavall entre Leonard Cohen i Nick Cave, i recordo el seu pas pel programa d'en Buenafuente.

Deixant de banda el personatge (després de llegir l'entrevista us caurà bé) recomano a tothom que conec que escolti alguna de les seves cançons, a mi m'agraden molt.

El bosc dels camaleons. Moriu-vos d'enveja...

2010-11-04T21:57:00.001+01:00

Vaig anar a Barcelona, amb l'Àlex i en Martí, a veure la Sharon Jones i els Dap Kings i us ho volia fer saber. Si teniu la oportunitat de caçar alguna entrada a algun dels seus concerts no us la perdeu, de veritat que val la pena

El bosc dels camaleons. L'home de la cicatriu.

2010-10-23T16:06:00.000+02:00

Quan degut a la xafogor estival es llevava la camisa per treballar, hom podia veure-li a l'esquena un quadre amb relleus de Munch. Les cicatrius eren tan fondes, que en mirar-les, es produïa el curiós fenòmen de no poguer apartar la vista d'allò que et provoca una profunda esgarrifança. L'home, que mai parlava de les seves ferides, sabia que s'havien escampat pel bosc tota una currua de llegendes sobre l'origen de les marques que tenia a les espatlles. Ell semblava no donar-hi massa importància, i continuava treballant a l'hort,a cops de tràmec, mentre a la taberna de Casilda els avis explicaven com la seva pell havia caigut en desgràcia.
A mi, de totes les històries n'hi havia una que m'agradava per sobre de totes les altres. Em sembla, que el primer que la va explicar va ser l'avi Prim, que amb la seva inmensa papada, el puro a la boca i aquella boina que li queia per sobre l'orella dreta, semblava un Nèstor Lujan de pagès. L'avi explicava de l'home, que un dia treballant a l'hort, va adonar-se que feia estona que no veia el gran perdiguer que l'acompanyava. Va cridar el gos, però en no rebre resposta, es va començar a preocupar, i deixant el treball va cercar pels voltants l'animal. Li va semblar que sentia uns dèbils lladrucs provinents del pou, s'hi va acostar i, efectivament, el gos havia caigut dins el pou i encara no s'havia negat. L'home es va despullar i va baixar al pou de poc més de dos metres de diàmetre. Quan va ser arran d'aigua, es va haver de carregar el gos a l'esquena i pujar els més 15 metres de fondària que feia el forat. L'animal, espantat com estava, no va parar d'esgarrapar-li l'esquena. Un cop a dalt l'home va caure desamaiat a terra per l'esforç realitzat i la sang perduda. L'animal, que en veure's alliberat de les aigües saltava i lladrava com si estigués en una festa, en veure que el seu amo no responia, va correr cap a cal farmacèutic. Aquest davant la insistència de l'animal va va seguir-lo fins l'hort, i allí es va trobar l'esgarrifosa imatge de l'home despullat vora el pou amb l'esquena trinxada.

El bosc dels camaleons. A proposit de la UES-2 o els pilars de la terra.

2010-10-14T15:12:00.000+02:00

El pavellò estava fet un desastre. El pobre mestre d'obres havia de barallar-se cada dia amb un munt de problemes als quals no podia fer front, i a més a més no tenia ni temps ni diners. Per aquest motiu alguns paletes i bastaixos van decidir anar-lo a veure i demanar-li que plegués per deixar pas a algú, que aportés aire nou a l'obra. Després d'alguna discussió es va decidir canviar de mestre d'obres. El nou equip de treballadors hauria de tirar endavant l'obra que no semblava tenir fi.

Empesos per la il·lusió, els nous encarregats del projecte van començar a fer progressos, i en poc més d'un parell d'anys van estabilitzar l'economia i, van continuar construint el pavellò.

Va ser llavors que se'ls va plantejar la possibilitat de fer un salt de qualitat en l'obra. Un home que feia anys havia deixat l'obra, ara tornava carregat de duros i va voler fer una donació per revitalitzar l'estructura del pavellò i l'ànim dels treballadors. El que passa és que el que en un principi semblava una donació altruista, es va anar convertint poc a poc en una trampa per aconseguir les regnes de la construcció.

Ara tenim un veritable xou muntat. A base de promeses, el nouvingut vol fer creure que el seu projecte és el més beneficios. Sort que l'antic mestre d'obres i la resta de l'equip tenen les coses clares.

El bosc dels camaleons. Bosquetans honorífics

2010-10-11T17:28:00.000+02:00

Un bon dia van arribar al bosc dos bojos sobre una vespa. El primer responia al nom de Tortell Poltrona, al segon li deien Doctor Soler. Tots dos buscaven en Claret Papiol i finalment el van trobar, i entre tots tres van entretenir la mainada i els grans durant molt de temps.
Com seria el món sense pallassos?

El bosc dels camaleons. Anyorança.

2010-10-06T20:49:00.000+02:00

Recordo tots els estius fins que vaig fer 14 anys. Una època meravellosa d'aventures en bicicleta, banys de tarda al riu i escapades a l'hort de Mossèn Lluís per robar fruita madura.

El record seria perfecte si no fos pel meu avi.

No em malinterpreteu. Jo estimava el meu avi. Sentia veritable devoció per ell. Em sorprenia com el respectava la gent del Bosc i jo tenia claríssim que si la gent gran em feia bona cara, era en gran mesura per la fama que ell s'havia forjat amb els anys. A més a més, era el meu padrí, i mai s'havia oblidat del meu aniversari ni del tortell de Rams, i això per un noi de 12 o 13 anys és molt.

El que passa és que tenia per costum treballar molt, jo diria que fins i tot massa. S'aixecava a quarts de 6 del matí per preparar les eines i a les 6 en punt ens tenia a punt un café calent que tenia gust de llamps i trons. Ell prenia aiguardent en un pot de ferro que havia posat vora el foc abans d'anar a dormir.

Un cop acabat el café començava el calvari. Pujavem sobre el tractor i cap al camp a recollir bales. A les 9 ja haviem descarregat un parell de remolcats de palla. Llavors feiem un descans de mitja horeta per esmorzar tomata pera amb all, xuies, pa torrat i ous ferrat, i altre cop a treballar.

Tots a donar menjar al bestiar i netejar les corts. Condeir el bestiar en deia ell, però l'activitat no tenia res a veure amb el món del motor, ja que l'única cosa amb rodes que feiem anar era el vell carretó carregat de fems. El recorregut era d'allò més entretingut; de la cort al femer i del femer a la cort, tot un repte per a corredors professionals.

Abans de dinar, l'hort es feia etern. Ens feia l'efecte que algú tornava a plantar les vardalagues que haviem arrencat el dia anterior. Quan no netejavem les regues colliem carbassons o tomates, ensulfatavem les mongetes, o arrencavem xindries i melons.

O sigui que de 6 del matí a dues de la tarda no paravem gairebé ni per fer un riu al marge ple de rostolls secs, que limitava amb l'infinit hort de cals avis.

Què voleu que us digui, amb el meu germà sempre haviem fet culpable l'avi de la nostra miserable vida estiuenca, o sigui que quan vam tenir l'edat vam marxar a treballar fora de casa, tant lluny com podiem, per no haver de veure ni el bestiar, ni les bales de palla i l'hort de les tortures.

Avui passejava pel riu i m'han vingut tot de records d'aquells matins d'estiu, i he sentit anyorança.

El bosc dels camaleons. Peter Flatmountain o l'orgue de gats.

2010-09-30T21:30:00.001+02:00

Quan Peter Flatmountain va arribar al Bosc, va passar desapercebut per a gairebé tothom. Només Mossèn Lluís, en Mia Casagran i Narcís de can Muntanya van endevinar les múltiples possibilitats que podia oferir el nouvingut, però per motius ben diferents.

El pobre capellà, que degut a la recent mort del Sr. Josep, havia estat demanant al Senyor que li enviés un nou organista per la parroquia, va veure en el jove músic la persona ideal per acompanyar, amb l'orfe instrument, els cants dominicals. En Mia i en Narcís, una mica farts de gastar bromes sempre a les mateixes persones, van veure com de cop i volts se'ls oferia un camp per sembrar, una terra verge on deixar anar tota la seva creativitat torrecollonera.
Total, que el primer diumenge de febrer, amb tota l'església plena a vessar, Mossèn Lluís s'afanyava a presentar el jove Peter, músic de professió, compositor de vocació i nou propietari de la plaça d'organista parroquial. Mentre ho feia, el jove va posar la clau a la tapa del vell orgue. Tothom l'estava mirant. Ell va aixecar el cap i, amb un enorme somriure va obrir la tapa del centenari instrument. De cop i volta, de l'orgue en van sortir quatre gats, que en veure's alliberats de la seva presor van saltar contra qui creien el seu captor.
Gats, orgue, cadira i Peter van caure per terra fent un capdell de fusta, pel i carn, i com era d'esperar tothom es va posar a riure. Bé, tothom no, Mossèn Lluís i un parell de iaies es van escandalitzar, mentre en Mia i en Narcís, que en aquella ocasió feien d'escolanets, se'ls escapaven les llàgrimes veient com el nouvingut es barallava horroritzat amb els felins.

El bosc dels camaleons. A propòsit de la UES.

2010-09-24T20:36:00.003+02:00

En ple merder generat pel Sr. Delgado, amb això de voler enganxar clubs d'origens diferents, va algú i engega aquest original bloc sobre el mític club de Sarrià de Ter. Us recomano llegir els dos articles que fins ara ha penjat, són una veritable joia.

Espero de cor que passi el que passi a la junta la sang no arribi al riu. Al final, com diu el nou historiador de la UES, això només vol ser una petita història d'un poble i sobretot, de la seva gent.

El "balonmano" a Sarrià de Ter

El bosc dels camaleons. Dia de pluja.

2010-09-17T20:58:00.001+02:00

El bosc dels camaleons. Els fets de l'avi Parés o l'home que feia nèixer pollets.

2010-09-14T21:44:00.000+02:00

Quan l'avi Parés va morir jo era molt petit, tant petit que gairebé no en recordo les faccions de la cara, i això que sovint acompanyava el meu avi a visitar-lo. El meu avi sentia admiració pel vell, i es passava llargues hores xerrant amb ell al porxo de la gran casa pairal dels Parés.

Diuen d'ell, que si mirava fixament un ou, era capaç de fer-ne nèixer el pollet. Ningú s'ho creia, i l'home, que per sobre de tot era orgullós, va decidir no tornar a fer ús del seu do.

Un bon dia però fart de llegendes urbanes, insinuacions i falsos testimonis, va anunciar que faria una última actuació. La notícia, va córrer com la pólvora per la contrada, i el dia assenyalat la plaça del bosc era plena a vessar. Al vell mig, una tarima amb una solitària taula i una cadira. Sobre la taula un ou, blanc com la llet, esguardant la multitud.

L'avi Parés es va fer de pregar. Els seus més de noranta anys, van fer que pujar dalt l'escenari fos tota una odissea, però quan va seure a la cadira tothom va callar. Llavors es va treure la boina, va recolzar el braç sobre la taula i va dirigir la seva penetrant mirada cap a l'ou. Van passar cinc minuts i la tensió no disminuïa. Al cap de vint minuts, malgrat que l'avi no havia mogut un sol muscle del cos, es van sentir els primers xiulets. Al cap d'una hora hi havia més que murmuris a la plaça, però com que l'avi s'estava quiet, amb la mirada clavada a l'ou, nigú s'atrevia a aixecar-se. Van passar més de dues hores i la gent ja no sabia si l'avi mirava l'ou, o l'ou es mirava l'avi. Finalment, al cap de més de tres hores d'espera, quan gairebé ningú feia cas a l'avi, es va sentir el xisclet d'un marrec que assenyalava la taula. L'ou es va moure una mica i davant l'estupefacció dels presents, es va obrir i en va sortir un pollet. L'esclat de joia va ser escandalós, tothom cridava, ni havia que fins i tot ploraven davant el miracle. Van haver de passar més de cinc minuts perquè algú s'adonés que l'únic que encara no s'havia mogut era l'avi Parés, que paralitzat jeia mort a la cadira.

Ningú mai més va tornar a dubtar del vell i no es va tornar a parlar de l'afer, però la veritat és que davant la mirada del moribund, el pollet va decidir sortir de l'ou.

Al cap de molts anys, parlant amb el meu avi, va sortir el tema a conversa. Després d'explicar-me la història em va dir que el matí de l'espectacle havia estat més d'una hora mirant de fit a fit el mateix ou, però que no havia passat res. Potser l'avi Parés era més orgullós que ell.

El bosc dels camaleons. The tallest man on earth.

2010-09-11T11:31:00.000+02:00

Suposo que devia entrar al bosc a començament d'estiu, però entre tanta música de casa, va quedar aparcat en alguna de les clarianes que els músics i trobadors fan servir per deixar anar a raig la seva creativitat.

Què fa un suec tocant com el Bob Dylan dels 60'? No ho sé, però a mi m'agrada.

Kristian Matsson no és un home alt, però és benvingut al bosc dels camaleons, i segur que a partir d'ara ho serà a casa vostra.

El bosc dels camaleons. El conductor de rallys.

2010-09-06T22:12:00.003+02:00

En Julià va pujar a l'R-11 i va guardar a la guantera la llibreta d'estalvis. Es va posar els guants sense dits, de cuir marró, com havia fet durant els més de 80 anys que feia de conduia cotxe. Es va cordar el cinturó, va treure el fre de mà, i després de mirar a dreta i esquerra va premer amb força l'accelerador.

El vell renault va sortir disparat a la carretera. Una corva de dretes i una d'esquerres sense reduir. Un cop de volant apretant una mica el fre, per poder sortir amb més força a la llarga recta que menava cap a les afores del bosc.

L'Antonio restava exultant davant el nou regal que la DGT havia fet a la policia local del bosc. Li havia costat una mica montar l'aparell, però el radar i la càmera fotogràfica feien goig de veritat. Va decidir que el millor lloc per parar l'emboscada als conductors massa ràpids, hauria de ser prop el pont nou, on hi ha un senyal desmesuradament gros que prohibeix circular a més de 50 quilòmetres per hora. Ell es podria posar a l'altre costa del pont per aturar els infractors i expedir-los la multa pertinent.

En Julià devia anar a uns 286 quilòmetres per hora quan va entrar al vell pont que menava cap a les afores del bosc. No era ni de bon tros la vegada que anava més depressa, però havia de reconèixer que l'última revisió que el seu gendre havia fet al cotxe, li havia fet guanyar estabilitat i uns quants cavalls de potència.
L'Antonio va empassar saliva quan el vell R-11 va aconseguir parar-se a pocs centímetres del cotxe de policia que tallava el pas. En Julià va adonar-se que el seu gendre també havia tocat els frens, sort en va tenir.
El pobre municipal va acostar-se al vell renault de color gris i en veure l'avi de més de 90 anys al volant va sentir un esglai, però va saber controlar-se. Va saludar en Julià, va apartar el cotxe que barrava el pas, i es va afanyar a desmuntar el radar.
Des d'aquell dia ningú controla la velocitat als camins del bosc.

El bosc dels camaleons. Bosquetans honorífics.

2010-09-03T00:32:00.002+02:00

Què té La Bisbal d'Empordà? Quin coi de meteorit s'hi va estavellar el 1977? Qui ensenyava música a l'escola del poble? Són preguntes que em venen al cap després de sentir en Jaume Pla, en Carles Sanjosé i en Miquel Abràs, tres referents de l'escena musical catalana. Potser és una casualitat, però hi ha tants grups de música que han sortit d'aquest poble, que de ben segur que es mereixeria algun estudi.

El bosc dels camaleons. Finals d'estiu.

2010-08-28T09:45:00.000+02:00

Quan a les tres de la tarda et truca el gran de can Pilma i et diu que ha arribat al bosc, t'has de calçar les espardenyes. Evidentment no ho dic en el sentit literal de frase. Més aviat, estic parlant del sentit metafòric... o estàs ben preparat o pringues.

Quedes al bar del poble i les cerveses es buiden una darrera l'altra mentre parles de la calor que fot, del futbol que fan a la tele, d'un poema d'amor per començaments de setembre, de gots de vidre desapareguts, de cambrers extranys i cambreres pneumàtiques... Total, que a les tantes del vespre t'adones que la xafogor ja no és tanta, que la beguda t'està passant factura i que si no menges alguna cosa no arribaràs al ball de Festa Major en condicions.
Si el petit de can Frontera se us ajunta durant el sopar ja has vegut oli. I ara també ho dic fent servir el sentit metafòric de la frase. Et tocarà repassar tota la comarca. Per la taula desfilaran tota classe de personatges; us riureu dels de can Felip pel seu prominent nas, dels de can Nasi per ser tartamuts, dels de can Mestral per haver perdut un vadell de més de 300 Kg. dins la seva pròpia granja, dels de can Tabanet per haver fet una paret de rajols sense ciment... i és que no hi ha res com tenir facilitat de paraula per fer sortir el bo i millor de cada casa.
Finalment triareu algú del bosc i decidireu quina maldat fer-li. Algú dirà que a can Falset han recollit les tomates de l'hort i les tenen en cistells al porxo. Us passareu bona part de la nit lligant amb fil de cuca cada tomata a una tomatera i després deixareu els cistells a lloc, abans d'arribar-vos a ball de Festa.
Ballaràs amb la petita de ca l'Hereu, riuràs amb els germans Xiulet i xerraràs amb mig consistori municipal.
Finalment, quan el grup plegui de tocar, en Pilma i en Frontera et trobaran, i plegats veureu la cara de gamarús de l'avi Falset quan veu que les tomates per art d'encanteri han tornat a les tomateres. El pobre home es passarà una bona estona intentant recordar si realment el dia anterior havia collit les tomates . Et posaràs al llit quan el gall ja hagi cantat amb la sensació d'haver aprofitat l'última nit d'estiu.

El bosc dels camaleons. Qui té temps?

2010-08-15T00:37:00.001+02:00

"La dissenyadora d'interiors va arribar al bosc sense fer gaire soroll. La vella casa, que semblava estar sempre en un estat permanent de tremolor, va començar a agafar color poc a poc. Els vilatans ni van adonar-se que algú s'havia traslladat al casalot i que l'estava arreglant, però en unes setmanes el canvi va ser més que evident i a ningú va extranyar rebre aquella invitació."

Esteu convidat el proper dia 2 d'agost al berenar que se celebrarà en motiu del meu trasllat al bosc. Es prega puntualitat i etiqueta".

La dissenyadora d'interiors era una persona despistada, i no va adonar-se que havia enviat les missives sense posar l'hora a la qual es realitzava l'àpat, o sigui que entre les cinc de la tarda i les 8 del vespre, va anar arribant gent a la casa. El personal se sorprenia de com havia quedat aquella vella andrómina. El menjador era una estança àmplia i lluminosa. La llarga taula central estava envoltada de 32 cadires d'estil francès. Al vell mig un enorme canelobre de plata aguantava les 24 espelmes que donaven un toc romàntic a la festa.
Veure l'avi Rossich vestit amb frac era tot un aconteixement. Ell i Mossen Lluís la feien petar mentre Casilda no s'agamava d'exalçar les virtuds de les cortines de vellut que adornaven la sortida principal a l'eixida.
En un moment donat feren entrada al saló les autoritats del poble. El Sr. alcalde de bracet amb la secretària de l'Ajuntament, el director de la banda municipal, el carter del poble i el metge acompanyat de la vídua estanquera, van desfilar per la porta saludant l'amfitriona per perdres després entre la multitud."
Encara no sé com s´ho feia Mn. Lluís per saltar-se el protocol d'aquella manera, però d'una manera o altra sempre aconseguia no sortir a la foto.
"Cap a les deu de la nit la festa es donà per conclosa. Els assistens opinaren que el bon gust i la percepció espacial de la decoradora d'interiors, havien donat al vell casalot una pàtina de glamour modern, que farien les delicies de qualsevol família del bosc."

-Va pare, això si que no m'ho crec...
-Coi et dic que si que va passar...
-Si explico això, ningú s'ho creurà...
-Doncs quan els diguis que algú ho va publicar al full parroquial, encara s'ho creuran menys...
-Au, va, això si que no m'ho crec...
-Té mira....

I efectivament, algú havia publicat aquella crònica al full parroquial...

El bosc de camaleons. La pluja.

2010-08-10T19:58:00.001+02:00

Feia mesos que no plovia, i el riu, que a finals d'hivern s'havia desbordat, era ara un seguit de petites basses plenes de peixos a punt d'ofegar-se. Amb cistells els abastavem i, en grans bucois plens d'aigua, els deixavem anar a les basses i safarejos de les cases de pagès del bosc. L'estiu era tan calurós que l'avi no s'havia pogut estalviar cap dia de regar l'hort. Mossèn Lluís havia pregat amb insistència cada diumenge de juliol a Déu Nostre Senyor perquè enviés la tan esperada aigua. Amb la seva veu de fil, postrant-se davant el Diví com només ell ho savia fer, amb una humilitat que d'exegerada fins i tot semblava ridícula, el clergue del bosc feia les seves peticions: "Senyor, envieu-nos aquesta aigua tan necessaria pels nostres camps i conreus...." I amb el meu germà hi afegiem en veu baixa :"... i sobretot no us oblideu de l'hort del rector".

Aquell primer dissabte d'agost, va semblar que el cel es tranqués. Com si Sant Pere hagués estirat la cadena del vàter, es va sentir un tro i va caure un xàfec d'aquells que per imaginar-lo l'has d'haver patit. Trons i llampecs, aigua i pedra a manta. Tota la collita d'hortalitzes a prendre pel sac, i no parlem de la fruita que va quedar del tot malmesa.

L'endemà a missa el pobre rector en plena consagració, aixecava la vista al cel i amb el mateix fil de veu deia en veu alta: "... Senyor, gràcies per la pluja, ara ja pot parar de ploure, però em sembla que no vau acabar d'entendre la nostra pregària..." El meu germà i jo no ens vam poder aguantar el riure, mentre veiem com entre dents el meu avi deixava anar un "La mare que el va parir", referint-se al pobre capellà.

El bosc dels camaleons. L'extrany cas del Dr. Pons i el Sr. Adrohé

2010-08-05T11:19:00.001+02:00

Irakli Chogovadze - Els bessons

El Sr. Adrohé casat i pare de família regentava l'estanc del poble. El Dr. Pons metge del bosc s'entestava a tenir el consultori més polit de la comarca i era extremadament estricte amb el silenci de la sala d'espera de la seva consulta. Això i el gruix de les portes de fòrmica blanca, havien provocat més d'un mal rotllo, ja que de la sala estant es sentia tot el que els pobres malalts consultaven a qui els havia de curar.

Tots dos tenien la mateixa edat, i tots dos s'assemblaven com dues gotes d'aigua, eren idèntics, semblaven bessons. No fa falta dir, que corrien un munt d'històries inversemblants de l'origen dels dos homes, però el que més sorprenia era que mentre que un et prohibia fumar, l'altre no parava de vendre tabac.

La situació era d'allò més grotesca. Arribaves a la consulta amb un paquet de camel i un parell de fàries a la butxaca, i en sorties convençut que a partir d'aquell moment deixaries per sempre més de contaminar el món amb fum. I el més bo del cas era que per tenies la sensació que era la mateixa persona qui t'havia ensarronat dues vegades.

El que passava és que al metge li agradava massa el joc, i les apostes li van fer perdre el camí. Un parell de males jugades, i ja devia tants calés com fulles tenen els arbres a la primavera. Algú es va enfadar i li va anar a fer una visita, però desconeixedor de l'ofici del morós, va entrar a l'estanc per comprar tabac i, en veure que l'estanquer es feia l'orni quan li preguntaven pel deute, va decidir cobrar la vida del pobre home. Total que van matar l'estanquer en comptes del metge.

Ara el Dr. Pons passa consulta als matins, ven tabac a les tardes i fa de pare i espòs a les nits, i relament fa cara de cansat.

El bosc dels camaleons. Una veritable perla

2010-07-27T12:04:00.003+02:00

He trobat això i no puc parar d'escoltar-ho.

DRIFTWOOD COMPANY

El bosc dels camaleons. No passeu de llarg.

2010-07-22T14:06:00.000+02:00

Us recomano i fins i tot demano que llegiu amb paciència i atenció les reflexions que l'Albert, un exdirector d'institut, deixa escrits en el seu blog. No us perdeu la resposta de la conselleria, a mi m'ha sorprés i alhora m'ha espantat, sobretot perquè destila una mala brava impròpia de qui ha d'estar al servei dels altres.

Segur que no us deixa indiferents, perdeu-hi deu minuts que val molt la pena.

Carta oberta de l'exdirector d'un Institut públic al Conseller d'Educació.

LA RESPOSTA DE LA CONSELLERIA

LA MEVA RESPOSTA

El bosc dels camaleons. El que costa arreglar segons què!

2010-07-19T20:24:00.000+02:00

Hi havia una vegada una merda de cavall al vell mig de la vorera. La tifarada en qüestió feia tant temps que jeia entre llambordes que fins i tot els cavalls s'havien extingit, i ella encara era palplantada amb el seu rutilant aspecte esguardant de fit a fit als pobres vianants que miraven d'esquivar-la com podien. Alguns hi saltaven per sobre, els altres la regatejaven tapant-se el nas per no percebren l'olor, els més agosarats li retornaven la mirada quan hi passaven pel costat, i alguns havien canviat de ruta per no haver de trobar-se davant aquell engorrós espectacle. El més bo del cas és que sempre que algú mirava d'organitzar una brigada de neteja per treure-la, havia d'acabar desistint. O bé s'oblidaven de demanar el permís de neteja a l'Ajuntament, o bé no tenien cap escombra regulada per l'ordenança vigent, o bé el dia triat coincidia amb les obres de telefònica,... bé, en qualsevol cas, o per una cosa o per l'altra s'havia d'acabar anulant el pla establert i la tifarada continuava al seu lloc.

El principal problema era que la llei era molt clara al respecte. La burucràcia que s'havia de crear per organitzar la neteja, era tan brutal que dificilment algu s'agosarava a mirar de netejar la tifarada.
Finalment, un bon dia va ploure i la natura va endur-se'n allò que l'home no havia pogut arreglar.

El bosc dels camaleons. Autodeterminació 2.0

2010-07-06T18:30:00.000+02:00

Potser primer heu de llegir això: Autodeterminació

Pal plantat al bell mig de la plaça de l'ajuntament, el petit de Ca l'Iberi s'aferrava a una pancarta feta a mà que resava un "n'estic fins els collons" que no deixava dubtar a ningú de l'emprenyada que portava a sobre. Feia cosa de mig any que havia intentat marxar de casa, però no ho havia aconseguit. A últim moment, l'interventor del consistori havia declarat el referèndum nul per no sé quin coi de defecte de forma. O sigui que davant la deseperació del jove, els ancians del bosc van intentar mediar amb la seva família per mirar d'arreglar aquella situació. Al final, els avis van aconseguir convencer en Jordi perquè tornés a casa, i als seus progenitors i germans perquè no abusessin tant de la bona fe del pobre noi. Però allò havia durat el que dura una espurna al foc de Sant Joan, i un cop apagades les brases de l'arrepentiment inicial, els familiars de noi havien tornat a fer de les seves.

El germà gran havia aconseguit el que volia de l'herència. Les germanes grasses, no només continuaven sense fotre ni brot, si no que ara fins i tot havien afegit els seus xicots a la sagnia del germà petit. Els bessons, havien aprofitat per quedar-se amb l'habitació d'en Jordi i el pobre noi feia uns mesos que dormia al garatge de la casa. Els pares i el seu avi s'havien oblidat del seu aniversari i ni tan sols l'havien felicitat.

O sigui que va decidir manifestar-se, i malgrat estar tot sol a la plaça, es sentia una persona digna.

El bosc dels camaleons. The redemption song.

2010-07-06T18:21:00.000+02:00

Un parell d'enllaços per coneixer aquest cantautor de Dakar anomenat Tété.

BLOG - MYSPACE

El bosc dels camaleons. Paisatge 01

2010-06-30T20:27:00.000+02:00

El bosc dels camaleons. Pel musicòlegs de cares a l'estiu.

2010-06-25T19:05:00.000+02:00

Què tenen en comú... doncs que m'agrada la seva música i que són de la meva generació.

Mason Jennings: Canta un parell de cançons de Dylan a la peli I'm not there.
Donavon Frankenreiter: Aquest a més a més és surfista, i amic d'en Jack Johnson, o sigui que ja ho saps Txeics.
Ray LaMontagne: A mi és el que més m'agrada... però tot és qüestió de gustos.
Bon Iver: Justin Vernon en la versió més personal del folk americà, això ja és per iniciats.
Iron&Wine: Mireu el que es pot fer si et dius Sam Beam i tens un estudi de gravació a casa.

El bosc dels camaleons. RAVE (Radical Audio Visual Experience)

2010-06-15T23:38:00.002+02:00

L'avi Martell no donava crèdit als seus ulls. Un grup de quatre persones pujava penosament pel camí del castell. Aquest fet tot sol no hauria despertat la curiositat del vell si no fos per la pinta dels subjectes en qüestió. Semblaven extrets d'una pel·lícula de Kubrick. No és que l'octogenari sabés qui era Kubrick, però si que sabia distingir un tiu raro quan el veia, i aquelles persones que trampejaven, no amb poca dificultat, les pedres i arrels del petit camí costerut, eren com a mínim curioses.

Més amunt, l'avi Garlich i l'avi Pèlach seien davant una taula de càmping al vell mig del camí. Un porró sobre la taula, una caixa de puros i un taco de tiquets de cervesa que havia sobrat de la festa major. Recolzada a la cadira, l'escopeta de cacera i, assegut sobre les potes de radera, al costat del seu amo, el gegant perdiguer, que més que un gos semblava un os dels pirineus.

Llavors l'extranya comitiva va passar al costat de l'avi Martell, que amagat darrera unes mates s'afanyava a enviar un SMS als avis asseguts just davant el trencant del castell. Quan els quatre joves van arribar on eren els avis, aquests els van parar i els van cobrar 5 euros a cada un per passar. Ni dir-vos que els pobres nois van voler protestar, però en veure com en Garlich acariciava el canó del fusell tot fent posar en guàrdia el gos, es van convencer que el millor seria gratar-se les butxaques per deixar anar una mica de calderilla.

Aquell matí els tres avis van allargar més de 700 tiquets als participants a la festa RAVE que algú havia organitzat per internet al castell del bosc. A la nit, asseguts en una taula de la taverna de Casilda es repartien els calés, i separaven la part que diumenge dipositarien a la bessina de l'ermita parroquial., i és que l'única connexió a la xarxa era a la rectoria.

El bosc dels camaleons. La Pima

2010-06-12T11:48:00.006+02:00

Suara era caçant espàrguls al bosc quan de cop he sentit aquest coi de fressa que m'ha fet venir correguents. Amb les presses m'he regirat el junoll, i me'n he donat compte que les romagueres m'han esparrecat els pantalons quan he caigut. Fequis que m'ha costat aixecar-me, i he pensat a buscar un tros de bruc que em fes de gaiatu, però no n'he trobat cap. Quan he sortit de sota el pi gros m'he trobat la canalla que jugaba a bèlit i, m'han ajudat a arribar a l'era. La mestressa espolsava l'alfombra quan he arribat, i li he demanat que em poses un got de codonyac per fer-me passar el susto.

Així parlava el meu avi.

Codonyac (licor de codony)

El codonyac és una beguda dolça ideal per acompanyar als postres, o havent dinat. L'época dels codonys és als mesos de setembre i octubre.

Preparació: Peleu i traieu el suc de tants codonys com pugueu (exprement-los). Aneu amb compte amb les liquadores, ja que el codony és un fruit molt dur!!!. Per obtenir un litre de suc calen dos Kg. de codonys (aprox.). Segons els litres de suc de codonys que tinguem aplicarem les següents mesures als ingredients.

Ingredients:

400g. de sucre per litre de suc de codony.

Herbes (al gust de cadascú). Maria Lluïsa. Menta de la sopa. Menta romana. Menta del consol. Pela de llimona. Camamilla. Fàbrega. Nou moscada. Clavells. Canó de canyella. Tarongina. Fonoll. Farigola. Tila. Així fins a 40 herbes diferents (més o menys).

Poseu tots els ingredients en una garrafa, tapat amb un got trabucat, i deixeu-ho 40 dies a "sol i serena". Un cop passats aquests 40 dies posseu-ho en ampolles amb un didal d'alcohol (per beure, es clar!!!, també podeu fer servir "orujo" o similars). I ja està llest per beure!!!.

Consells:

Per perlar els codonys podeu utilitzar una paleta de tallar formatge. Colar-ho abans de posar a les ampolles amb un filtre de café (és una mica lent), així no quedarà pòsit. En posar-ho en les ampolles, observareu que el codonyac encara bull (fa bombolles). No patiu!!!, que ha de bullir tres cops. Manteniu-lo a temperatura més o menys constant (en les ampolles). Al cap d'uns quants anys el codonyac encara és més bo. Talleu els codonys a quadres i passeu-ho per la picadora 123. Si no teniu una premsa, feu servir una mitja per exprèmer la polpa del codony.

El bosc dels camaleons. El punt de vista.

2010-05-28T13:47:00.047+02:00

El client:

La sandàlia va sortir rebotida després de topar contra el mirall del bar a una velocitat superior a la del so. Això ho sé perquè vaig sentir-la uns segons després de que se m'encastés a la cara.

No era la primera vegada que em llançaven alguna cosa, però per primer cop, la cosa que va impactar amb el meu punxegut nas no anava dirigida a mi.

Després de recuperar-me de l'ensurt inicial, vaig ser conscient de l'escena que s'estava desenvolupant davant meu, i per uns pocs segons vaig tenir un moment "màtrix". Si, el temps es va dilatar i semblava que tot anés a càmara lenta. Això em va permetre copçar per exemple, que la pinta de cervesa que m'estava apunt de veure, estava volant pels aires mentre jo intentava mantenir l'equilibri. Res, petits detalls que després no em servirien per gaire res, però almenys per un moment vaig tenir temps de reflexionar abans de prendre una decisió.

La mare:

Vaig entrar al bar emprenyada com mai ho havia estat. Havien arribat les notes del gran de casa i vaig adonar-me que m'havia estat enganyant durant tot aquest temps. La sang em va pujar a la cara, i em va semblar que el cap m'estava a punt d'explotar, però sabia què havia de fer. Amb el que duia posat, vaig sortir de casa, i no vaig adonar-me que la meva imatge, reflexada al mirall del rebedor, hauria pogut ser la portada de qualsevol de les pel·lícules de por que tant agradaven al meu fill.

Quan vaig entrar enfurismada al bar, i vaig veure al capsigrany fent una partida de futbolí, vaig esclatar. Sense pensar-m'ho, vaig treure'm la sandàlia i la vaig llançar amb tota la mala lleta acumulada cap no era el desgraciat del meu fill. Però la meva mala punteria i la rapidesa del vergant em van fer errar el tret. Abans de llançar l'espardenya ja sabia que segurament no el tocaria, però vaig tenir prou temps de pensar unes quantes maneres d'agrair-li les carbasses.

L'amo del bar:

Jo descarregava una caixa de cerveses de la furgoneta, quan pel mirall retrovisor veig, a contrasol, la silueta d'una dona que entra feta una fera al meu local. Semblava que tenia ganes de brega, i estava clar que volia picar algú. Vaig posar-me a correr cap a la porta del bar, però no vaig tenir la previsió de tornar a deixar la caixa al vehicle. Aquesta decisió va ser fatal, ja que les presses i els nervis van fer que no recordés que acabavem d'instal·lar la nova porta de vidre.

La patacada va ser de pel·lícula de "l'oeste". Jo i caixa de cerveses travessant l'entrada del local entre vidres, taps de ferro i escuma. Tot plegat molt bonic. Mentre queia vaig poder veure amb prou feines, com la senyora ja s'havia tret la sabata i l'havia llançada cap al futbolí, però de la resta no recordo gran cosa, ja que ràpidament se'm van apareixer les lloses brutes del local.

Els jugadors de botifarra:

Estavem enriolats veient com la dona mig nua que acabava d'entrar al local fotia crits al seu fill, quan de sobte l'amo de la taberna va atravessar la porta nova de vidre amb una caixa de cerveses a les mans. Evidentment ens vam espantar una mica, ja que la quantitat de vidres que van sortir disparats es va multiplicar quan la caixa va picar contra el terra. L'escuma i els taps saltaven de les ampolles mullant taules, cadires i clients a parts iguals. El que era assegut al meu costat, de l'espant, va caure d'esquena a terra., i mentre ho feia, amb les cames, va aixecar la taula de tal manera que tot el seu contingut es va buidar pel local. Cartes, un cendrer, el puro de Don Albert i el tapete van sortir disparats enlaire per després caure per sobre nostre fent un gran terrabestall. Sort que les copes erem mig buides si no, a més de l'espant hauriem agafat un constipat de molls que hauriem quedat.

El cambrer del local:

La tia boja aquella, va entrar al local brandant alguna cosa amb la mà. Jo de primeres no em vaig espantar, però després tot va empitjorar. Aquella dona anava mig despullada, com si s'acabés de dutxar, i a més a més no parava de deixar anar improperis a tort i a dret. En un moment donat va llançar el que duia a la mà a uns clients abituals que jugaven a futbolí. Ells en apartar-se em van deixar exposat a l'objecte contundent que es dirigia a mi. Vaig intentar una maniobra d'evasió, però les cames em van fallar. El terra de la barra, recent fregat, relliscava més del que és habitual i jo duia unes sabates de sola llisa. El problema va ser que en dur la fregona a les mans no vaig poder agafar-me enlloc, i vaig caure tot fent ballar un pal amb les mes mans, o sigui que totes les ampolles de la lleixa del bar, vanren caure sobre mi. El més extrany del cas és que el mirall no es va pas trencar. Suposo que són coses que passen.

El policia que va fer l'atestat:

El local presenta un estat apocal·líptic. Casualment he arribat al lloc dels fets pocs segons després de que s'hagués comès l'acte delictiu. Molt a pesar meu he hagut de deixar a mitges una multa que estava posant a un vehicle mal estacionat.

Prossegueixo a descriure l'estat del lloc dels fets. La porta d'entrada està totalment destrossada. Els vidres cobreixen parcialment el terra del local i dos cossos obstaculitzen el pas a aquest número. A terra dos cossos ferits, l'un sobre l'altre, en postura més que compromesa. A la part de dalt un senyor d'uns 55 anys, caucàsic, de cabell fosc i nas punxegut. Sota ell una senyora d'una 40 anys, mig despullada, d'origen caucàsic i cabell ros tenyit.

Al seu costat dret una taula trencada amb quatre clients al voltant.Tres d'ells no poden contenir el riure, mentre el quart jeu estirat d'esquena a terra, sembla que no respira. Tots tenen aspecte de ser jubilats de fa anys.

A la dreta, quatre varons d'uns 17 anys s'han parapetat darrera un vell futbolí.

Darrera la barra jeu estabornit el cambrer de l'establiment. Sembla que li han propinat una pallissa amb algun tipus de bastó, potser el pal d'escombra que ara aguanta en el que segurament és una senyal de protecció.

A l'altre costat de la barra un home d'origent desconegut i d'uns 30 anys es tapa la cara mentre es queixa del mal que li fa.

En una valoració prèvia a l'engrós, aquest número pensa que costarà una picossada arreglar tots els desperfectes del local.

El bosc dels camaleons. Desè concurs de disfresses.

2010-05-24T23:43:00.001+02:00

L'envalat era ple a vessar. El conjunt, que semblava extret d'un documental jamaicà dels anys 60, no parava de fer sonar melodies que et transportaven a una altra època. La parròquia estava d'allò més animada i els participants al desè concurs de disfresses de carnestoltes, es movien per la pista rebent a parts iguals l'aprovació i la riota d'un públic que, al final de la nit, hauria de fer de jurat.

A la dreta entre dues parelles que ballaven, el petit de can Tabanet anava disfressat de gall. Duia un vestit confeccionat a base de plomes de gallina, que li donava l'aspecte d'un pollastre recent escaldat. Malgrat això es veia que tenia prou èxit entre el públic femení, ja que un parell de mosses del bosc miraven d'aixecar-li la cua per veure si realment el trajo estava ben aconseguit, o si el gall passava per gallina de segona.

A l'esquerra l'avi de can Raspall i l'avi Rossic conversaven enriolats mentre la jove de can Giral,exhibia la seva disfressa feta a partir de material reciclat. Em va seblar que volia imitar l'home de llautó de Carrol al país de les meravelles, però eren massa evidents els tetrabricks mal ajuntats amb fill de cuca que això si, feien una fressa en fregar els uns amb els altres d'allò més curiosa.
Al mig de la pista en Mia Casagran, vestit de minyona, empenyia tot ballant amb gràcia un antic cotxet que havia trobat a les golfes de cal meu avi. L'aparell, que antigament hauria servit a la dida per passejar la meva avia, ara formava part de la indumentària de qui es creia ferm aspirant al títol de millor disfressat, però aquella nit semblava que ho tenia magre.
Al fons de la sala enmig d'una munió de gent, en Pep Gran de ca l'Oliberes portava la disfressa definitiva. S'havia atrevit a entrar a la sacristia de mossèn Lluís i li havia robat la sotana que duia per Pasqua. La concurrència estava flipant, i en Pep, tot cofoi, lluïa fatxenda la preuada prenda que havia manllevat al capellà. Tot i això, en Mia estava segur de guanyar, i malgrat que totes les mirades ara estaven posades sobre el jove vestit de Pastor, a ell se li escapava un somriure imperceptible per sota el nas, i estava segur que en desfilar sobre l'escenari tothom el triaria a ell.
L'acte final de la vetllada va començar, els participants anaven desfilant per l'escenari, ara cantant una cançó, ara imitant un personatge. El petit de can Tabenet va arrencar els primers aplaudiments en improvitzar una versió barroera del tema d'en Lluís Llach "la gallina ha dit que prou".
Les riotes van ser totes per la jove de can Giral, quan en pujar a l'escenari, i entrabancant-se amb un dels tetrabricks va fer una voltereta d'allò més espectacular. Sort que les caixes buides de llet van mitigar el cop i no es va trencar res.
Quan en Pep Oliberes va pujar a l'escenari recitant el sermó del dia de reis, la gent no va poder contenir l'alegria i va esclatar un atronador homenatge en forma d'aplaudiments, crits i xiulets.
El concurs semblava tenir guanyador quan va pujar a l'escenari en Mia Casagran. La gent semblava no estar per la feina, com si després de l'onada d'aplaudiments vingués una calma mansa. Va ser en un petit moment de silenci, que de dins el cotxet en sortí un bruel de nen petit, com un plor fugisser que de cop es va sentir a tota la sala. La gent, en percebre la veu d'un nadó va començar a aguditzar l'oida i a parar esment del jove que, vestit de minyona, empenyia el cotxet tot imitant la millor de les cuidadores de criatures. Fou llavors, quan tothom ja mirava l'escenari, que la pseudominyona va fer veure que s'adonava dels plors. Es va atansar al cotxet i sabeu què en va sortir de dins... Doncs si, en Narcís de can Muntanya vestit amb uns volquers i un barret com si d'un nadó es tractés. Més de dos metres feia el paio, i s'havia estat tota la nit dins el cotxet sense moure's.
No cal ni dir-vos que, per unanimitat, es van endur el premi.

El bosc dels camaleons. Això si que és una versió.

2010-05-20T21:55:00.002+02:00

El bosc dels camaleons. L'helicópter

2010-05-18T00:00:00.002+02:00

Eren cul i merda, dues mànigues del mateix jersey. Si volies trobar a l'un, només havies de buscar a l'altre. I mira que n'eren de diferents.

En Mia de can Casagran i en Narcís de can Muntanya, la parella perfecta. Si a algú se li podien acudir les bestieses més descabellades del bosc era a ells dos, semblaven talment deixebles del meu avi. Sentien especial predilecció per fer la vida impossible al capellà del poble. Un bon dia li van robar i desmuntar d'amagat el dos cavalls i, amb el motor, en van fer un helicópter, i el van fer volar. L'engendre que van crear es va aixecar dos pams de terra i es va encastar contra el primer marge que van trobar. El pare va anar a desancaixar-los amb el tractor i mentre va durar la bronca que el mossen els engegava no van poder treure els ulls de sobre la cabra d'or que presidia la sagristia.

A partir d'aquell dia no van faltar mai a missa.

El bosc dels camaleons. La cabra d'or

2010-05-13T21:12:00.001+02:00

Al bosc hi ha dos castells. L'un, entaforat dins la muntanya, és de construcció moderna, van acabar-lo a finals del segle XIX i no va servir per a gaire res. L'altre, d'origen més antic, conserva amb prou feines una torre que s'aguanta miraculosament sobre dues parets.

Fins no fa massa, el jovent del poble feia juguesques sobre qui seria el primer en coronar la vella torre. De fet el joc va passar a ritual iniciàtic, i la majoria d'adolescents havien provat d'escalar l'esquerpa paret abans d'arribar a l'edat adulta. La llegenda diu que dalt la torre hi ha una cabra d'or i, malgrat semblar una bestiesa, més d'un eixalabrat s'ha aventurat a pujar per comprobar "in situ" la veracitat dels rumors sobre el valuós cornut.

El penúltim que ho va provar va ser en Narcís de can Muntanya, però va desistir en l'intent quan a l'escena van apareixer un parell de malcarats corbs, que van semblar al noi signe de malaestrugança. Poc després, en Mia de can Casagran va aconseguir coronar el monument i desconcertat va baixar amb una caixa de ferro que anys enrera devia haver estat plena de galetes. Dins la caixa una esqüeta nota deia : "apreciat bosquetà, no ets el primer que ha pujat a la torre. Avui, 25 d'abril de 1987, he aconseguit arribar aquí a dalt. T'he de dir que els rumors són certs, davant meu hi ha una cabra d'or. L'animal deu pesar uns quinze quilos. No sé com m'ho faré per baixar-lo, però en qualsevol cas me l'enduc."
Aquests fets van provocar un parell d'aconteixements. En primer lloc, ningú mai més va tornar a pujar a la torre. En segon lloc, la gent del bosc va començar a creure en totes les llegendes que s'explicaven.

El bosc dels camaleons. La mare

2010-05-04T23:32:00.004+02:00

Suposo que la Carme sabrà perdonar-me si publico el mail que ha enviat als seus amics per avisar-nos del traspàs de la seva mare. A mi m'ha entendrit.

La cerimònia ha estat austera i llarga. El fèretre de la mare ha presidit l'acte com sempre ho havia fet ella, en silenci, com si estigués en segon pla. La Iona, una de les seves netes, ha llegit una carta que el seu tiu ha enviat des de l'India. La Carme, mare de la Iona, ha llegit les lletres que teniu al final del post i, un altre tiu de la Iona a tancat la cerimonia reconeixent els merits de tota una generació que van fer del treball i la dedicació a la familia un exemple a seguir. Les últimes paraules d'aquest m'han colpit més que cap altra cosa. Al final mirant el fèretre i aguantant-se les llàgrimes ha preguntat: mare, sabré estar a l'alçada?. Quan hem sortit, fills i nets ens esperaven amb un somriure a la boca, sabent de que la mare ha viscut una vida plena.

Bon dia des de Girona!

Amb aquesta salutació us he enviat molts missatges, i avui, que a Girona fa hores que plou a poc a poc, també em sembla un bon dia. M'explico: el dia que va deixar-me en Miquel, el cel va ploure a bots i barrals durant tots els dies fins que vam pujar a enterrar-lo al Bassagoda. El cel el plorava,com nosaltres, de forma violenta, perquè la seva mort no era gens natural. Ens deixava en plenes facultats, quan encara tenia molt camí per recorre i experiències per viure. En canvi, des d'ahir que el cel plora lentament, són les llàgrimes tranquil·les per a qui ja havia fet el seu camí a la vida i feia massa que ja no podia comunicar-se amb nosaltres i necessitava de tothom...

Ja sabeu que a mi m'agrada veure les coincidències de les petites coses... I ahir també n'hi va haver. la mare moria el dia de la mare, el primer diumenge de maig. Ella, que la seva missió a la vida va ser ser mare -quan tots ens vam independitzar va tenir la primera gran sotragada de la seva vida-, que la van batejar amb el nom de Maria, la mare...

I ha mort només encetar el mes de Maria, el mes de les flors. A casa sempre tinc rams de flors. La Sara, que és la senyora que fa més de vint anys que m'ajuda a tenir cura de casa, m'ho diu cada divendres quan arriba: "quines flors més boniques que tens". No m'hi hauria fixat mai, que ho feia si no fos perquè ella m'ho recordava. I després vaig pensar que, a casa, la mare sempre feia petits rams amb el que hi havia cada temporada. No en comprava mai -ens va enducar en els principis d' una austeritat gairebé espartana-, però podies trobar el got amb els lliris de sant Josep, en algun d'aigua, les rosetes petites, alguna branca florida d'aquell pruner bord... al costat d'una imatge de la mare de Déu. Suposo que el meu gust per les flors blanques em ve d'ella.

Potser és casualitat només, però a mi m'agrada creure que no... La mare ens ha anat deixant de mica en mica... i ha triat per fer-ho el mes de les flors, el mes de Maria, el dia de la mare... aquell mes del rosari...

Us ho volia fer saber, perdoneu, però fa tants anys que em sentiu parlar de la salut delicada de la mare...

I jo em pregunto també: mare, sabré estar a l'alçada?

El bosc dels camaleons. Moebius

2010-05-04T19:37:00.001+02:00

S'acosta el bon temps i els camps comencen a tenir l'aspecte d'un mar verd que té els dies comptats. La natura desbordant envaeix fins i tot el centre de la ciutat i els pètals que cauen dels arbres, cobreixen amb poca traça les vaques dels cotxes aparcats en zona blava. A les afores, els boscos encara són plens de les branques caigudes a causa de la nevada hivernal, ningú els ha netejat i els més pessimistes preveuen els focs estivals.

Els dies, més llargs, donen l'oportunitat d'aprofitar més bé l'estona, però el bon temps no acaba d'arribar.

Aviat la calor serà asfixiant. Els ocells, empesos per l'instint, ens deixaran la xafogor per marxar a llocs més frescos on poder donar vol a una altra generació. Per contra, els turistes ens evairan amb tots els seu tòpics, ocupant, amb les seves tovalloles, diminutes parceles vora el mar ,que només unes setmanes abans hauran estat llocs empestats per les continues llevantades. Els sopars a la fresca i les converses s'allargaran fins a les tantes de la matinada i el temps tornarà a passar volant.

No serem conscients del pas del temps que els ocells ja tornaran a ser aquí. Portaran amb ells la seva prole i seran testimonis de l'espectacle cromàtic de la tardor. Tothom treurà de l'armari el gorro i la bufanda de llana. Torrarem castanyes i caçarem bolets, i la vegetació morirà per entrar despullada a l'hivern que ens farà encendre les llars de foc al voltant del pessebre.

Fins i tot la fred ens acabarà deixant i ens atraparà el bon temps i els camps començaran a tenir l'aspecte d'un mar verd que tindrà els dies comptats. La natura desbordant evairà fins i tot el centre de la ciutat i ...

El bosc dels camaleons. El procés creatiu

2010-05-01T11:18:00.002+02:00

"Casilda fregava l'era de la taberna del poble amb una energia inusitada. El confeti i l'arròs s'havien posat entre tova i tova cosa que en dificultava l'extracció, però ella no baixava la cadència de les palades. Els anys i les circumstàncies s'havien preocupat de dotar a la menuda dona d'una força inusitada, i d'un esperit de sacrifici que havien fet d'ella una supervivent ..."

- Ei tiu, t'estàs passant, tothom sap que Casilda és una bagassa de cuidado...

- Home, vols dir? Tampoc n'hi ha per tant, a més a més vam quedar que la pel·lícula no s'ajustaria ben bé a la relitat. Si no ningú del bosc voldrà participar-hi.

- Si, si, però una cosa és que no s'ajusti a la realitat i l'altre que sigui una completa ficció. A més, Calsilda ni tan sols ens ha volgut patrocinar amb café durant el rodatge.

- Potser tens raó, és una mica bagassa...

- I tacanya!

- Molt tacanya!

- Va doncs torna a començar.

"Casilda jeia espatarrada sobre una de les cadires de l'era. La merda acumulada entre les toves, barreja d'aigua arrós i confeti, desprenia una fortor fètida que no semblava molestar la dona. Els anys i les circumstàncies havien tractat massa bé la mestressa, i l'escombra per estrenar feia endevinar que la força de voluntat i el gust pel treball no eren qualitats presents en el seu caràcter..."

- Home tiu, potser t'has tornat a passar, no?

- Ja hi som, ara tampoc t'està bé aquest començament?

- Si, però jo vull continuar mantenint la meva residència al bosc i si comencem a fotrens amb tothom potser ens faran fora...

- Ara em diràs que tens por de la gent del bosc...

- Mira, què vols que et digui. D'animals en són força, i tothom sap que li va passar a l'hereu Tabenet. Jo miraria de ser una mica més subtil.

- Mira'l el subtil.... m'acabes de dir que Casilda era una bagassa i una tacanya, i ara vols que sigui subtil? A tu no hi ha qui t'entengui.

- Ostres no et sulfuris, només vull dir que rebaixis el to de l'assumpte, i ja veuràs que queda força més bé.

- Va, ho torno a probar.

"Calsida escombrava l'era que era plena d'arrós i confeti. Malgrat costar-li, mirava d'esforçar-se a treure la bruticia acumulada entre les toves, ja que era força polida. No era una persona perfecta, la mandra la guanyava moltes vegades, però malgrat ser vídua, havia aconseguit tirar endavant un negoci i dos fills. La gent del bosc se l'estimava..."

- Bé, què et sembla?

- No té ganxo...

- Ves a la merda!

- Mira, no t'ho agafis malament, però m'agradaven més els altres dos començaments.

- Mira no em toquis el ral que ja m'ho has fet repetir masses vegades.
- Què vols que et digui, sóc un perfeccionista.

- Ets gilipolles!

- I tu imbècil!

- Si, però l'ordinador és meu.

- I la càmera de filmar meva.

- Malparit...

- Mira si vols fer la peli ens haurem de posar d'acord

- mmm ..., ok doncs què vols fer...?

- Deixa-ho així i ja ho canviarem més endavant.

- pfffffff ... si ens en sortim d'aquesta...

El bosc dels camaleons. Primer campionat de llançament de tràmec.

2010-04-26T23:02:00.000+02:00

Hi havia una parell d'aconteixements al bosc que difícilment et podies pedre. El primer era la castanyada. En acostar-se la tardor, el rec de la plaça folrat de rierencs, es convertia en una llarga i improvitzada foguera ,on la gent de la contrada torrava les castanyes mentre no parava de prendre licor de codony d'elaboració propia. El segon esdeveniment en importància, era el campionat anual de llançament de tràmec. A començaments d'estiu, els avis formaven una filera llarguíssima a l'hort de ca l'escolà, i els mossos de les cases de pagès anaven apereixent poc a poc amb els seus instruments de treball. Un cop arribats al cap de l'hort llançaven els seu tràmecs tant lluny com els era possible. Qui el llançava més lluny era qui tenia dret a batre primer. Es veu que va ser el meu avi qui va inventar el joc, en veure com cada estiu, els pagesos es barallaven per l'era de ca l'escolà, que era de lluny la més grossa de tot el bosc i on millor es podia realitzar la cerimonia. L'alcalde, exercia de mestre de cerimònies, i la secretaria aixecava acta del concurs amb una diligència indomita. Sempre guanyava el mosso de casa nostra i, coneixent el meu avi, segur que feia trampes.

El bosc dels camaleons.Bosquetans honorífics

2010-04-18T17:25:00.004+02:00

Fa disset anys que jeia al sofà de cals pares amb la pota enlaire. L'operació de lligaments, ròtula i menisc havia durat quatre hores, i després d'estar convalescent tres dies a l'hospital Sant Josep de Barcelona, m'havien deixat tornar per recuperar-me en un lloc menys hostil.

Aquell mateix matí van entrar per la porta del rebedor alguns amics, que venien a compadir-se de mi. Un d'ells va dur una revista de música especialitzada en guitarristes i guitarres. No en recordo massa coses. Un parell d'articles sobre Les Paul, un altre sobre la Fender estratocaster i sobretot una entrevista de més de tres pàgines a un joveníssim guitarrista anomenat Ben Harper.
L'entrevista costava de seguir, sobretot perquè era força específica. S'hi parlava d'afinacions úniques, de pastilles de guitarra especials, d'instruments fets a mà, de fusta de brasil, d'avis lutiers i de passió per la guitarra.
Un cop vaig poder caminar, em vaig comprar el primer disc d'aquest músic, el vaig veure en directe i l'he seguit fins aquí. Ara ha publicat el seu 11è llarga durada: "Live from the Montreal International Jazz Festival". Els Relentless7 han agafat el relleu dels Innocent Criminals com a banda acompanyant i han gravat aquest magnífic album en directe. Si podeu anar-lo a veure en directe no ho dubteu, un dia podreu explicar als vostres nets que vosaltres hi ereu.
No sé qui és l'autor de la foto, però la trobo genial. La van fer servir com a portada del disc de promoció de la cançó Shimmer and Shine.

El bosc dels camaleons. Microcasualitats 01

2010-04-11T11:11:00.000+02:00

Va agafar arrencada per encarar el salt que havia de portar-lo a l'altre cantó de rec, però no va calcular bé. De fet les matemàtiques mai havien estat el seu fort, però aquella vegada la línia que separa l'empirisme de la realitat a ser més prima que de costum, i les poques hores d'estudi se li van plantar davant la cara amb una força inusitada. La patacada va ser de les que fan història.

Mentre tot això s'esdevenia, ella feia equilibris impossibles per mantenir la galleda plena d'aigua dreta sobre el seu cap, mentre mentalment repassava si la dependenta li havia donat el canvi bé. Sempre havia estat maldestre i l'esforç mental va fer que s'oblidés per un moment del cubell, fent palesa aquesta característica de la seva personalitat. Abans que pogués fer-hi res, ja li havia caigut el cubell per sobre deixant anar tot el líquid sobre el seu cos esprimatxat.

Tothom hauria dit que estaven fets l'un per l'altre, però no eren parella ja que ni tan sols es coneixien.

El bosc dels camaleons. Gramophone Allstars.

2010-04-05T11:59:00.009+02:00

La Bisbal, Torroella de Montgrí, Manresa, Banyoles, Barcelona, Madrid, Vic... podria ser la llista de Festes Majors a les que anar aquest any, però no. Es tracta només del lloc d'origen dels integrans de The Gramophone Allstars. Presenten el seu disc ben aviat, i la veritat és que ho fan molt bé. Si us agrada el jazz, l'ska o el soul no us els podeu perdre. A més a més la portada del disc podria ser el pòster de la Festa Major del Bosc. A veure que us semblen, grasteu uns pocs minuts per escoltar-los no us n'arrepentireu pas.

MySpace - Web oficial

El bosc dels camaleons. Bona Pasqua a tots!

2010-04-04T14:30:00.001+02:00

Em va fer molta gràcia el títol que l'amic del blog inminent havia posat al seu article del 19 de març de l'any passat sobre l'actuació dels mossos d'esquadra contra els anti-bolonya a la UB. El vaig trobar ocurrent i encertat i avui me l'he tornat a llegir.

M'ha agradat també la reflexió que un altre amic fa al seu blog sobre la pederàstia i l'esglèsia aquest passat 1 d'abril, em faig meu el seu plantejament.

Poso aquestes dues referències juntes perquè he estat pensant en la facilitat que tenim per jutjar un tot per uns quants o el què per el qui.

M'he fet el proposit de no fer-ho. M'he fet el proposit de valorar la democràcia pel que representa i no per quatre fills de la gran ... corruptes de mer.. que no fan res més que escampar merda sobre els polítics que realment busquen fer un servei. M'he fet el proposit de no tornar a explicar cap acudit de funcionaris, i miraré de valorar el treball ben fet de la majoria dels que estan al davant de les administracions públiques. M'he fet el proposit de ....

Podria estar hores i hores escrivint sobre els proposits que m'he fet, però per fer-ho més curt us diré que he arribat a la conclusió que hi ha polítics corruptes o funcionaris poc treballadors perquè en definitiva aquests col·lectius estan formats per persones, i ja se sap com a persones no som perfectes i solem cagar-la amb força freqüència.

Pel que fa a l'església passa el mateix, fins i tot el Sant Pare és humà, i com a tal ell i tots els seus antecessors l'han cagat més d'una vegada, el que passa és que hi ha cagades i cagades hi ha, i això de la pederàstia clama al cel.

He dubtat de la democràcia, de l'administració pública i de l'Esglèsia, però no ho fet ni per culpa dels polítics corruptes, ni dels mals funcionaris, ni dels capellans viciosos, el que m'ha fet dubtar és que a vegades sembla que qui hauria de fer alguna cosa no ho fa. M'encantaria veure dimitir de tant en tant algun polític, com m'agradaria veure com despatxen algun funcionari que no fa la seva feina, i m'estimo més no escriure que m'agradaria que fessin a aquests capellans pederastes.

Mentre espero que això passi tornaré a llegir l'article del meu amic, crec sincerament que té tota la raó del món, i recordaré les paraules del meu catequista quan em preparava per fer la confirmació:"és tan fàcil criticar l'esglèsia des de fora com n'és de fàcil criticar el barça des de la grada. El que costa de veritat és jugar el partit i intentar canviar el que no va bé des de dins".

Bona Pasqua a tothom!

El bosc dels camaleons. La idea.

2010-03-31T20:34:00.000+02:00

El petit de cal Duch va ser el primer a marcar amb guix el camp de futbol al pati de la rectoria.

Malgrat que cap de les ratlles li va quedar recta, i que el rectangle de les àrees era del tot desproporcionat envers la gradària del camp, l'ivent li havia quedat d'allò més reixit.

No sé com no se m'havia acudit de fer un camp de futbol en aquell espai, però suposo que tot i que la idea m'havia rondat pel cap més d'una vegada, mai havia trobat el temps ni la força de voluntat necessaris per a dur a terme l'empresa, i per aquest motiu el petit de cal Duch m'havia passat al davant.

Al començament la idea del jove fou d'allò més ben rebuda per la gent del bosc. Casilda, va comentar que li feia gràcia com quedaven les porteries fetes amb les velles forques de l'avi Rossic. L'avi Ros va dir que els mocadors de farcell quedaven de conya als córners del camp, i donaven a l'estampa esportiva un toc de glamour rural d'allò més encertat.

El primer partit fou antològic. El resultat: un a zero a favor dels "solters" del bosc; que s'enfrontaren a un equip de "casats" mermat pel desastrós estat físic d'algun dels integrants de la veterana plantilla. A més a més no hi hagué ningú que un cop acabat el matx no comentés com n'era d'enginyosa la idea de marcar un camp de futbol al pati de la rectoria, i com d'espavilat era el jove Duch a l'hora d'haver aconseguit portar a terme aquell ufanós projecte.

Total, que en les següents tres setmanes, el noi, en part empés per la satisfacció dels homenatges rebuts, i en part per l'alegria que veia a la cara de la gent del bosc quan era al futbol, va deixar la vida dissipada que fins llavors havia dut per encarregar-se en cos i ànima del terreny de joc. I això fou la seva perdició.

Es veu que els petits de cal Forné i de cal Pedrot van començar a escampar l'ombra del dubte entre la gent que se'ls volia escoltar. Que si el terreny de joc és massa petit, que si el guix que fa servir en Duch és de mala qualitat, que si els partits són ilegals, que si en Duch en treu profit econòmic, que si és millor el camp de futbol de les afores...

Alguns jugadors de futbol van deixar d'anar al camp, i fins i tot el jove Duch va estar a punt de llaurar el pati del rector per fer-hi patates. Però res d'això va passar.

Ara sembla que ja no pinta el camp tot sol, i que el guix que fa servir no és de tan mala qualitat com alguns van voler creure, també sembla que al bosc hi ha futbol per estona.

Jo per la meva part estaré atent a veure quina és la propera que se li acudeix al jove Duch. A cal Forné i a cal Pedrot en sentiran a parlar i jo segurament em faré un panxot de riure.

El bosc dels camaleons. Tom Waits

2010-02-28T22:06:00.001+01:00

Pocs artistes tan camaleònics com aquest corren per aquests mons de Déu. Toms Waits; pianista, compositor, actor i sobretot cantant és un dels últims monstres de la música que encara fan concerts que valen la pena. Van Morrison, Leonard Cohen, Nick Cave o Lou Reed són socis de l'exclusiu club de solistes que emplenen escenaris i no deixen indiferent a qui agrada la música. Les cançons fosques i aspres, llegat d'escriptors com Bukowski o Kerouac, fan dels espectacles d'aquest californià el lloc perfecte per a qualsevol melòman que no vulgui quedar malament.

Per cert, que mai se us acudeixi fer un anunci amb una cançó d'aquest senyor. Es veu que gasta força mala llet quan es barreja el seu art amb la publicitat. Es veu que això de l'SGAE ja fa temps que ho van inventar els americans.

El bosc dels camaleons. Bosquetans honorífics

2010-02-26T23:04:00.000+01:00

Un amic (del qual a vegades em sento poc mereixedor) deia alguna cosa així: "per molt malament que hagi anat el dia a la feina, si arribes a casa i allí tot està bé..." i tenia molta raó. Suposo que estic en una època de la meva vida en que miro de relativitzar això de la felicitat. No és que no hi doni importància, però les circumstàncies han fet que durant un temps hagi hagut d'anar camp a través, i per ara, encara estic mirant de retrobar el camí perdut.

I ja se sap, quan estàs perdut de veritat necessites alguna vàlvula d'escapament, i avui pensava en això, en vàlvules.

Els que em coneixeu, esteu del tot equivocats, ara no us parlaré de motos. Les passejades amb moto són figues d'un altre paner, i per anar en moto cal que el cap estigui seré, no fos cas que tinguéssim algun encontre amb la cuneta, que és molt més a prop del que la gent es pensa.

O sigui que en èpoques de mal rotllo, o de boira, o d'alegria forçada, hi ha un parell de coses que mai m'han fallat. Una és construir coses amb les mans i l'altra llegir algun cómic d'Astèrix i Obèlix.

Pel que fa a construir coses, un dia ja en parlaré amb detall. Pel que fa a l'altra per mi, aquest parell de cracks m'han fet passar moments memorables i per això me'ls estimo amb deliri.

El bosc dels camaleons. Crisis. What crisis?

2010-02-18T21:13:00.002+01:00

Estava parat just davant del pas de peatons i Déu Nostre Senyor sap que pitjava amb totes les meves forces el fre del cotxe. De fet, la senyora que va començar a travessar la carretera va tenir temps de mirar fins i tot si plovia més dins o fora l'asfalt abans de decidir-se a creuar arrossegant el carro de la compra. Va ser just quan ella era davant del meu atropellat cotxe quan el senyor de darrera va decidir no aturar-se i, sense tenir temps d'empassar-me l'últim vadall va picar amb el seu Mercedes contra la matrícula de darrera del meu pobre Golf. El cop, malgrat no ser massa fort, va ser suficient per desplaçar el meu vehicle uns dos metres endavant, la qual cosa va fer que amb la matrícula del davant arribes a pocs centrímetres de la pobra vella.

La senyora, em va mirar durant uns tres segons, directament al ulls i, canviant la fesomia de la seva cara, es va deixar caure a terra començant a deixar anar una corrua de crits i exabruptes, que a mi em van deixar del tot desorientat. Mentre aquesta escena s'esdevenia, el senyor del darrera havia aprofitat per sortir del cotxe i, en veure el paperàs que l'anciana acabava de bordar, va decidir afegir-se a la festa afanyant-se a collir a la senyora mentre no parava d'insultar-me en veu alta.

Ni dir que el municipal només se'ls va escoltar a ells dos. Que si s'ha tirat sobre mi, que si ha frenat en sec i no he tingut temps d'esquivar-lo, que si aquest jovent sempre està mirant les mussaranyes. El millor va ser quan va arribar el de l'ambulància, ja que empès pel Goya que s'acabava de guanyar la iaia va dir al policia, que era més que evident que podia haver matat a la senyora.

Ara escric aquestes línies des de la presó, l'advocat que m'ha tocat m'ha fet pagar-lo per endavant; ja fa més de dues hores que haviem quedat i no s'ha presentat. El company de cel·la es fot un fart de fumar i a mi, extranyament, m'ha desaparegut el paquet de tabac. El cel·lador m'ha demanat el relotge i la cartera i, no m'ha donat cap resguard per tornar-me'ls quan surti d'aquí. El jutge m'ha dit que entre indemnització a la senyora, danys i perjudicis pel senyor, ambulància i estada a la presó, la factura em podia sortir per una xifra que mai he vist escrita a la meva probra llibreta de La Caixa si no arribavem a un altre tipus de solució. I jo em pregunto: la crisi econòmica us fa por?

El bosc dels camaleons. Ja sé a qui votaré

2010-02-09T01:01:00.000+01:00

Acabo de veure al programa Àgora com en Xavi Bosch entrevistava en Ferran Adrià, i estic emocionat.

Els admiro molt a tots dos.

El periodista va ser qui de veritat va desvancar a l'Antoni Bassas amb el magnífic programa matinal que presentava a RAC1 abans d'agafar les regnes de diari Avui. Trobo aquest fet de molt merit, ja que en Bassas, un altre periodista d'alçada, havia aconseguit fer oblidar en una sola temporada el, al meu entendre, sobrevalorat Josep Cuní quan va marxar a fer el master a Amèrica. Ironies del destí, als EEUU és on ha acabat el pobre Toni després de ser víctima del ganivet que ha volgut acabar amb la mal anomenada "crosta nacionalista".

Però qui m'ha emocionat de veritat ha estat en Ferran Adrià. Ha parlat de tot; de crisi de valors, de l'atur, de crisi estructural, de canvis, de buscar maneres d'ajudar als altres, d'educació, d'innovar, de turisme, de consum, d'evolució, de futur, de catalanitat... I el millor de tot, ho ha fet amb esperit positiu, sense por, reconeixent que si realment volem que les coses canviin hem de començar per canviar nosaltres mateixos. A mi m'ha convençut de tal manera, que si decideix presentar-se a les eleccions, el voto.

Després he pensat que en Guardiola al final només és un pobre entrendor de futbol i que si no fa res més que entrenar, no el vull a la meva llista electoral.

El bosc dels camaleons. Imatges del món.

2010-02-07T14:48:00.000+01:00

nova sucursal del bosc

El bosc dels camaleons. La llegenda del diamant

2010-02-03T22:29:00.000+01:00

No sé com coi em van trobar. Durant més de tres anys havia aconseguit despistar tots els periodistes que m’havien assetjat. L’escandol sexual es va apaivagar en pocs mesos, però ella, va cuidar-se de mantenir encesa la flama de la xafarderia sortint cada dos per tres a la tele o les revistes del cor. La veritat és que el meu aspecte havia canviat força. M’havia deixat barba i els cabells llargs. La panxa que havia exportat d’Europa havia desparegut i les cames, i el braços se m’havien enfortit força. A casa es pensaven que era mort, i de fet no ho era de miracle. El vaixell que m’havia de dur a l’India havia embarrancat a les costes de Madagascar, i els pescadors d’un petit poble coster havien recollit els pocs ossos sencers que quedaven de mi en una platja propera. En més d’una ocasió m’havia preguntat quant tardarien a descobrir que els rumors que s’havien escampat sobre mi eren més que justificats. Era veritat, jo havia robat el diamant, però no n’havia fet us. Qui me’l voldria comprar a Madagascar? Ningú. A les nits de lluna plena solia mirar-lo per recordar la meva desgràcia. Com vaig caure en la temptació de robar l’Orloff? No ho sé. Potser va ser ella qui em va suggestionar. D’això en sabia un munt. Potser em vaig deixar emportar per l’oportunitat. El que si que és veritat és que per molt que hi pensava no trobava cap raó de pes per conservar-lo ara que finalment havien descobert on m’amagava. Al final havia acabat com el pobre varó que donava nom al diamant, quan Catalina la Gran va decidir acceptar el present i rebutjar el pretendent. És més, ara estava convençut que més que una benedicció era un contratemps que difícilment em podria treure de sobre, ja que molt probablement no podria tornar-lo a l'ull del deu Vishnu, al temple de la ciutat India de Srirangam.

El bosc dels camaleons. Bosquetans honorífics

2010-02-01T23:55:00.000+01:00

Suposo que arribar aquí després del post anterior és de calaix. Herbie Hancock és un dels músics de jazz que segurament més admireu sense saber-ho. El seus "watermelon man" i "cantaloupe island" són dos de les peces de jazz més celebrades de tots els temps. Potser l'ombra de Miles Davis fou massa allargada i no deixà fluir el geni d'aquest músic o, potser va ser ell qui donà a la música de Davis aquell toc genial. En qualsevol cas tant Mongo Santamaria, com els US3 poden dir que han fet de les cançons de Hancock veritables "bestsellers" de la música moderna.

Herbie Hancock - Cantaloupe Island

El bosc dels camaleons. Bosquetans honorífics

2010-01-30T02:12:00.001+01:00

Va home, de què us sorpreneu? Els que coneixeu el bosc ja sabeu que hi tenen cabuda tota classe d'artistes, però és que aquest a més a més és un artista amb classe.

Ildefonso Sanchez, conegut amb el nom de Poncho, és sens dubte el millor "conguero" del món. La seva banda de latin jazz ha fet les delicies en un munt de "boliches". La seva música, d'arrels eminentment llatines té un deix de soul, jazz, blues africà i son cubà que fan estremir. Escolteu la versió que fa del Watermelon Man del gran Herbie Hancock, no us decebrà.

Cal dir que per escoltar aquest tipus de música s'ha d'estar psicològicament preparat i que només s'escolta al bosc en moments d'alegria extrema. No sé, però a mi em dóna bon rotllo aquest coi de barbut.

Poncho Sanchez and Mongo Santamaria - Watermelon Man

El bosc dels camaleons. La millor cruïlla del món.

2010-01-27T22:04:00.000+01:00

Us preguntareu per què coi faig aquest post, però segur que molts de vosaltres hi heu passat milers de vegades i, segur que us heu adonat de la peculiaritat d'aquest punt verd que he pintat sobre el mapa de Girona.

Avui mateix, amb un amic, hem coincidit a observar que ens sorprenia que només en aquest punt es donés un dels més extranys fenòmens que et poden passar als carrers més petits d'una ciutat.

El bosc dels camaleons. Ex libris 05

2010-01-26T21:00:00.000+01:00

El bosc dels camaleons. Insecte

2010-01-18T21:29:00.001+01:00

A vegades em venen de ganes de convertir-me en insecte per poder formar part d'alguna de les fotografies de la Montse.

Podria saltar com una llagasta, volar com una papallona o fins i tot pujar a arbres altíssims com fan les orugues. Podria picar amb el meu agulló com les vespes o tenir una família numerosa com les abelles o les formigues i, fins i tot podria caminar sobre l'aigua com els sabaters.

Veuria les flors inmenses, com mai les he vist. I sens dubte la perspectiva em canviaria.

El bosc dels camaleons. Viatge a Nova York

2010-01-16T12:26:00.002+01:00

-Són una colla d'arreplegats!

Amb aquestes paraules s'expressava sense cap tipus de mirament l'avi Ros tot explicant l'experiència viscuda.

No tots els dies es pot dir que a la taberna del bosc s'expliquen històries d'altres països, però aquell matí de gener, quan a fora el fred apretava i les candeles de gel penjaven de les canals de les cases, l'expectació dels parroquians es feia sens dubte palesa en les cares d'astorament de tots ells.
El vell, recent arribat de Nova York no deixava de xerrar, mentre a la taula, assegut amb els vells Pèlach, Pic i Garlic, s'afanyaven a començar l'enèssima partida de butifarra.

Els presents no donaven crèdit a les paraules de conferenciant, i fins i tot Casilda, va deixar el seu etern caliguenyo per parar més atenció a la conversa.

-Nois, dues hores em van deixar tancat a l'ascensor! I amb els meus problemes de pròstata, aguantar aquell calvari va suposar tota una heroïcitat!- Va dir fent un xarrup al carajillo de Pujol. Llavors l'avi Pic va cantar i, a mesura que les cartes anaven saltant de les mans dels jugadors, la conversa va anar perdent interès poc a poc.

El bosc dels camaleons. Com dir una cosa, dient tot el contrari.

2010-01-06T22:30:00.000+01:00

Mira per on al final he vist els Manel en directe, i com diu l'estornell al seu diari, que grans Dèu meu, que grans! O sigui que no us penso parlar de com de sorprès vaig quedar en veure, que per una vegada un concert d'un grup que canta en català és ple de gent a bessar, que per una vegada un concert de festa major és ple de gent de totes les edats, que per una vegada el conjunt i el solista toca i canta i se sent bé, que per una vegada la gent puja a l'escenari sense que ningú els hagi de fer fora. Si fins i tot no es podia fumar dins el recinte. La veritat és que el fenomen s'ho mereix, si no els heu vist aneu-hi, no us decebran.

Però no us volia parlar d'això, del que us volia parlar és d'una de les versions que fan els Manel. La cançó es diu "no t'enyoro" i és original dels Pets. Jo crec que l'han millorada força. El que m'agrada de la cançó és com s'ho fa l'autor per dir precisament el contrari del que realment pensa. Si no us hi heu fixat mai feu-ho, té molta gràcia.... o almenys a mi m'ho sembla.

El bosc dels camaleons. Johannes Camaleó III. Capítol 04

2010-01-06T02:32:00.002+01:00

L'espant inicial es va tornar sorpresa en pocs moments. El pare li allargava un vestit negre que Johannes es va posar intrigat. De primer va pensar que tot era una broma, o que potser li havien preparat una sorpresa pel seu aniversari. Però en passar per davant el mirall del revedor, s'adonà que la fina tela elàstica que cubria el seu cos era negra com aquella nit, que les sabates eren com les que feien servir per escalar, però noves de trinca, i que el gorro negre li anava massa gros.

En sortir fora la sorpresa fou encara més grossa. L'avi i el seu cosi Maximilian, que era tres anys més gran que ell, eren a punt de pujar dins un cotxe negre que Johannes no recordava haver vist mai. Dins el cotxe, el germà gran de Maximilian, en Mark, els esperava assegut al volant amb el motor engegat. Només quan tots quatre eren dins el cotxe es va adonar que anaven vestits igual i que el cotxe, feia olor de ser nou de trinca.

Van enfilar la carretereta que sortia del bosc i es van allunyar en direcció oest, van baixar el turó fins arribar al trencant de la carretera principal.

El viatge en direcció nord va durar prop de tres quarts d'hora, i finalment es va estroncar quan en agafar el trencant del monestir, en Mark va aturar el cotxe, es va girar i va dir:

-Per molts anys, avi-

-Per molts anys Mark- va contestar l'avi.

-Per molts anys Federic- va tornar a dir Mark.

-Per molts anys Mark- li va contestar el pare de Johannes.

-Per molts anys Johannes- va concloure Mark.

-Per molts anys Mark...- va contestar Johannes, i llavors va afegir amb pèsam -...sento que no et poguem felicitar Max, però tu ja has fet els anys i....-

Llavors, tots van assentir i van donar el pesam al pobre Max, que amb cara de pomes agres va mirar de treure importància a la situació.

Un cop fora del cotxe van dirigir-se amb celeritat cap al vell casalot restaurat, que antigament havia estat un petit priorat. Les parets de l'edifici eren fetes de rierencs i còdols, i només un parell de finestres deixaven entreveure l'interior de la casa, però eren massa enlaire.

Johannes estava més desconcertat que sorprès. No és que la situació fos crítica, però trobar-te amb mitja família a plena llum de la lluna, davant una paret de pedra, vestit per a rodar una pel·lícula d'acció, no li semblava del tot normal. Però com que la seva família tampoc era del tot normal, mirava de no donar-hi massa importància.

Llavors en Max es va enfilar per la paret. No li va costar massa. De seguida va trobar una via bona per arribar a la primera finestra. Sense donar crèdit als seus ulls Johannes va veure com el seu cosí entrava dins la casa. L'avi li va llençar una corda, en Max la va subjectar en algun lloc i la va deixar caure avall fins que va arribar a terra, va treure el cap per la finestra i va fer indicacions als altres perquè pugessin.

L'habitació era petita. Un parell de cadires, una estanteria amb volums d'enciclopèdies, un escriptori segurament antic i poca cosa més. Sobre l'escriptori entre d'altres coses un llibre obert. Llavors el pare va fer senyals a Johannes perquè agafés el llibre. De primer, l'homenatjat semblà dubtar una mica, però llavors s'acostà a l'escriptori, agafà el llibre, en llegí el títol i... un esglai de sorpresa se li escapà. Els altres van haver de fer esforços per aguantar-se el riure.

El bosc dels camaleons. Postals de Dublín 02

2010-01-02T19:32:00.000+01:00

Els meus amics, malgrat estar pelats com rates, són capaços de gastar-se els quartos agafant un avió per anar a fer una Guinness a O'Doneghe's.

Malgrat estar allunyat de Temple bar, no costa massa trobar aquest vell pub, meca de turistes i parroquia de dublinesos. Precisament els Dubliners, mítica formació de música tradicional, va donar-se a coneixer entre les gastades parets d'aquest establiment, que malgrat obrir cap al 1780 i pico no ha perdut el regust a "vintage" dels locals amb solera.

Només d'entrar et sorprè el que equivocadament sembla un llarg passadís que mena a la barra. A la dreta un grup d'uns dotze músics, que sumats deuen fer més d'un segle de vivències, veueun tranquilament mentre comenten la jugada i, esperen, asseguts en còmodes sofàs, que algú comenci a fer sonar alguna nota per afegir-se a les conegudes tonades celtes.

A la barra un senyor de bigotis exagerats i corbata atemporal demana la seva ració diaria de wisky, mentre un jove amb gorra se li acosta per fer-la petar una estona.

Ningú ens fa ni "punyetero" cas, però hem enganxat un dia sense turistes. Només una parella de bascos, que quan s'aixequen ens saluden amb un bona nit que ens deixa estorats, fan palès que ens agradi o no el lloc atrau la gent de fora.

Finalment el noi de la barra se'ns acosta i ens borda alguna cosa. Nosaltres demanem tres pintes de cervesa i ens asseiem als sofàs del final de l'establiment mentre contemplem embadalits la infinitat de fotografies que hi ha penjades a les parets de fusta.

La música sona mentre el senyor del bigoti es veu l'enèssim "xupito". Arriben les cerveses i faig un glop llarg mentre un dels meus amics comenta que si la felicitat existeix es deu assemblar a el que estem visquent. Jo m'aixeco, me'l miro i el corregeixo amb un "gairebé es deu assemblar a això" que el desorienta. Trec un cigarret i surto al pati exterior per fumar i entre dents se m'escapen els pensaments: "llastima que no deixin fumar".

El bosc dels camaleons. Postals de Dublín 01

2009-12-26T13:07:00.001+01:00

Tot visitant el port de Dublín ens vam trobar amb el Jeanie Johnston. Aquest vaixell, rèplica dels que van marxar cap els Estats Units durant la gran migració irlandesa, portava passatgers i mercaderies tot travessant l'Atlàntic.

Més de 200 viatgers marxaven des del port de Cork sobre un d'aquests vaixell per arribar a terres desconegudes. Suposo que la gana esperona l'esperit aventurer, o sigui que els 47 dies de travessia no feien que els pobres irlandesos s'ho pensessin massa a l'hora de marxar de la seva terra natal.

El port de Dublín no és el de Cork, però el gran riu que entra cap dins la ciutat permet que vaixells com aquest es puguin admirar.

S'estima que hi ha uns 80 milions de persones d'origen irlandès arreu del món. A Irlanda només hi ha uns 7 milions d'habitants o sigui que ja sabeu ara perquè ells són independents i nosaltres no. Són un lobby prou fort, no?

Em sembla que si no ens aproven l'estatut ni ens deixen fer els referèndums, haurem de marxar cap a terres extrangeres. A veure si així podem fer una mica més de força.

El bosc dels camaleons. Bosquetans honorífics

2009-12-21T23:13:00.000+01:00

Qui s'esperi llegir un article divertit amb un final brillant que plegui de llegir ara mateix, això no ho vol ser.

Fot un fred que pela i s'acosta el Nadal. L'Elvis va gravar aquesta cançó a Memphis l'any 1969, mira que n'arribava a ser de bo cantant. Diuen els seus "fans" que li van recomanar no gravar-la, ja que contenia cert missatge de crítica política, però a ell li agradava la cançó.

Uns quant anys després "el príncipe gitano" s'encarregava de destrossar-la amb certa gràcia. Diuen d'aquest home que va aficionar al mateix Elvis al flamenc. Suposo que tots dos devien anar fins al cul de substàncies estupafaents. Si no, no ho entenc.